Des de fa dos anys, el soft power —la capacitat d’influir mitjançant la persuasió, en els termes del geopolític nord-americà Joseph Nye— del PSC a Madrid té una catifa vermella a la celebració de l’acte institucional de la Diada a la capital de l’Estat. El passat 17 de setembre, a més de Salvador Illa, van assistir-hi fins a set ministres. Més enllà dels flaixos, la fotografia estava a segona fila, on s’asseien càrrecs de grans empreses de l’Íbex (BBVA i Iberdrola), membres del cos diplomàtic i —oh sorpresa!— un ventall d’empreses dedicades als assumptes públics: LLYC Global, BeBartlet i Roman, entre altres. Un Bernabéu en miniatura als jardins de la delegació del Govern.
La capacitat d’influència del PSC és discreta i efectiva, però no és infal·lible. Té limitacions evidents i topa amb dificultats d’encaix, especialment quan es parla dels recursos de l’Estat. Els socialistes catalans no aconsegueixen que la vicepresidenta primera, María Jesús Montero, avanci en el finançament singular al que ERC condiciona l'aprovació dels pressupostos d’Illa. Montero és la candidata a Andalusia, i el PSOE no vol donar munició extra a Juan Manuel Moreno Bonilla. Tampoc pel que fa al dèficit inversor crònic a favor de Madrid, ni Rodalies, que continua maltractant els usuaris de l’àrea metropolitana.
La línia directa
“En realitat, el múscul del PSC a Madrid està al Palau de la Generalitat”, diu un assessor de l’executiu espanyol, perquè Illa “ho té tot a l’abast aixecant un telèfon”. Al PSC ja no li cal disposar d’un nombre elevat de càrrecs a l’organigrama ministerial. Illa té línia directa amb la pràctica totalitat dels ministres socialistes perquè ha compartit govern amb ells i pel seu ascendent al partit, però també per un interès estratègic del PSOE.
El PSC disposa d’una petita galàxia de representants a l’entramat polític i econòmic de l'Estat. Fins fa un any Francesc Vallès —que va plegar a finals del 2024 per dedicar-se als assumptes públics a la firma Paradigm— havia fet de conseller de Sánchez i dirigit el discurs de l’executiu com a secretari d’Estat de Comunicació, i Jordi Hereu com a ministre d’Indústria fa de pont entre les empreses catalanes i altres ministeris, especialment quan xoquen per qüestions de medi ambient i transició ecològica.
Montse Mínguez sincronitza discursos com a portaveu de l’executiva del PSOE i secretària general del Grup Socialista al Congrés. Marc Murtra presideix Telefónica (abans a Indra) fruit d’una operació amb la SEPI i el grup saudí STC per rellevar José María Álvarez-Pallete i que pot animar canvis en el panorama dels mitjans. Maurici Lucena pilota AENA i les seves inversions des del 2018. I, entre altres, Raül Blanco, abans president de Renfe, dirigeix l’empresa armamentista SAPA Plasencia, accionista d’Indra.
En les decisions econòmiques estratègiques
Tots ells projecten la sensibilitat econòmica catalana en grans decisions estratègiques i financeres de l'Estat i han ajudat a perfilar la posició de l’executiu de Sánchez en qüestions tan sensibles com l’OPA del BBVA al Sabadell, que la Moncloa va torpedinar i que ha acabat a favor dels interessos del teixit econòmic català. El PSOE ven Illa com un dels referents en la gran batalla política i econòmica que es lliura als mercats, als mitjans i als centres de poder de l'Estat. El federalisme inclusiu i l’economia social versus el centralisme extractiu i el liberalisme fiscal.
En termes estratègics, en només una dècada, el PSC i el PSOE han passat de fregar el trencament pel "no és no" a Rajoy i el dret a decidir a trenar una sinergia que val alhora per a Catalunya i per a l'Estat. La declaració de Granada del 2013 i sobretot, la investidura de Pedro Sánchez van obrir una nova etapa de relacions. Un període en què el PSC s'ha compassat amb el full de ruta del PSOE, cosa que ha implicat rebaixar al màxim el perfil propi i allunyar qualsevol opció de desmarcatge del socialisme espanyol. Avui ja ningú parla del protocol de relacions entre uns i altres, del grup propi al Congrés o de vots diferenciats, que eren debats vigents fa una dècada.
Un alineament amb contrapartides
En contrapartida, les mesures que inicialment Sánchez podia considerar instrumentals com els indults, la política del “retrobament” i la concepció federalitzant de l'Estat, han acabat convertint-se en l’eix del seu mandat. Per necessitat, més que per convenciment, Sánchez s’ha fet seus els acords. Punt extra pel PSC, que ha vist com el PSOE sintonitza amb els seus postulats, que té l’independentisme anestesiat i que —malgrat estar en minoria al Parlament i no disposar dels vots necessaris per fer avançar els seus projectes— navega tranquil·lament les aigües grises del post-procés.
Els socialistes només governen en quatre comunitats (Catalunya, Castella-La Manxa, Navarra i Astúries) i la Moncloa és molt conscient que Catalunya és la millor arma per confrontar models amb el PP. “Al Consell de Ministres tothom vol que a Illa li vagi bé”, diu un representant de l’executiu. El president de la Generalitat passeja pels congressos territorials del PSOE. Va ser l’estrella convidada a la presentació d’Óscar López com a cap de llista dels socialistes a la Comunitat de Madrid. “És l’antítesi d’Ayuso”, va dir López.
L'antagonisme amb Díaz Ayuso
No només per les seves polítiques. Illa ha fet de la persuasió tranquil·la una eina política en un mar polaritzat. Un soft power dels socialistes catalans que es contraposa al hard power que utilitza el PP d’Isabel Díaz Ayuso en relació a Alberto Núñez Feijóo. A grans trets, dues concepcions del poder: una encarna la tradició mediterrània del diàleg i el convenciment, l’altra la castellana de la imposició i la força.
Però mentre Madrid influeix sobre totes les decisions de l’administració de l’Estat, sigui del color polític que sigui, la forma de fer dels socialistes catalans té com a límit els interessos estructurals del PSOE. La capacitat d’Illa per guiar el rumb de les polítiques estatals és limitat i temporal, i a diferència d’Ayuso, si van mal dades, no tindrà un govern central a qui culpar.
