Barcelona guarda memòries que no necessiten ni llibres ni plaques commemoratives. N’hi ha prou amb aixecar la vista i observar amb una mica d’atenció les façanes de Ciutat Vella. En elles encara es poden llegir les empremtes d’un dels canvis més profunds que ha viscut la ciutat: el pas d’una societat gremial a una societat industrial. Un canvi que no només va transformar l’economia i l’organització social, sinó també les formes de viure i d’habitar. I és precisament l’arquitectura la que, com un llibre obert, ens permet entendre aquestes mutacions.

Aquesta transformació comença a prendre forma després de la guerra de Successió. Barcelona, derrotada, va patir un càstig exemplar amb l’enderroc del barri de la Ribera per construir-hi una ciutadella militar. La fortalesa s’havia d’erigir separada dels primers habitatges per raons de control i seguretat, cosa que exigia un espai molt més gran. Aquesta operació no només va deixar una cicatriu profunda al teixit urbà sinó que va evidenciar que la ciutat ja feia temps que es trobava ofegada dins les seves muralles. De fet, la construcció del barri de la Barceloneta, iniciada l’any 1753, ja apuntava a una necessitat creixent d’expansió.

Aquest mateix context històric coincideix amb l’arribada d’una nova dinastia que trenca amb l’ordre anterior. Els Borbons introdueixen reformes que afavoreixen la liberalització progressiva de l’economia, fet que va deixant enrere el sistema gremial tradicional. Això provoca un canvi profund en l’estructura econòmica de la ciutat, que ja a finals del segle XVIII veu néixer la manufactura d’indianes, una nova forma de producció que no depèn dels gremis. Aquest procés origina una nova classe social: el proletariat. Un grup social desvinculat de l’antiga estructura estamental, que treballa per sou i que esdevé motor de la transformació urbana. Aquest fenomen també afecta els pobles de la Catalunya oriental, des d’on moltes famílies migren cap a la ciutat per sumar-se a aquesta nova realitat social.

Mentre la població augmenta, si es comparen els plànols de Barcelona de l’època es fa evident que el creixement urbanístic no es fa horitzontalment, excepte en algunes zones del Raval. La ciutat no pot expandir-se més enllà de les muralles, de manera que el creixement es fa cap amunt. Es construeixen nous pisos damunt les edificacions existents i aquest augment exagerat de l’alçada és tal que fins i tot les autoritats militars intenten posar-hi límits, sense èxit.

Les conseqüències d’aquest canvi s’expressen amb força en l’arquitectura. Les antigues cases gremials, que abans contenien en un sol edifici el taller a la planta baixa, el mestre i la seva família al pis superior i els aprenents a un possible tercer pis, es transformen radicalment. Es comencen a afegir noves plantes per encabir-hi més habitatges i sovint es construeix una nova porta lateral que permet accedir als pisos superiors sense haver de travessar el taller o la llar del mestre. En alguns casos, com al carrer Montcada número 8, es fa servir la mateixa obertura, separant l’accés als pisos amb un envà. De fet, es pot veure clarament que el relleu amb un nen Jesús sobre una calavera (en referència a la toponímia del Mont Gòlgota on fou crucificat) queda ara totalment descentrat i que estava dissenyat per coronar el centre de l’entrada. Aquesta modificació funcional i estructural és el reflex arquitectònic d’un canvi social de fons: la separació creixent entre el lloc de producció i l’espai domèstic, així com la fragmentació de l’edifici en unitats de lloguer per a una població cada cop més nombrosa i menys vinculada als oficis.

També es reactiven pràctiques antigues com la construcció de volades per guanyar espai habitable. Aquestes extensions que sobresurten de la façana servien per rellogar petites estances, i tot i que van ser prohibides el 1768, van continuar sent habituals. A nivell de coberta, la teulada tradicional inclinada és progressivament substituïda per terrats plans, que permeten usos més pràctics en una ciutat cada vegada més densificada i amb menys espais oberts. Aquests terrats es converteixen en un dels pocs llocs on es pot accedir a la llum solar, cada cop més escassa entre els carrers estrets i les ombres projectades per edificis cada cop més alts.

La mateixa distribució interna dels edificis reflecteix també una nova jerarquia social. Mentre que abans el mestre artesà vivia just a sobre del taller, ara els propietaris, quan encara resideixen a la finca, ho fan a les primeres plantes, més altes, àmplies i ben ventilades. Els pisos superiors són cada vegada més petits, més baixos, amb finestres i balcons més discrets. L’arquitectura esdevé així una expressió literal de l’estructura social: com més amunt es viu, més pobre s’és. Aquesta ordenació vertical no es capgirarà fins molt més endavant, amb la introducció de l’ascensor, quan els àtics passaran de ser espais marginals a esdevenir els més cotitzats.

La ciutat, sense espai per créixer i amb una densitat demogràfica en augment constant, comença a oferir unes condicions de vida insalubres. Els carrers queden ofegats de llum i ventilació. Aquesta situació contribueix al malestar social i esdevé un dels factors que alimentaran les revoltes del segle XIX. Finalment, serà aquest escenari el que portarà a l’enderroc de les muralles i a l’aplicació del Pla Cerdà, que buscarà alleugerir la pressió sobre la ciutat antiga.

Mentrestant, moltes finques van optar per adaptar-se als nous temps mitjançant reformes, més que no pas per enderrocar i construir de nou. Segons recullen Ramon Grau i Marina López citats al 5è volum de la Col·lecció Pau Vila de materials per l’estudi del medi urbà, les reformes eren la solució més habitual a finals del segle XVIII. I fins i tot les noves construccions, especialment al Raval on hi havia més disponibilitat d’espai, imitaven l’estructura de les antigues cases gremials reformades: plantes baixes amb accés directe des del carrer, i pisos cada cop més petits i baixos a mesura que s’enfilava l’edifici.

Tot plegat forma un paisatge arquitectònic que encara avui és llegible per a qui el vulgui interpretar. Les façanes de Ciutat Vella no només són testimonis estètics del passat, són documents vius. Expliquen amb formes, materials i distribucions com una ciutat va deixar enrere un món d’oficis i gremis per convertir-se en una ciutat industrial. Una història de mutació social que, abans que als llibres, es pot llegir a les pedres i als balcons.