A vegades cal alçar la mirada i preguntar-se què hi fan algunes estàtues allà on són. No per cap afany metafísic, sinó per recordar d’on venen i què hi feien abans de quedar (literalment) desubicades. Aquest és el cas del déu dels mars, Neptú, que avui es troba (mig oblidat) a la plaça de la Mercè, però que un dia va ser el rei indiscutible del front marítim barceloní.

L’any 1826, el port de Barcelona inaugurava, amb tota la pompa possible, una font monumental dedicada a Neptú. No ho va fer en qualsevol racó, sinó al moll de la Riba, també conegut aleshores com a Moll del Rebaix, a la Barceloneta, mirant directament al mar (tal com li pertoca a un déu marí, tot sigui dit). Aquell dia, segons relaten els diaris de l’època, hi va haver vaixells decorats, una gran assistència de públic i un fort orgull ciutadà. No era només una escultura: sota la font hi brollava aigua dolça, que servia per abastir els vaixells que atracaven al port. Tant va ser l'èxit de la iniciativa que, per controlar-ne l’ús, s’hi va posar una tanca i una taquilla per cobrar.

La font (i l’estàtua, feta de pedra de Montjuïc) va esdevenir molt popular. Però, com tants altres elements patrimonials barcelonins, el Neptú va patir els avatars de les grans obres. El 1919, en plena transformació de Montjuïc per a l’Exposició Internacional del 1929, la font és traslladada als Jardins de Laribal (un espai molt digne, sí, però força allunyat del seu context natural). Allà va estar fins al 1975, quan és desplaçada als magatzems municipals, ja que en aquell entorn s’havia d’inaugurar la Fundació Miró. De fet, encara queda el nom de plaça de Neptú al nomenclàtor com a vestigi de la seva estada a aquella muntanya.

El 1983, s'acaba traslladant l'estàtua a la plaça de la Mercè, per omplir el buit que havia deixat l'enderroc d'uns edificis. Una operació urbanística pràctica, potser, però gens simbòlica. Des d’aleshores, el Déu dels Mars queda relegat a omplir un forat que ningú sabia com resoldre. I ell, que abans mirava l’horitzó, ara contempla asfalt i façanes.

Però els temps canvien. El Port Vell s’està reobrint a la ciutat (la torre del rellotge n’és un bon exemple), i comencem a parlar, altra vegada, de recuperar espais amb memòria. El centenari del seu trasllat s’acosta. Potser és hora de tornar a mirar enrere i fer justícia.

Ara el déu Neptú sembla castigat, omplint un indret terra endins on no fa res més que omplir un buit on ningú sabia què posar, un mal lloc pel Déu dels mars, que hauria de tornar a presidir el seu regne estant-hi enfront.

I potser ara que comencem a recuperar el nostre litoral per a la gent, és moment de demanar el que sembla obvi: Que Neptú torni a mirar el mar.