El bilingüisme existeix de debò? O el que realment vivim és una situació de diglòssia, minorització o substitució lingüística? Aquesta mateixa setmana, l'equip de govern de l'Ajuntament de València, format pel PP i Vox, ha aprovat canviar el nom de la ciutat per una versió "més bilingüe". D'aquesta manera, la capital perdria l'accent obert i passaria a dir-se Valencia, sense accent, o Valéncia, amb accent tancat. Així doncs, no només es tractaria de fer un canvi, sinó també de castellanitzar la denominació.
Amb l'argument de fer "més bilingüe" el nom, es prioritza el castellà i es minoritza el català. El bilingüisme, però, en teoria no consisteix en això, sinó en l'ús d'aquestes dues llengües al mateix nivell en una dimensió social. Un fet que s'allunya de la realitat, perquè sempre hi acaba havent un desequilibri, una llengua dominant i una llengua dominada, de manera que aquest concepte avui dia pràcticament només serveix per encobrir-la. Per això, el sociolingüista i filòsof Jordi Martí Monllau s'encarrega de descolonitzar la ment a l'assaig El mite del bilingüisme (Edicions del 1979), en què concretament, com bé explica l'editorial, reflexiona sobre la ideologia lingüística dominant als Països Catalans i desmunta els mites principals sobre la qual es fonamenta, entre els quals destaca el del bilingüisme intrínsec de la societat catalana.
Desmitificar i desmuntar el bilingüisme
D'entrada, Martí deixa clar que, encara que pugui sobtar, "cap comunitat no és bilingüe". En primer lloc, perquè "les societats no saben llengües i, per tant, no són bilingües, ni plurilingües, ni monolingües". Així doncs, els qui saben llengües, diu, són els individus, de manera que "el bilingüisme no és un concepte social, sinó individual". Si anem més enllà, però, el bilingüisme "no es trasllada al conjunt social" perquè "l'equilibri lingüístic, la simetria entre coneixement, ús i valoració de dos codis lingüístics que associem a la noció de bilingüisme, es pot donar en un parlant concret", però no pas "en societats en què conviuen parlants de dues llengües (o més)".
En aquest cas, s'estableix "una jerarquia de funcions entre llengües", i el que es construeix en la mentalitat dels parlants és que "hi ha una llengua més valuosa i una altra (o unes altres) més d'anar per casa". D'aquesta manera, el sociolingüista insisteix que el bilingüisme és "una característica personal que, si es manté, és contra el condicionament social, perquè les societats no parlen, però constrenyen a fer parlar els individus en una llengua concreta". Per tant, conclou, "no hi ha bilingüisme social; en tot cas, pot haver-hi societats amb una llengua societària o individus poliglots".
La llengua es tria lliurement?
La llengua, però, a parer de Martí, no es tria lliurement, malgrat que encara es manté el tòpic que diu que, "al si de qualsevol societat, tothom parla la llengua que vol". De fet, concreta, "no es tria lliurement viure en català quan una part significativa de la població amb qui potencialment es pot interactuar", sigui al carrer, en reunions públiques, a les aules d'ensenyament o en un club esportiu, "afirma que desconeix aquesta llengua". En definitiva, "no es tria lliurement una llengua quan l'interlocutor l'entén, però no sap respondre-t'hi", com passa sovint avui dia quan anem a comprar o al metge.
I el bilingüisme torna a trontollar quan aquest interlocutor que ens entén en català, però no ens hi sap respondre, veu que "els que l'hauríem d'usar resulta que també sabem parlar una altra llengua que ell domina millor", és a dir, el castellà. Així doncs, conclou el filòsof, "no es tria lliurement una llengua quan el fet de triar-la va acompanyat d'una connotació ideològica" i "quan hi ha simultàniament disponible una altra llengua alternativa, coneguda per tothom i sense connotacions negatives, valorada com a neutral i, fins i tot, qualificada d'oberta, d'internacional i d'intrínsecament valuosa".
Del canvi de llengua per educació a la substitució lingüística
Aquesta llengua alternativa de mica en mica guanya terreny mitjançant l'hàbit, explica Martí, que ens porta a "abandonar la llengua catalana i a adoptar la castellana quan l'interlocutor ens respon en aquesta darrera" i, fins i tot, a "interpel·lar directament en castellà les persones desconegudes" perquè pressuposem que no parlen català i, per tant, girem la llengua "per educació".
D'aquesta manera, es reforça la idea que el castellà és la llengua del poder i de coneixement obligat i que, en canvi, el català és optatiu. Tot plegat, assenyala, "condueix a la bilingüització asimètrica de la societat", és a dir, a una bilingüització no del tot real, perquè la població catalanoparlant inicial "està universalment bilingüitzada en castellà", mentre que el parlant inicial de castellà "no necessàriament ho està en català" i els parlants inicials d'altres llengües "és més probable que es bilingüitzin en castellà que no en català". Al capdavall, remarca, aquest bilingüisme asimètric "consolida el castellà com a llengua necessària".
Amb tot, cedir a canviar la llengua és realment un acte de substitució. En una societat en què hi ha "un conflicte lingüístic entre dues llengües i en què una d'aquestes ha esdevingut dominant, mentre que l'altra hi resta com a subordinada i recessiva, la relació amb l'exterior es reserva a la primera", indica el sociolingüista. Per tant, aclareix, la subordinació lingüística "no és més que una manifestació d'una subordinació més àmplia: la de la comunitat que parla aquesta llengua a la comunitat que parla la llengua dominant".
Subordinació i politització
Aquesta subordinació dels Països Catalans és tan estructural, indica Martí, que "sembla que hàgim perdut tota autonomia de pensament i que només raonem sobre els temes que el pobríssim estat espanyol ens imposa". I, precisament, una de les últimes novetats "del pseudodebat hispànic" és la que afirma que "el català és una llengua polititzada" i que cal "despolititzar la llengua". En aquest sentit, hauríem de respondre, segons el sociolingüista, que "efectivament el català és una llengua polititzada perquè en una situació de bilingüisme asimètric la llengua no coneguda per tothom no pot tenir ús ple i normal".
Així doncs, el problema de la llengua "no és pas un problema lingüístic", de manera que "la nostra causa no és pas filològica, ni culturalista, ni antropològica, ni etnològica", sinó "política i nacional". En definitiva, "la nostra causa és el català perquè la llengua catalana és la causa dels Països Catalanes; no parlem de llengua: parlem de nació", conclou Martí.
