Entre els boscos que envolten Les Planes, al vessant de Collserola que mira cap al Vallès, concretament al barri de Can Rectoret, s’amaguen les restes gairebé fantasmes d’un projecte que un dia va voler portar aire pur i esperança als malalts de tuberculosi: el Sanatori Antituberculós del Tibidabo.
A començaments del segle XX, quan la ciutat de Barcelona encara es debatia entre les epidèmies i els somnis d’esdevenir una metròpoli moderna, el doctor Salvador Andreu -conegut per les famoses pastilles contra la tos i per ser un dels grans promotors del desenvolupament del Tibidabo- va imaginar un centre mèdic modèlic que aprofités el clima benigne, el sol i sobretot l’aire net de la muntanya per guarir cossos afeblits.
Allunyat del fum de les fàbriques i dels ravals insalubres, aquell indret havia de ser un refugi on el silenci i els boscos actuessin com a medicament. L’encàrrec de l’edifici va recaure en l’arquitecte Antoni Rubió i Bellvé i es va construir entre 1903 i 1905.
Tot i que no es conserva en la seva forma completa, encara avui es poden identificar elements singulars com els antics safareigs que formaven part de les instal·lacions auxiliars, fets amb una cura estètica que sorprèn per tractar-se d’un equipament tècnic.
L’estructura principal, amb terrasses obertes per aprofitar el sol i la ventilació creuada, responia als criteris higienistes de l’època i volia demostrar que l’arquitectura podia ser també una eina de salut pública. Però els temps van canviar més de pressa que les pedres: l’arribada dels antibiòtics i la transformació dels models sanitaris van deixar el sanatori sense funció, i el que havia de ser un emblema de progrés va anar quedant abandonat, engolit pel bosc.
Avui, enmig d’una natura que sembla haver decidit recuperar el que era seu, només en queden ruïnes i records dispersos en documents urbanístics i fitxes patrimonials que el citen més com a curiositat que no pas com a prioritat. Excursionistes que travessen la zona (des de Vil·la Joana, la Font d’en Canet o el Coll de les Planes) s’hi aturen de tant en tant, intrigats per aquells murs buits que el temps ha anat desdibuixant.
És un d’aquells llocs que, si no saps què són, podrien semblar simples runes sense història. El sanatori del Tibidabo és, doncs, un d’aquells espais que expliquen la ciutat des de la perifèria, des de l’oblit. I és precisament per això que cal recordar-lo, perquè és en aquests racons perduts on s’amaga sovint la memòria més fràgil, però també més reveladora de qui vam ser i de com vam imaginar que podíem salvar-nos.
