El 13 de juliol de 1889, al carrer de la Fruita, 4, de Castelló d’Empúries, naixia Jaume Compte i Canelles, l’home que feia inseparables la independència nacional i el socialisme. Fill dels també empordanesos Ignasi Compte i Maria Canelles, s’establí de jove a Barcelona, on entrà en contacte amb l’Ateneu Empordanès existent llavors al carrer del Pi. A la capital, començà venent llibres editats en català, a domicili. La preocupació per la llengua va ser sempre una prioritat per a Compte, el qual vetllava per un ús normal i regular de l’idioma i amb la màxima correcció ortogràfica i qualitat lingüística.
Com tants altres catalanistes de l’època, practicà l’excursionisme com a manera directa de conèixer millor el país. Aviat s’incorporà al grup armat clandestí Bandera Negra, vinculat a Estat Català, integrat per joves independentistes impacients per entrar en acció, els quals van preparar el conegut com a “complot de Garraf”. L’objectiu era fer esclatar una bomba en un dels túnels de Garraf quan hi passés el tren que conduïa el rei Alfons XIII. L’acció, prevista per al maig de 1925, fou descoberta per la policia, però va tenir un ressò extraordinari entre el jovent més inquiet que esperava senyals de l’exili, on es trobava Francesc Macià, senyals que no arribaven, i per això van tirar pel dret.
Compte va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per intent de regicidi, pena que li fou commutada per la cadena perpètua. Durant el judici, es mantingué sempre d’esquena al tribunal atès que un retrat del rei en presidia la sala. Conegut des de llavors com “l’home de Garraf”, durant la seva detenció va ser torturat per la policia espanyola i patí sis anys de presó fins a ser amnistiat amb l’adveniment del règim republicà, el 1931. Al centre penitenciari del Dueso, prop de Santander, on també hi havia Marcel·lí Perelló, tingué incidents reiterats amb els carcellers i protagonitzà un intent de fuga no reeixit que li comportà una pallissa brutal. Més tard passà a la presó Model de Barcelona. I el 14 d’abril de 1931 va ser un dels promotors de la Guàrdia Cívica Republicana per a defensar el nou règim proclamat per Macià.
El primer president de la Generalitat restaurada, que havia incorporat Estat Català a la naixent ERC, li oferí la cartera de Treball en el seu govern, oferiment que Compte no acceptà en oposar-se a la integració d’Estat Català al nou partit de confluència republicana i a la renúncia a la República Catalana del 14 d’abril. Coherent amb aquesta actitud de discrepància nacional i social, el gener de 1932 trencà amb ERC i formà Estat Català-Força Separatista d’Extrema Esquerra i dirigí el periòdic L’Insurgent,que, en el seu primer número, afirmava: “Volem l’Estat Català independent dintre la comunitat internacional dels Estats Obrers”.
Compte ja denunciava l’espoli fiscal de Catalunya per part d’Espanya (“cada dia més de 3 milions de pessetes de contribució directa a l’estat espanyol. I per què? Perquè aquest Estat espanyol mantingui un cos de soldats i policies que ens estovin les espatlles quan no estiguem conformes. Amb aquests tres milions i escaig de pessetes cada dia, quantes coses no podria fer Catalunya?”), es planyia del desaprofitament de la data emblemàtica del 14 d’abril (data que “havia tingut la virtut de mobilitzar tot un poble (...) d’aquell vastíssim moviment que tantes il·lusions ens havia fet concebre no en queda res”), sostenia la impossibilitat de resoldre els problemes de Catalunya en el marc de l’Estat espanyol (“S’imposa, doncs, la llibertat absoluta de Catalunya”) i, amb una gran claredat de plantejaments afirmava: “El món té plantejada la lluita entre capitalisme i socialisme. Nosaltres diem: Catalunya independent amb República socialista”. En un acte a Olot, el 1931, hagué de defensar-se a trets d’una agressió per part de militants lerrouxistes contraris al vincle indestriable entre reivindicació nacional i social.
En un congrés celebrat el 8 i 9 d’octubre de 1932, nasqué Estat Català- Partit Proletari. Compte n’encapçalà la llista per la circumscripció de Barcelona-ciutat, a les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932, en què obtingué 586 vots, xifra del tot testimonial, però la més votada de lluny de la seva llista. “Alliberant-nos com a classe, també ens alliberarem com a poble”, escrivia poc abans de la jornada electoral. El posicionament simultani, social i nacional de Compte, ja era un fet, i per això escrivia: “Ni sota les banderes de Prats de Molló ni en el fet de Garraf no hi havia cap burgès. Foren únicament els obrers que en els moments de perill defensaren la causa de Catalunya. I cal reconèixer que, entre les tendències obreres, els qui més s’hi han distingit han estat els comunistes”.
El gener de 1934 Estat Català-Partit Proletari es transformà en Partit Català Proletari (PCP), una de les quatre forces que, el juliol de 1936, participarà en la fundació del PSUC. Aquest corrent fou la primera manifestació d’un socialisme “d’alliberament nacional”, expressió que ja utilitzava en aquells moments. Compte fou el primer president del comitè executiu del partit que, aviat, començà a teixir complicitats amb el Partit Comunista de Catalunya. El nou PCP mai no superà els 500 militants, circumscrits tots ells a Barcelona i la seva àrea més propera, però exercí una gran influència sobre el CADCI, on n’ocupà la presidència amb el seu militant Pere Aznar. I Manuel Gonzàlez Alba en fou la figura intel·lectual més destacada.
El 6 d’octubre de 1934, Compte anà a la seu del CADCI a defensar-hi l’Estat Català proclamat pel president Companys i aquella nit hi morí, juntament amb Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina, lluitant contra l’exèrcit espanyol situat a la propera caserna de les Drassanes, després que el local on eren patís un bombardeig intens. A partir d’aquell dia, la seva mort en combat el convertí a ell i els altres màrtirs d’aquella jornada en uns herois nacionals i en tot un símbol de resistència, ja que mai no van passar per “la vergonya del drap blanc” com a gest de rendició.
El president Companys, en el seu primer discurs just sortit de la presó on pronuncià la frase esdevinguda ja històrica de “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”, es referí també a “en Compte, l’Alba i tots els màrtirs de l’ideal”. I el 6 d’octubre de 1984, amb motiu de la visita del president Tarradellas al seu poble natal, va ser objecte d’un homenatge. “Rebel i heroi, dins el seu posat de noi ingenu, amb la seva veu prima i la seva alegria infantil”, com el definien els seus companys, aquest patriota socialista, mort als 37 anys, mereix de no ser oblidat per les noves generacions de catalans que no han renunciat a l’ideal d’una nació catalana lliure i justa.
Per a saber-ne més: Jaume Compte i el Partit Català Proletari, Imma Tubella, edicions de La Magrana, Barcelona, 1979.