25
de gener
de
2023, 19:01
Actualitzat:
26
de gener,
17:28h
Aquest dimecres i dijous, milers de docents faran vaga per defensar els seus drets. Un cop més. No es fa gens estranya la convocatòria d'aturades als centres educatius, ja que els seus treballadors són precisament un dels col·lectius més mobilitzats al país. Si no el que més. I és que un de cada tres vaguistes a Catalunya ha estat un professor o altre professional del món educatiu, en els darrers 15 anys, malgrat que aquests només representen prop del 5,5% del total d'assalariats.
Una força reivindicativa que contrasta amb la de molts altres sectors, sobretot de l'empresa privada, on és molt més minsa. De fet, els empleats públics representen escassament el 13% del total de treballadors del país i, en canvi, agrupen la meitat dels assalariats que han fet vaga, entre 2007 i 2021. Igualment, protesten molt més els docents que els sanitaris, els quals també s'aturen aquesta setmana, però, en perspectiva, han secundat protestes per sota del pes que tenen el món laboral.
Quin pes tenen els sectors públic i privat, els docents i els sanitaris en el món laboral i en les vagues que s'hi fan?
La perspectiva és diferent si es té en compte la quantitat de jornades totals en què s'han secundat vagues i no només la quantitat de persones que han fet costat a cada convocatòria almenys un dia. Fent-ho així, el sector privat ha perdut més del 70% de dies laborables per aquestes protestes, atès que cadascuna d'aquestes durava més que a l'administració pública, on són més habituals les aturades d'un o dos dies i no de més llargues o d'indefinides fins a forçar la negociació. Així i tot, més del 15% de jornades que s'han deixat de treballar per fer vaga corresponen al sector educatiu, el triple del pes que té en el conjunt del món laboral.
De mitjana, hi ha hagut uns 2,2 milions d'assalariats al sector privat, durant els 15 anys analitzats. I les dades de l'Observatori del Treball i Model Productiu del Departament d'Empresa i Treball assenyalen que una quarta part d'aquests hauria fet vaga en algun moment, tot i que la xifra és aproximada, ja que no es tenen en compte les vagues generals. Igualment, el còmput es fa sumant la quantitat de treballadors que han secundat cada convocatòria de vaga almenys un dia, així que, si algun s'ha sumat a més d'una, compta dues vegades o més.
Tenint en compte això, cada cop que un treballador del sector privat ha secundat una vaga, ha seguit uns tres dies la protesta, de mitjana. Al sector públic, en canvi, hi ha uns 320.000 assalariats i prop de 555.000 vaguistes, els darrers 15 anys, cosa que indica que cadascun ha donat suport a una convocatòria i mitja, aproximadament -en relació a les places existents, ja que les plantilles no són estàtiques i van canviant-. En total, però, s'han deixat de treballar menys de 800.000 jornades i això vol dir que la immensa majoria de treballadors només ha fet un sol dia de vaga en cada convocatòria que ha secundat.
Entre els docents -de centres tant públics com privats- això és molt clar: 426.000 vaguistes de centres educatius han fet 437.000 jornades de vaga. En canvi, els sanitaris han tingut una dinàmica més similar a la del sector privat, amb menys adhesions entre el conjunt de la plantilla però amb implicació més duradora: dels prop de 170.000 treballadors del sector, uns 60.000 han fet vaga algun cop, els quals han deixat d'anar a la feina per protestar més de 210.000 jornades, entre 2007 i 2021. Uns tres dies i mig de vaga fets en cada convocatòria.
A què es deu la gran quantitat de vaguistes al món educatiu? Diversos factors poden explicar-ho. Tant en l'àmbit públic com al privat, generalment es convoquen més protestes a grans empreses on la plantilla està consolidada i hi ha poca rotació i dinàmiques sindicals consolidades, com ocorre a molts àmbits de l'administració. En l'educació pública, a més, hi ha una alta consciència de col·lectiu, les vagues atorguen molta força perquè tenen molt d'impacte a la societat i hi tenen molt de pes sindicats reivindicatius com l'Ustec -primera força històrica- o la Intersindical -tercer sindicat des del 2019.
Igualment, aquests darrers anys s'han acumulat diversos conflictes que han motivat vagues educatives. Les retallades des del 2010 en són un element clau que va generar molt de malestar a gran part de l'administració, que va veure limitades inversions al sector i laminades condicions laborals algunes de les quals encara no s'han recuperat. Sectorialment, però, també es van convocar aturades contra la llei d'educació de Catalunya del 2009 i la reforma educativa estatal del 2013 (Lomqe), així com els darrers anys han tornat a emergir nombroses reivindicacions, com els excessius nivells d'interinatge. El següent gràfic mostra com han evolucionat les onades de vagues a l'educació, la sanitat i la resta de sectors.
Com han evolucionat les vagues a l'educació, la sanitat i la resta del món laboral?
Aquest esperit reivindicatiu dels docents catalans no es correspon amb les dinàmiques dels seus companys de la resta de l'Estat, que són més passius: més del 45% de vaguistes al sector educatiu de l'Estat han estat catalans, els darrers 15 anys. I el percentatge és molt similar pel que fa als treballadors de la sanitat que han secundat aturades a Catalunya en relació al conjunt de l'Estat i, en general, també entre tots els empleats públics -excepte en els de l'administració general-. Però això no es deu a que la dinàmica de vagues formi part de l'ADN del món laboral català. Almenys no últimament, ja que, en el sector privat, els vaguistes catalans representen un 18,5% del total, aproximadament el pes que tenen entre els assalariats de tot l'Estat.
Igualment, les convocatòries de vaga a les escoles no sempre són exitoses. En aquelles on estava implicada l'educació pública, el seguiment va superar el 40% en la convocatòria de març del 2010 -amb els primers anuncis de retallades, encara amb el tripartit- i, des de llavors, les aturades amb més suport han rondat el 30% -el 2013 i 2021-. Cal tenir en compte que, en aquests casos, és impossible arribar al 100%, ja que hi ha serveis mínims que, en el cas dels professors, acostumen a rondar el 30%.
Quin seguiment han tingut les vagues al sector educatiu, en funció de la plantilla convocada?
Els anys amb aturades als centres públics són aquells amb més de 100.000 docents convocats
Fins ara, les referències a l'educació abraçaven tants els centres públics com privats, però el cert és que són precisament els primers els que més s'han aturat. Això explica que la meitat dels vaguistes del país hagin estat treballadors públics, durant l'última dècada i mitja. El següent gràfic mostra el pes del sector públic i privat en les vagues dels darrers anys, evidenciant-se una evolució de les aturades a l'administració molt similar a les realitzades a l'educació que mostrava un gràfic anterior. Normalment, de fet, les convocatòries conjuntes als dos sectors acostumen a ser protestes unitàries d'escoles públiques i privades -excepte el 2006, quan va tenir lloc una vaga a la construcció-. Com es pot comprovar, la fotografia varia molt si es miren vaguistes participants o jornades de vaga realitzades.
Com han evolucionat les vagues al sector públic i al sector privat?
Els vaguistes etiquetats com a "sector públic i privat" secundaven aturades que implicaven centres dels dos àmbits
Per interpretar bé l'anterior gràfic cal tenir en compte quins altres sectors a banda del de l'educació estan més acostumats a les vagues. No és que fora de els aules o de les administracions públiques es protesti poc en general, sinó que hi ha àmbits on quasi mai es fa i d'altres on sí que és més habitual. L'agricultura i la construcció són els sectors amb menys assalariats i també on els darrers anys s'han produït menys mobilitzacions, tot el contrari que a la indústria. Els seus empleats representen un 16,5% del total català -de mitjana els darrers 15 anys-, però han sumat un 30,5% dels vaguistes i un 48,4% de jornades no treballades per protestes.
Ara bé, bona part d'aquestes convocatòries han tingut lloc a fàbriques de vehicles, un àmbit que està patint moltes deslocalitzacions i tancaments i on els sindicats són forts i acostumats a mobilitzacions. Els seus treballadors només són l'1,5% del total del país, però representen un 17,3% de vaguistes i el 30,8% de jornades de vaga fetes. El sector del transport terrestre també ha realitzat una gran quantitat d'aturades en relació al seu pes i, en menor mesura, també el de les telecomunicacions. En canvi, les vagues són escasses al sector serveis, amb moltes empreses petites, molta precarietat i rotació i poca presència sindical: si se n'exclou l'educació, la sanitat i el transport, hi treballa el 64% d'assalariats i aquests no representen ni el 18% dels vaguistes.
Quin pes té cada sector econòmic i diverses activitats concretes en el món laboral i en les vagues que s'hi fan?
Una força reivindicativa que contrasta amb la de molts altres sectors, sobretot de l'empresa privada, on és molt més minsa. De fet, els empleats públics representen escassament el 13% del total de treballadors del país i, en canvi, agrupen la meitat dels assalariats que han fet vaga, entre 2007 i 2021. Igualment, protesten molt més els docents que els sanitaris, els quals també s'aturen aquesta setmana, però, en perspectiva, han secundat protestes per sota del pes que tenen el món laboral.
Quin pes tenen els sectors públic i privat, els docents i els sanitaris en el món laboral i en les vagues que s'hi fan?
La perspectiva és diferent si es té en compte la quantitat de jornades totals en què s'han secundat vagues i no només la quantitat de persones que han fet costat a cada convocatòria almenys un dia. Fent-ho així, el sector privat ha perdut més del 70% de dies laborables per aquestes protestes, atès que cadascuna d'aquestes durava més que a l'administració pública, on són més habituals les aturades d'un o dos dies i no de més llargues o d'indefinides fins a forçar la negociació. Així i tot, més del 15% de jornades que s'han deixat de treballar per fer vaga corresponen al sector educatiu, el triple del pes que té en el conjunt del món laboral.
De mitjana, hi ha hagut uns 2,2 milions d'assalariats al sector privat, durant els 15 anys analitzats. I les dades de l'Observatori del Treball i Model Productiu del Departament d'Empresa i Treball assenyalen que una quarta part d'aquests hauria fet vaga en algun moment, tot i que la xifra és aproximada, ja que no es tenen en compte les vagues generals. Igualment, el còmput es fa sumant la quantitat de treballadors que han secundat cada convocatòria de vaga almenys un dia, així que, si algun s'ha sumat a més d'una, compta dues vegades o més.
Tenint en compte això, cada cop que un treballador del sector privat ha secundat una vaga, ha seguit uns tres dies la protesta, de mitjana. Al sector públic, en canvi, hi ha uns 320.000 assalariats i prop de 555.000 vaguistes, els darrers 15 anys, cosa que indica que cadascun ha donat suport a una convocatòria i mitja, aproximadament -en relació a les places existents, ja que les plantilles no són estàtiques i van canviant-. En total, però, s'han deixat de treballar menys de 800.000 jornades i això vol dir que la immensa majoria de treballadors només ha fet un sol dia de vaga en cada convocatòria que ha secundat.
Entre els docents -de centres tant públics com privats- això és molt clar: 426.000 vaguistes de centres educatius han fet 437.000 jornades de vaga. En canvi, els sanitaris han tingut una dinàmica més similar a la del sector privat, amb menys adhesions entre el conjunt de la plantilla però amb implicació més duradora: dels prop de 170.000 treballadors del sector, uns 60.000 han fet vaga algun cop, els quals han deixat d'anar a la feina per protestar més de 210.000 jornades, entre 2007 i 2021. Uns tres dies i mig de vaga fets en cada convocatòria.
A què es deu la gran quantitat de vaguistes al món educatiu? Diversos factors poden explicar-ho. Tant en l'àmbit públic com al privat, generalment es convoquen més protestes a grans empreses on la plantilla està consolidada i hi ha poca rotació i dinàmiques sindicals consolidades, com ocorre a molts àmbits de l'administració. En l'educació pública, a més, hi ha una alta consciència de col·lectiu, les vagues atorguen molta força perquè tenen molt d'impacte a la societat i hi tenen molt de pes sindicats reivindicatius com l'Ustec -primera força històrica- o la Intersindical -tercer sindicat des del 2019.
Igualment, aquests darrers anys s'han acumulat diversos conflictes que han motivat vagues educatives. Les retallades des del 2010 en són un element clau que va generar molt de malestar a gran part de l'administració, que va veure limitades inversions al sector i laminades condicions laborals algunes de les quals encara no s'han recuperat. Sectorialment, però, també es van convocar aturades contra la llei d'educació de Catalunya del 2009 i la reforma educativa estatal del 2013 (Lomqe), així com els darrers anys han tornat a emergir nombroses reivindicacions, com els excessius nivells d'interinatge. El següent gràfic mostra com han evolucionat les onades de vagues a l'educació, la sanitat i la resta de sectors.
Com han evolucionat les vagues a l'educació, la sanitat i la resta del món laboral?
Aquest esperit reivindicatiu dels docents catalans no es correspon amb les dinàmiques dels seus companys de la resta de l'Estat, que són més passius: més del 45% de vaguistes al sector educatiu de l'Estat han estat catalans, els darrers 15 anys. I el percentatge és molt similar pel que fa als treballadors de la sanitat que han secundat aturades a Catalunya en relació al conjunt de l'Estat i, en general, també entre tots els empleats públics -excepte en els de l'administració general-. Però això no es deu a que la dinàmica de vagues formi part de l'ADN del món laboral català. Almenys no últimament, ja que, en el sector privat, els vaguistes catalans representen un 18,5% del total, aproximadament el pes que tenen entre els assalariats de tot l'Estat.
Igualment, les convocatòries de vaga a les escoles no sempre són exitoses. En aquelles on estava implicada l'educació pública, el seguiment va superar el 40% en la convocatòria de març del 2010 -amb els primers anuncis de retallades, encara amb el tripartit- i, des de llavors, les aturades amb més suport han rondat el 30% -el 2013 i 2021-. Cal tenir en compte que, en aquests casos, és impossible arribar al 100%, ja que hi ha serveis mínims que, en el cas dels professors, acostumen a rondar el 30%.
Quin seguiment han tingut les vagues al sector educatiu, en funció de la plantilla convocada?
Els anys amb aturades als centres públics són aquells amb més de 100.000 docents convocats
Fins ara, les referències a l'educació abraçaven tants els centres públics com privats, però el cert és que són precisament els primers els que més s'han aturat. Això explica que la meitat dels vaguistes del país hagin estat treballadors públics, durant l'última dècada i mitja. El següent gràfic mostra el pes del sector públic i privat en les vagues dels darrers anys, evidenciant-se una evolució de les aturades a l'administració molt similar a les realitzades a l'educació que mostrava un gràfic anterior. Normalment, de fet, les convocatòries conjuntes als dos sectors acostumen a ser protestes unitàries d'escoles públiques i privades -excepte el 2006, quan va tenir lloc una vaga a la construcció-. Com es pot comprovar, la fotografia varia molt si es miren vaguistes participants o jornades de vaga realitzades.
Com han evolucionat les vagues al sector públic i al sector privat?
Els vaguistes etiquetats com a "sector públic i privat" secundaven aturades que implicaven centres dels dos àmbits
Per interpretar bé l'anterior gràfic cal tenir en compte quins altres sectors a banda del de l'educació estan més acostumats a les vagues. No és que fora de els aules o de les administracions públiques es protesti poc en general, sinó que hi ha àmbits on quasi mai es fa i d'altres on sí que és més habitual. L'agricultura i la construcció són els sectors amb menys assalariats i també on els darrers anys s'han produït menys mobilitzacions, tot el contrari que a la indústria. Els seus empleats representen un 16,5% del total català -de mitjana els darrers 15 anys-, però han sumat un 30,5% dels vaguistes i un 48,4% de jornades no treballades per protestes.
Ara bé, bona part d'aquestes convocatòries han tingut lloc a fàbriques de vehicles, un àmbit que està patint moltes deslocalitzacions i tancaments i on els sindicats són forts i acostumats a mobilitzacions. Els seus treballadors només són l'1,5% del total del país, però representen un 17,3% de vaguistes i el 30,8% de jornades de vaga fetes. El sector del transport terrestre també ha realitzat una gran quantitat d'aturades en relació al seu pes i, en menor mesura, també el de les telecomunicacions. En canvi, les vagues són escasses al sector serveis, amb moltes empreses petites, molta precarietat i rotació i poca presència sindical: si se n'exclou l'educació, la sanitat i el transport, hi treballa el 64% d'assalariats i aquests no representen ni el 18% dels vaguistes.
Quin pes té cada sector econòmic i diverses activitats concretes en el món laboral i en les vagues que s'hi fan?