L'Elena Miquel enfilava l'avinguda Diagonal en moto de camí a la feina. Era infermera de l'àrea d'Anestèsia del Clínic i una companya li havia demanat canviar el torn per poder anar a votar. Aquell 28 de novembre de 2010 que va dur Artur Mas a la presidència de la Generalitat, un cotxe es va saltar el semàfor del carrer Balmes i la va envestir, provocant-li múltiples fractures òssies i lesions internes. No n'ha sabut res més del conductor i, després d'anys de reflexió, ha arribat a la conclusió que no el vol veure: "El perdó només l'ajuda a ell, a mi no em retornarà la vida que tenia i tampoc la dels meus quatre fills", defensa.

Recorda que, després de l'impacte, el món anava a càmera lenta i només sentia el cruixit dels meus ossos. Quan va aixecar la mirada, el fèmur li sortia pel genoll i li costava respirar. "Mal senyal", va pensar. Va poder pensar molt, perquè va estar una hora postrada a l'asfalt fins que van aconseguir estabilitzar-la per traslladar-la d'urgència a l'hospital: "Va ser l'hora més llarga de la meva vida, sabia que m'estava morint".

El Simon Wynne-Hughes és un britànic que va venir a Barcelona a fer de professor d'anglès. La matinada que va sortir disparat de la moto al passeig de Fabra i Puig, tornava d'una festa a casa d'un company de l'acadèmia. Celebraven la victòria a l'últim partit abans de Nadal de 1994 a la lligueta de futbol en què jugaven. Ell estava especialment eufòric perquè havia marcat el gol definitiu i havia begut molt. "Em deien que no podia conduir, però jo em sentia invencible", explica. Triplicava la taxa d'alcoholèmia permesa i va patir un traumatisme cranioencefàlic en xocar amb un cotxe aparcat.

El va trobar una ambulància del parc de Bombers que hi ha a pocs minuts i el van portar a l'Hospital de Sant Pau. Va arribar en coma, però les retines responien als estímuls lumínics i el van operar immediatament. Anava indocumentat i, fins que no van trobar la seva dona, els metges creien que tenia un tros de crani clavat al tronc cerebral. Quan va arribar la dona, que estava preparant el divorci perquè és alcohòlic, es van esvair els dubtes sobre què havia passat. No era un tros de crani el que mostraven les proves diagnòstiques, sinó la intoxicació per l'alcohol.

El 2024, l'últim any amb dades confirmades, a Catalunya van morir 255 persones en accidents viaris, tres vegades menys que el 2000 (891), i hi va haver 1.884 ferits greus, 240 dels quals molt greus, segons el Servei Català de Trànsit (SCT). Són amputats, cremats greus o lesionats medul·lars, entre altres, amb seqüeles permanents i un grau de dependència molt alt.

Com l'Elena i el Simon, tenen accés a programes i serveis d'associacions privades com Stop Accidents i del mateix SCT, que col·laboren estretament, però recuperar la vida que tenien -o quelcom similar- és impossible. La subdirectora general de Seguretat Viària, Anna Pintó, detalla que l'objectiu de Trànsit pel 2050 és que hi hagi 0 víctimes mortals i reduir la gravetat de les lesions, però admet que una part important de la seva feina és atendre els ferits crònics i el seu entorn.

"Em vaig aixecar a l'UCI on treballava, però ara la pacient era jo"

L'Elena va entrar a quiròfan gairebé morta, on va tenir dues aturades cardiorespiratòries molt greus, i es va llevar en un llit que li resultava molt familiar. Era a l'UCI del Clínic, on treballava cada dia. S'havia trencat les dues cames, les dues crestes dels malucs, la pelvis i un braç per tres llocs diferents, alhora que tenia una laceració pancreàtica i un 20% de capacitat pulmonar. Després de 18 intervencions en quatre anys i mig, va optar per amputar la cama dreta. "Vaig renunciar a la cama, però sobretot als meus somnis i plans de futur", reflexiona. 

El Simon considera que va tenir "sort" perquè va passar tot el procés hospitalari en coma i no té cap record fins cinc mesos després del sinistre, quan el van derivar a l'Institut Guttmann de la mà de l'associació TraCE. L'accident el va deixar hemiplègic (amb part la meitat esquerra del cos paralitzada) i té pèrdues de memòria a curt termini. "M'ho he d'apuntar tot, però m'oblido que he de mirar l'agenda", relata.

Coincideix amb l'Elena en el fet que els primers mesos d'intervencions i incertesa no són els pitjors, sinó que tenen "una condemna perpètua a la qual mai et pots acostumar del tot". "Vivim a l'expectativa i ja no ens plantegem quan acabarà el procés de recuperació", diu ella, que explica que, al seu cap, són els mateixos que abans de l'accident, però que ara el cos no acompanya i tenen un company de viatge que no se'n va mai: el dolor.

Els familiars i amics, les víctimes col·laterals i els que se'n van

"Em van atropellar a mi, però el meu accident va deixar cinc víctimes". El fill gran de l'Elena tenia 22 anys en el moment del sinistre i estava a l'exèrcit. Va haver de renunciar a la carrera militar que desitjava i demanar el trasllat a la caserna del Bruc per tenir cura d'ella. Als dos següents els va agafar en plena adolescència, amb 14 i 13 anys, i han patit problemes psicològics fins al punt que un va ingressar a un centre de salut mental. I la petita tenia 4 anys i no recorda a la seva mare dreta i sense ser estar medicada. "A mi no em tocava tenir aquesta vida, però a ells tampoc", reflexiona. 

Pel que fa als amics, el Simon lamenta que la majoria acaben marxant. "Al principi venen tots, però acaben caient perquè ells sí que poden continuar amb la seva vida", explica. Els dos ho entenen, però això no evita que no els faci mal. "T'adones que la vida se t'ha parat a tu, però que el món continua girant", diu l'Elena.

"Mai condueixes sol i no pots pensar que no et tocarà a tu"

Amb tot, l'Elena, el Simon, Trànsit i Stop Accidents fan una crida a prendre consciència de la vulnerabilitat de la vida i del fet que una mala decisió pot truncar totes les perspectives de futur de qui la pren, però també dels seus éssers estimats. "Jo sempre deia que no s'havia de conduir begut, però no m'ho aplicava perquè creia que jo controlava", lamenta, alhora que agraeix que s'accidentés sol. "Alguns companys han matat algú i, a més de les seqüeles, han de conviure amb la culpa", explica. Des de Trànsit, a més, reivindiquen que les víctimes d'accidents de trànsit -també els familiars i amics- disposen de serveis gratuïts com el Servei d'Informació i Atenció a les Víctimes de Trànsit (SIAVT) i Invictes, per a la inclusió de les víctimes de trànsit ferides greus en el seu entorn social.