Si hi ha unes postres que no poden faltar a taula el dia de Sant Josep, són la crema, la crema cremada o la crema de Sant Josep. Aquest dolç d’arrels medievals és una de les postres més antigues d’Europa i està documentat en receptaris catalans antics com el Llibre de Sent Soví (segle XIV) i el Llibre del Coch (1.520) de Robert de Nola.
L’origen del nom té diverses teories. La més popular explica que unes monges van oferir aquesta crema a un bisbe, però en tastar-la encara calenta, va exclamar “Crema!”, i d’aquí hauria nascut el nom. Tot i això, a Catalunya sempre s’ha conegut senzillament com “la crema”, ja que no calia especificar-ne més.
L’afegitó de “catalana” al nom va aparèixer més tard, segurament als segles XVII o XIX, quan cuiners i viatgers van començar a identificar-la com una especialitat pròpia de Catalunya. Això la diferenciava d’altres cremes europees, com la “crème brûlée” francesa. No obstant això. a les llars catalanes, el nom més habitual continua sent “crema” o “crema cremada”, especialment en contextos familiars.
La seva elaboració és característica: a diferència dels flams o les natilles, no es cou al forn ni al bany maria, sinó directament al foc en una casolana. A més, el sucre caramel·litzat amb un ferro roent i els aromes de canyella i pell de la llimona la fan única i vinculada a la cuina catalana.