03
d'agost
de
2022
Actualitzat:
15
de gener
de
2024,
17:58h
S'acosta una tardor calenta en el front energètic. A inicis de juliol, el Banc Central Europeu (BCE) va parlar fins i tot d'horitzó "quasi apocalíptic" en la hipòtesi, ben real, que Rússia decidís tallar el fluid del gas amb Europa. Un context de crisi econòmica amb un increment desbocat de preus ha posat totes les cancelleries en alerta màxima. Tot indica, a banda, que els propers mesos seran també tensos en la política internacional.
"No s'ha de jugar amb foc". La frase s'ha atribuït al president xinès, Xi Jinping, i s'hauria pronunciat en la llarga conversa mantinguda, el 28 de juliol, amb el president nord-americà, Joe Biden. Just en vigílies de la visita de la presidenta de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi, a Taiwan, en una escala de la seva gira per països asiàtics. La visita es produeix en plena pugna per l'hegemonia geoestratègica entre els EUA i Pequín, i ha incomodat l'administració nord-americana, que calcula els seus moviments per no irritar més del compte Pequín. De moment, la Xina ja ha anunciat unes maniobres militars amb foc real a l'entorn d'un Taiwan que vol recuperar. Si pot ser, per les bones. Aquests són els principals punts calents del món de cara a la tardor.
El conflicte més perillós
El plet per Taiwan s'arrossega des de fa dècades i té el potencial per esdevenir una crisi de gestió difícil. El 1949, Mao va guanyar la guerra civil xinesa i va proclamar la República Popular. Els derrotats, acabdillats per Chiang Kai-shek, van ocupar l'illa de Taiwan, que van considerar la Xina legítima. Tot i no ser formalment reconeguts com a estat, els EUA van convertir-se en el seu protector. Tot i el conflicte amb Pequín, es va arribar a un delicat equilibri basat en l'anomenada "ambigüitat estratègica". Tant Taipei com Pequín han propugnat la teoria d'Una Sola Xina, només que cada estat es considera el seu únic representant. Tots dos aspiren a la reunificació.
Quan el president nord-americà Richard Nixon va visitar Pequín el 1972, es va establir un consens que s'ha preservat fins fa poc. Nixon va signar el Comunicat de Shangai, que admetia que el règim de Pequín era el representant de la Xina, però que no renunciava a mantenir relacions amb Taiwan. I també el més essencial: que en cap cas Washington donaria suport a una declaració d'independència de Taiwan. De facto, es tracta d'un estat independent, amb un model capitalista i un sistema democràtic. La Xina, però, ja no és una potència emergent sinó una superpotència i se sent amb més força per pressionar.
A més, els darrers anys, la situació ha canviat. Taiwan és ara una potència tecnològica, liderant la producció de semiconductors al món. En paral·lel, el moviment independentista ha crescut al país. L'actual presidenta, Tsai Ing-wen, ja no pertany al Kuomintang, l'històric partit conservador defensor de la reunificació xinesa, sinó al Partit Progressista Democràtic, formació liberal on els corrents partidaris de modificar la constitució i proclamar la separació formal són potents. Això ha fet créixer el nerviosisme de Pequín. La visita de Pelosi ha estat un gest de suport a Taipei i a la vegada una provocació al règim xinès.
El règim xinès prepara un congrés decisiu
En el pols EUA-Xina hi ha també molt de condicionants de política interna. Els Estats Units celebren el novembre les eleccions de mig mandat, amb una renovació del Congrés que, dit de passada, decidirà també el futur de Pelosi. Però també a Pequín hi haurà un esdeveniment que tindrà efecte a llarg termini. Aquest octubre es reunirà el XX congrés del Partit Comunista Xinès, que serà un termòmetre del poder real de Xi. Tret de sorpresa màxima, tot apunta que renovarà el seu mandat per un tercer període de cinc anys, un fet inèdit en la Xina postmaoista.
El lideratge de Xi no està qüestionat, però sí que el congrés oferirà moltes pistes del seu abast. L'economia xinesa s'ha vist colpejada per la pandèmia i hi ha brots de malestar social. L'acostament a Moscou i l'increment de tensions amb Occident neguiteja els sectors més pragmàtics i civils del règim, que tenen en el primer ministre Le Keqiang una peça clau, però el número dos anunciarà la seva retirada si no hi ha també una gran sorpresa. La composició del politburó, de 25 membres, donarà moltes claus. Les anàlisis de Xulio Ríos, director de l'Observatori Polític de la Xina, sempre són pertinents per saber-ne més.
Ucraïna: arriben els llançamíssils Himars
La guerra a Ucraïna, iniciada el 24 de febrer amb la invasió russa, s'ha endinsat ja en el sisè mes. Els analistes militars escruten cada moviment sobre el terreny. Les darreres setmanes, l'ofensiva russa al sud del país s'havia convertit en una amenaça i les peticions de Kíiv als aliats occidentals perquè enviessin material pesat es feien més dramàtiques. Els EUA han enviat una arma precisa, els llançamíssils Himars (sistema de coets d'artilleria d'alta mobilitat) i tot indica que una dotzena ja es troben sobre el terreny. Són especialment eficaços per destruir les instal·lacions russes de municions. Dins del que és la guerra de propaganda, Moscou acaba d'anunciar que disposa d'una arma poderosa que pot neutralitzar aquests coets. Però de moment, els Himars estan aconseguint respondre a l'atac rus, que concentra l'esforç sobre Odessa. Si el nou armament aconseguirà decantar el curs de la guerra ja és una altra hipòtesi.
Kosovo versus Sèrbia
La gravetat de la guerra a Ucraïna i les seves implicacions de tot ordre han deixat en segon terme el rebrot de les tensions als Balcans arran de les tensions reobertes entre Sèrbia i Kosovo. L'antiga província autònoma de Sèrbia va proclamar la seva independència unilateral el 2008, que no és reconeguda per alguns estats, entre els quals Espanya. Pedro Sánchez ho va reiterar aquest dilluns. Aquest dilluns ha entrat en vigor la prohibició per part del govern albanokosovar d'utilitzar documentació d'identitat i matrícules sèrbies en l'interior del territori. Una decisió que va ser resposta per Belgrad amb el tancament de fronteres. Kosovo està sota el paraigua de l'OTAN i Sèrbia manté relacions estretes amb Rússia. De moment, la intervenció de la comunitat internacional ha fet que Kosovo hagi ajornat fins al setembre la prohibició anunciada.
Itàlia, en joc
El 25 de setembre, Itàlia celebrarà eleccions. I no són menors. La ruptura del govern de coalició de Mario Draghi per una aliança contradictòria de l'extrema dreta i el pintoresc Moviment 5 Estrelles ha dut a les urnes en un moment delicat. L'escenari es presenta polaritzat entre dos blocs. Un de dreta extrema que inclou la Forza Italia de Silvio Berlusconi, la Lega de Matteo Salvini i els neofeixistes de Germans d'Itàlia que acabdilla Giorgia Meloni, tots ells crítics amb la intervenció aliada a Ucraïna. L'altre bloc està conformat per una una aliança que s'està teixint amb dificultats i que aplegaria diverses formacions de centre i esquerra moderada entorn el Partit Democràtic que ara encapçala l'exdemocristià Enrico Letta. Les urnes decidiran en el que pot ser un pols entre europeisme i populisme, amb sons de balalaika.
Pel que fa a processos electorals, caldrà estar atents a una altra elecció que tastarà la temperatura de la dreta populista. El 2 d'octubre és la primera volta de les eleccions al Brasil, on es veuran les cares l'ultra Jair Bolsonaro, actual president, i Lula da Silva, líder del Partit dels Treballadors. Les enquestes apunten a una victòria de Lula. Per ara.
"No s'ha de jugar amb foc". La frase s'ha atribuït al president xinès, Xi Jinping, i s'hauria pronunciat en la llarga conversa mantinguda, el 28 de juliol, amb el president nord-americà, Joe Biden. Just en vigílies de la visita de la presidenta de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi, a Taiwan, en una escala de la seva gira per països asiàtics. La visita es produeix en plena pugna per l'hegemonia geoestratègica entre els EUA i Pequín, i ha incomodat l'administració nord-americana, que calcula els seus moviments per no irritar més del compte Pequín. De moment, la Xina ja ha anunciat unes maniobres militars amb foc real a l'entorn d'un Taiwan que vol recuperar. Si pot ser, per les bones. Aquests són els principals punts calents del món de cara a la tardor.
El conflicte més perillós
El plet per Taiwan s'arrossega des de fa dècades i té el potencial per esdevenir una crisi de gestió difícil. El 1949, Mao va guanyar la guerra civil xinesa i va proclamar la República Popular. Els derrotats, acabdillats per Chiang Kai-shek, van ocupar l'illa de Taiwan, que van considerar la Xina legítima. Tot i no ser formalment reconeguts com a estat, els EUA van convertir-se en el seu protector. Tot i el conflicte amb Pequín, es va arribar a un delicat equilibri basat en l'anomenada "ambigüitat estratègica". Tant Taipei com Pequín han propugnat la teoria d'Una Sola Xina, només que cada estat es considera el seu únic representant. Tots dos aspiren a la reunificació.
Quan el president nord-americà Richard Nixon va visitar Pequín el 1972, es va establir un consens que s'ha preservat fins fa poc. Nixon va signar el Comunicat de Shangai, que admetia que el règim de Pequín era el representant de la Xina, però que no renunciava a mantenir relacions amb Taiwan. I també el més essencial: que en cap cas Washington donaria suport a una declaració d'independència de Taiwan. De facto, es tracta d'un estat independent, amb un model capitalista i un sistema democràtic. La Xina, però, ja no és una potència emergent sinó una superpotència i se sent amb més força per pressionar.
A més, els darrers anys, la situació ha canviat. Taiwan és ara una potència tecnològica, liderant la producció de semiconductors al món. En paral·lel, el moviment independentista ha crescut al país. L'actual presidenta, Tsai Ing-wen, ja no pertany al Kuomintang, l'històric partit conservador defensor de la reunificació xinesa, sinó al Partit Progressista Democràtic, formació liberal on els corrents partidaris de modificar la constitució i proclamar la separació formal són potents. Això ha fet créixer el nerviosisme de Pequín. La visita de Pelosi ha estat un gest de suport a Taipei i a la vegada una provocació al règim xinès.
El règim xinès prepara un congrés decisiu
En el pols EUA-Xina hi ha també molt de condicionants de política interna. Els Estats Units celebren el novembre les eleccions de mig mandat, amb una renovació del Congrés que, dit de passada, decidirà també el futur de Pelosi. Però també a Pequín hi haurà un esdeveniment que tindrà efecte a llarg termini. Aquest octubre es reunirà el XX congrés del Partit Comunista Xinès, que serà un termòmetre del poder real de Xi. Tret de sorpresa màxima, tot apunta que renovarà el seu mandat per un tercer període de cinc anys, un fet inèdit en la Xina postmaoista.
El lideratge de Xi no està qüestionat, però sí que el congrés oferirà moltes pistes del seu abast. L'economia xinesa s'ha vist colpejada per la pandèmia i hi ha brots de malestar social. L'acostament a Moscou i l'increment de tensions amb Occident neguiteja els sectors més pragmàtics i civils del règim, que tenen en el primer ministre Le Keqiang una peça clau, però el número dos anunciarà la seva retirada si no hi ha també una gran sorpresa. La composició del politburó, de 25 membres, donarà moltes claus. Les anàlisis de Xulio Ríos, director de l'Observatori Polític de la Xina, sempre són pertinents per saber-ne més.
Ucraïna: arriben els llançamíssils Himars
La guerra a Ucraïna, iniciada el 24 de febrer amb la invasió russa, s'ha endinsat ja en el sisè mes. Els analistes militars escruten cada moviment sobre el terreny. Les darreres setmanes, l'ofensiva russa al sud del país s'havia convertit en una amenaça i les peticions de Kíiv als aliats occidentals perquè enviessin material pesat es feien més dramàtiques. Els EUA han enviat una arma precisa, els llançamíssils Himars (sistema de coets d'artilleria d'alta mobilitat) i tot indica que una dotzena ja es troben sobre el terreny. Són especialment eficaços per destruir les instal·lacions russes de municions. Dins del que és la guerra de propaganda, Moscou acaba d'anunciar que disposa d'una arma poderosa que pot neutralitzar aquests coets. Però de moment, els Himars estan aconseguint respondre a l'atac rus, que concentra l'esforç sobre Odessa. Si el nou armament aconseguirà decantar el curs de la guerra ja és una altra hipòtesi.
Kosovo versus Sèrbia
La gravetat de la guerra a Ucraïna i les seves implicacions de tot ordre han deixat en segon terme el rebrot de les tensions als Balcans arran de les tensions reobertes entre Sèrbia i Kosovo. L'antiga província autònoma de Sèrbia va proclamar la seva independència unilateral el 2008, que no és reconeguda per alguns estats, entre els quals Espanya. Pedro Sánchez ho va reiterar aquest dilluns. Aquest dilluns ha entrat en vigor la prohibició per part del govern albanokosovar d'utilitzar documentació d'identitat i matrícules sèrbies en l'interior del territori. Una decisió que va ser resposta per Belgrad amb el tancament de fronteres. Kosovo està sota el paraigua de l'OTAN i Sèrbia manté relacions estretes amb Rússia. De moment, la intervenció de la comunitat internacional ha fet que Kosovo hagi ajornat fins al setembre la prohibició anunciada.
Itàlia, en joc
El 25 de setembre, Itàlia celebrarà eleccions. I no són menors. La ruptura del govern de coalició de Mario Draghi per una aliança contradictòria de l'extrema dreta i el pintoresc Moviment 5 Estrelles ha dut a les urnes en un moment delicat. L'escenari es presenta polaritzat entre dos blocs. Un de dreta extrema que inclou la Forza Italia de Silvio Berlusconi, la Lega de Matteo Salvini i els neofeixistes de Germans d'Itàlia que acabdilla Giorgia Meloni, tots ells crítics amb la intervenció aliada a Ucraïna. L'altre bloc està conformat per una una aliança que s'està teixint amb dificultats i que aplegaria diverses formacions de centre i esquerra moderada entorn el Partit Democràtic que ara encapçala l'exdemocristià Enrico Letta. Les urnes decidiran en el que pot ser un pols entre europeisme i populisme, amb sons de balalaika.
Pel que fa a processos electorals, caldrà estar atents a una altra elecció que tastarà la temperatura de la dreta populista. El 2 d'octubre és la primera volta de les eleccions al Brasil, on es veuran les cares l'ultra Jair Bolsonaro, actual president, i Lula da Silva, líder del Partit dels Treballadors. Les enquestes apunten a una victòria de Lula. Per ara.