Quant costa que la gent que no té recursos suficients per fer front al mercat de l'habitatge lliure tingui un sostre on viure? I quant costa això si, a més, aquelles persones necessiten un acompanyament social habitual? És més o menys del que costa tenir la mateixa gent a una pensió o a un alberg o a una residència especialitzada? Aquestes preguntes, pertinents en plena crisi de l'habitatge però difícils de respondre per l'alta complexitat de casos, han estat respostes recentment, almenys de manera inicial. És una de les troballes que va sortir d'una jornada d'aquest octubre convocada per Cohabitac, una coordinadora d'entitats socials que promouen l'habitatge assequible a Catalunya.
D'entrada, s'ha de diferenciar entre un pis social, que fa referència als habitatges que tenen un preu baix adaptat als ingressos de la família, i un pis d'inclusió social, on hi ha persones que, a més d'un preu reduït, tenen acompanyament especial per part d'entitats del tercer sector. Ara, Coabitac ha treballat i presentat uns càlculs que detallen quin és el cost econòmic total de posar un habitatge a disposició de persones vulnerables que requereixen atenció social, ja que aquest aplec de fundacions gestiona gran part del parc de pisos d'inclusió existents actualment al país.
Els pisos d'inclusió, molt més barats que les habitacions de pensió
Així, segons les entitats, el cost mitjà de tenir un habitatge d'inclusió social en funcionament pot variar molt per diversos motius però hi ha tres franges orientatives: els 7.119 euros/any, en els casos més facilitadors, amb pisos aconseguits a un cost baix i amb famílies que no requereixen molta atenció especialitzada; els 14.224 euros/any, en un escenari de costos mitjans, tant pel que fa a l'habitatge com pel que fa al seguiment social dels habitants; i els 24.113 euros/any per a un cost de l'immoble a preu de mercat i una intensitat alta de necessitats en l'acompanyament social per a la família. Aquests són els diners que costa oferir-li un sostre a algú i, a més, atendre'l amb més o menys assiduïtat.
La clau d'aquesta informació en mans de la Xarxa d'Habitatge d'Inclusió Social (XHIS) catalana, que fins ara no s'havia presentat, és que va anar acompanyada d'una comparació amb altres modalitats de residència per a persones en situació de vulnerabilitat o amb necessitat d'atencions especialitzades. Així, en la mateixa presentació, Mijail Acosta, membre de la junta directiva de Cohabitac, va voler presentar unes dades "amb molta prudència" però assenyalant alhora que eren "interpel·ladores". Llavors, en una diapositiva es van mostrar els càlculs del cost mitjà d'altres allotjaments per persona a Barcelona: alberg per a persones sense llar (27.375 euros/any), habitació de pensió per a una família (36.500 euros/any), viure a una residència de gent gran (25.550 euros/any), fer-ho en una residència especialitzada (39.420 euros/any).
La conclusió era evident, segons apuntaven aquestes xifres. I deixaven una lectura que Acosta subratllaria tot seguit. Primer, assenyalaria que gaudir d'un habitatge propi "és molt més digne" que fer-ho en les altres modalitats, sempre i quan no es vegi damnificada l'atenció social o sanitària. I, en aquest sentit, recordaria que els pisos d'inclusió social són molt més barats per a l'administració -alhora que les famílies també contribueixen a pagar, sempre que poden- que tenir la mateixa gent en albergs o en pensions.
I, en segon lloc, apuntaria cap a l'existència d'un problema amb l'alliberament d'espais més especialitzats, com poden ser residències o sociosanitaris, per la manca de potenciació de la xarxa d'habitatges d'inclusió social. "En aquest tipus de residències d'alta intensitat d'acompanyament hi ha persones que no són donades d'alta perquè no tenen on anar i acaben ocupant recursos que són necessaris, però que són molt intensos a nivell d'acompanyament, amb recursos molt especialitzats i molt cars, perquè no tenen sortida", apuntava Mijail Acosta. La reflexió convidava l'administració catalana, tant a la Generalitat com als ajuntaments, a mirar cap al parc d'habitatges existents com un espai on estalviar diners i mantenir una atenció social digna.
Tot això, a més, succeeix en un context en què a Barcelona les pensions fa temps que s'han convertit en un recurs habitualment saturat per l'acollida de famílies que han estat desnonades o que es troben en una situació de vulnerabilitat màxima i que no tenen llar. A finals del 2025, es va arribar al rècord de les 3.480 persones vivint en allotjaments turístics a càrrec de l'Ajuntament, i ja s'ha normalitzat que habitualment se superi la xifra de 3.000 persones que cada mes viuen en una pensió perquè no han trobat res millor. El govern municipal ha provat de potenciar ajudes per pagar el lloguer d'un pis o una habitació, però també ha reconegut les dificultats per la manca d'ofertes al mercat i pel racisme immobiliari.
El més habitual: l'atenció social bàsica, la més assequible
En aquest sentit, des de Cohabitac recorden que els pisos d'inclusió que gestionen venen de fórmules molt diverses, des del lloguer habitual fins a la cessió del pis per part d'una administració amb un cànon o el pagament de les quotes d'un préstec. Això fa que en la franja més baixa es puguin tenir pisos per uns 200 euros al mes i en els casos amb més despesa s'estigui parlant de fins a 1.000 euros. A banda, però, caldria sumar-hi una mitjana d'entre 3.500 i 4.500 euros per la captació del pis, la gestió i l'administració immobiliària. I, per últim, afegir el cost de les hores dels treballadors i els recursos de l'acompanyament social, que oscil·laria entre els 1.200 euros/any en els casos amb la intensitat més baixa, els 3.044 euros/any en els que requereixen un esforç mitjà i els 7.613 euros/any per als casos més exigents.
Sobre aquest últim terreny, el de l'acompanyament que despleguen les entitats de Cohabitac, Mijail Acosta també va assenyalar que el més habitual és que l'atenció comporti la modalitat bàsica (en el 60% dels casos), mentre que la intensitat mitjana apareixeria en el 25% de les famílies o persones ateses i l'acompanyament amb una assiduïtat més alta es registra únicament en un 15% dels pisos d'inclusió social.
Amb tot, a Catalunya hi ha 3.064 pisos d'inclusió social (segons dades del 2024 oferides per l'Agència de l'Habitatge de Catalunya, que subvenciona aquesta modalitat). Això representa un 0,08% del total de llars que existeixen al país. L'habitatge protegit tampoc arriba al 3%.
