És cert que els joves es mobilitzen menys? Un nou estudi constata que no hi ha una manca d'interès per part de les noves generacions, sinó que ho viuen com un "viatge personal" condicionat per la trajectòria vital. Roger Soler-i-Martí (Arenys de Mar, 1979) és professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i és un dels autors de la recerca. En aquesta entrevista a Nació, l'investigador, que ha explorat en diverses ocasions la relació dels joves amb la democràcia, identifica un auge de mobilització en les últimes setmanes i mesos arran de causes com l'habitatge i, sobretot, després de la mort de Maricarmen. Per contra, no creu que els aldarulls convocats per Blocus siguin un fenomen "consistent" ni expliqui "una voluntat de protestar per un malestar".
La figura del jove activista sempre ha existit, però hi ha períodes en què s’implica més en les mobilitzacions i d’altres en què menys. Per què?
Quan es parla de joves i participació política, cal establir una associació entre la joventut i el futur, d'una banda, i entre la participació i la democràcia, de l'altra. Hi ha una certa sobrepreocupació que fa que ens preguntem: els joves participen o no participen? El que intentem fer a l'article és matisar això i posar èmfasi en el fet que el compromís polític es construeix al costat de la vida. I la vida, particularment durant la joventut, és una etapa plena de canvis. Aquesta complexitat s'entrellaça amb el compromís polític i les formes de participació dels joves.
Per tant, ha canviat la manera d'entendre què és fer activisme.
Sí, si ho comparem amb altres generacions i moments històrics, hi observem canvis. Alguns són molt visibles i tothom els té detectats, com que hi ha una volatilitat més gran. De cop i volta veiem que els joves surten al carrer i després poden passar anys sense que notem que hi són. Un altre element que també observem és que els joves tendeixen a participar d'una manera més directa i menys mediada per les institucions i els partits polítics.
- Roger Soler-i-Martí, durant l'entrevista amb Nació
- Hugo Fernández
L’estudi es basa en entrevistes fetes durant el 2023. Tres anys després, creu que les conclusions de l’anàlisi continuen sent vàlides?
Sí. De fet, ens ajuden a entendre per què avui veiem mobilitzacions juvenils massives a França, a Itàlia, a Catalunya i a l'estat espanyol. I és precisament per això, per aquesta volatilitat, que quan apareixen oportunitats polítiques per participar i fer que aquesta participació tingui un impacte, els joves s'activen políticament.
La crisi de l’habitatge s’ha convertit en la principal preocupació dels joves. Com interpreta les mobilitzacions recents i iniciatives com l’acampada de la Puerta del Sol a Madrid?
No és que els joves siguin passius, però tampoc són tota l'estona activistes. Hi ha molta diversitat de joventut, però la majoria acostuma a ser gent interessada en política i que està informada. Ara bé, activen aquesta informació quan poden, en funció de les seves condicions o situació vital, o també quan s'obre una finestra d'oportunitat.
Podríem dir que la mort de Maricarmen ha actuat com a factor d'obertura a l'activisme?
I tant. Són precisament aquestes finestres d'oportunitat les que poden activar la mobilització. Crec que això és el que està passant aquestes últimes setmanes i mesos, que quan una causa té cert ressò, transmet la impressió que mobilitzar-se pot tenir notorietat i impacte. Aleshores, es genera una mena d'efecte bola de neu i, amb unes eleccions a tocar, sortir als carrers ara té encara més sentit que fer-ho en altres moments.
L'1 d'octubre de 2017, per exemple, també va afavorir la mobilització juvenil. En canvi, amb el pas del temps aquest moviment s'ha anat diluint. Per què?
Tots els moviments socials tenen aquestes dinàmiques: un cicle d'expansió, un moment de clímax i, després, un de declivi. Passa sempre. En el cas del procés independentista, la repressió i l'escapçament de les organitzacions i els líders polítics va fer que després del referèndum hi hagués una decadència. El que va ser interessant és que, a diferència d'altres moments del procés en què el moviment va ser molt més transversal des del punt de vista de les edats, just després de la sentència va tenir un punt àlgid de participació juvenil. Aquell moment, durant les protestes a Urquinaona i les mobilitzacions de Tsunami Democràtic, la causa va activar molt més els joves que altres grups d'edat.
Mirant cap a l'actualitat més recent, sobre els aldarulls convocats per Blocus a través de les xarxes socials, com s'expliquen aquest tipus de mobilitzacions?
Això va ser un fenomen estrany, molt poc habitual i bastant aleatori -o random en termes juvenils-. Estem acostumats que hi hagi mobilitzacions amb una causa social que, després, poden derivar en aldarulls. En aquest cas estem parlant d'una convocatòria amb algunes referències, però sense una causa al darrere. Ni tan sols hi va haver una concentració ni una manifestació, de seguida es van produir aldarulls. S'ha de veure encara qui hi ha darrere les convocatòries en últim terme, però tinc la sensació que no és un fenomen consistent que expliqui una voluntat de mobilitzar-se o protestar per un malestar.
Però creu que confirma això, en part, el fet que el jovent busqui accions més directes i menys organitzades?
La joventut sempre ha estat associada a una major disruptivitat. Els joves tendeixen a estar al front line, és a dir, a la primera línia de les accions més disruptives. Això ha estat així sempre per una qüestió de desenvolupament, perquè els joves tenen més impulsivitat i menys costos. Tenen vides més lliures i, per tant, més capacitat de respondre així. Però sobre Blocus cal fer un apunt. És cert que vam veure persones majoritàriament joves i adolescents, però pràcticament totes -o totes- també eren homes. I, en canvi, no estem fent un discurs sobre la masculinitat, malgrat que sabem que també està relacionada amb la violència. No podem traure conclusions del que va passar amb Blocus.
- Roger Soler-i-Martí
- Hugo Fernández
De cara a les pròximes eleccions espanyoles, com encaixa l'auge de l'extrema dreta entre el jovent amb les conclusions de l'estudi?
Segons altres estudis i la literatura, els joves tendeixen a votar posicions més extremes que no pas la gent adulta. D'altra banda, també hi ha una certa tendència a votar més els partits polítics nous i que no estan tan vinculats al sistema institucional. Això, durant els últims 5-10 anys, ha afavorit que no només a Catalunya, sinó arreu del món, els joves -i sobretot els homes- connectessin amb els partits d'extrema dreta. Però, en canvi, també veiem que a França o Alemanya les estimacions de vot a partits d'esquerra radical tenen una gran acceptació entre les persones joves. Tot i que podria semblar contradictori, això ens diu que, en general, els joves tendeixen a sentir-se mobilitzats quan hi ha oferta política nova i situada en una posició més extrema en l'espectre ideològic.
Aquesta “distància creixent” que identifiqueu entre joves, partits i institucions pot afavorir altres formes de mobilització més vinculades als moviments de la dreta?
Hi ha un descontentament amb el sistema polític i amb la proposta de democràcia i estat social, però crec que no és exclusiu de la joventut. El que ha passat en les últimes dècades és que la democràcia ha tingut moltes dificultats per oferir nous guanys en termes socials. I, per tant, hi ha un estancament. Aquí hi ha diverses opcions. Una és comprar el discurs de qui vol tornar enrere, és a dir, de l'extrema dreta, que promou un discurs d'"això ha anat massa enllà, tornem a posar ordre". Aquest missatge respon a aquest desencís i malestar juvenil. Però alhora, també hi responen mobilitzacions totalment contràries, com les de l'habitatge aquí o el moviment estudiantil a França. Tot i que aquests moviments responen a un descontentament, també serveixen per dir que encara hi ha projecte polític, que podem avançar en drets i en democràcia i sortim al carrer per reivindicar-ho.
Creu que les noves generacions haurien de tornar a participar més en l'activisme institucional o es pot continuar amb aquesta volatilitat? I què haurien de fer els partits i les institucions perquè això canviés?
És un problema per al sistema democràtic que no hi hagi una bona transmissió de les demandes i necessitats de la ciutadania, i en particular de les generacions joves. Això genera un cercle viciós i provoca que els joves sentin cada cop menys que les institucions responen a les seves necessitats. Per tant, sí que és un problema que cal abordar. Ara bé, crec que això s'ha de fer revisant les institucions i les organitzacions polítiques -no els joves- perquè puguin respondre millor a les necessitats i demandes dels joves i adaptar-se als seus propis llenguatges. I això és el que no passa. S'omplen moltes pàgines de diaris sobre la falta de participació de la joventut o sobre la participació desbordada en alguns casos, però hi ha molt poc discurs sobre com les institucions poden adaptar-se i respondre a les necessitats d'aquestes noves generacions.
Quines causes mobilitzaran els joves els pròxims anys?
És molt difícil de saber, perquè aquestes dinàmiques de mobilització, precisament, són bastant imprevisibles. El 2018 ningú hauria dit que l'any següent el gran tema seria el canvi climàtic gràcies a una adolescent que els divendres sortia a protestar a Suècia. El que sí que constato és que en els últims anys moltes d'aquestes mobilitzacions tenen un component generacional. No sé quin serà el misto que encendrà el foc, però crec que aquest component hi seguirà sent.
