22
de desembre
de
2018, 18:00
Actualitzat:
23
de desembre,
19:46h
La Laura Luelmo ha estat assassinada i nosaltres hem escrit a les xarxes que #TodasSomosLaura. No ho som, l’assassinada ha estat ella, però podríem haver estat qualsevol de nosaltres.
Em demanen que escrigui aquest article des del jo, des de les meves experiències. He acceptat perquè sé que aquestes experiències són compartides per moltes i perquè les nostres experiències individuals i personals són una qüestió política.
Quan el cos de la Laura va aparèixer vaig fixar-me en el fet de com de commocionades estaven totes les dones del meu voltant, i com compartíem en privat i per xarxes el nostre dolor, la nostra ràbia i la nostra consternació. En canvi, ells, els meus amics i companys, a xarxes, seguien parlant del sorteig de la Champions i de temes diversos de la situació política actual i no ho entenia, perquè un home havia assassinat a la Laura i totes érem la Laura.
Vaig repassar mentalment, mentre tornava a casa totes les vegades que tornant a casa he passat por i em vaig sentir alleugerada i afortunada (A-FOR-TU-NA-DA) de seguir viva. Us podeu imaginar el que és passar pànic en diverses ocasions pensant en el que et poden fer i calcular mentalment totes les possibilitats que tens d’escapar-te si surts corrents?
Quan em va perseguir per primer cop un home tenia 12 o 13 anys, em va esperar durant diversos dies a la porta de l’escola i em seguia fins a casa mentre em deia coses. T’imagines sentir-te alleugerida quan arribes a casa? Tapar-te amb el nòrdic fins al cap i repetir-te que estàs segura? Em va passar just fa un any, quan tres nois al metro van decidir que espantar-me amb brometes, mirades i corredisses era un bon passatemps.
Pots imaginar-te el que és sentir-te agraïda per haver reaccionat a temps i aconseguir escapar de tres homes que havien decidit agafar-te i tocar-te els pits i la vulva mentre reien? Pots imaginar-te com és de frustrant estar a punt d’acabar el 2018 i manifestar-te darrere de pancartes on demanem que deixeu d’assetjar-nos, de violar-nos i d’assassinar-nos?
Aquest 2018, un home va decidir arrambar el seu penis erecte contra el meu cul durant tot un trajecte de metro. Era primera hora del matí. Aquest 2018, el senyor que seia el meu costat al bus em va fer retirar els auriculars per preguntar-me alguna cosa, quan ho vaig fer em va xiuxiuejar que era preciosa. En ambdues ocasions només tenia ganes de plorar i de vomitar. I després va arribar la culpa, penses en si vas reaccionar tard, o si no estàs prou empoderada per reaccionar. I em vaig sentir vulnerable, violentada i espantada.
Però alguna cosa ara és diferent, com a dones, ara, no estem espantades, estem enrabiades. Ja no comprem el discurs masclista de vigilar pel carrer, de vigilar com anem vestides, de no sortir ni tornar massa tard. Perquè demà la Laura tindrà un altre nom, i una altra cara si els governants i la societat continuen alimentant aquest sistema que ens mata a totes.
Jo no vaig amb por pel carrer, però quan arribo, sempre aviso que he arribat. Porto les claus de casa a les mans o a la butxaca i el telèfon a l’altra, memoritzo les llicències dels taxis que agafo o faig veure que parlo per telèfon quan em sento incomoda o penso que em poden estar seguint.
Són coses que ja tinc interioritzades i les faig de manera natural, sense ni tan sols pensar que em pot passar quelcom o que puc ser agredida. Perquè procurar seguir viva ha esdevingut una rutina.
Aquesta setmana, a les xarxes, tothom compartia un cartell on es demanava que totes les noies i nenes aquest 2019 puguin tornar a casa seva segures i vives. Jo en vaig compartir un demanant un 2019 on cada noi i home que surti al carrer torni a casa sense assetjar, violar ni matar a cap noia ni dona.
No necessito que em digueu que no tots els homes ho fan, o que també hi ha dones dolentes, això ja ho sé, ja ho sabem. Però la violència contra les dones és tan estructural que és un atemptat contra un dels nostres drets més fonamentals: la llibertat.
I aquí l'última petició pels i les alcaldables de Barcelona i de tots els pobles de Catalunya: les dones no volem sentir-nos valentes pels carrers, volem sentir-nos lliures. Ajudeu-nos.
Em demanen que escrigui aquest article des del jo, des de les meves experiències. He acceptat perquè sé que aquestes experiències són compartides per moltes i perquè les nostres experiències individuals i personals són una qüestió política.
Quan el cos de la Laura va aparèixer vaig fixar-me en el fet de com de commocionades estaven totes les dones del meu voltant, i com compartíem en privat i per xarxes el nostre dolor, la nostra ràbia i la nostra consternació. En canvi, ells, els meus amics i companys, a xarxes, seguien parlant del sorteig de la Champions i de temes diversos de la situació política actual i no ho entenia, perquè un home havia assassinat a la Laura i totes érem la Laura.
Vaig repassar mentalment, mentre tornava a casa totes les vegades que tornant a casa he passat por i em vaig sentir alleugerada i afortunada (A-FOR-TU-NA-DA) de seguir viva. Us podeu imaginar el que és passar pànic en diverses ocasions pensant en el que et poden fer i calcular mentalment totes les possibilitats que tens d’escapar-te si surts corrents?
Quan em va perseguir per primer cop un home tenia 12 o 13 anys, em va esperar durant diversos dies a la porta de l’escola i em seguia fins a casa mentre em deia coses. T’imagines sentir-te alleugerida quan arribes a casa? Tapar-te amb el nòrdic fins al cap i repetir-te que estàs segura? Em va passar just fa un any, quan tres nois al metro van decidir que espantar-me amb brometes, mirades i corredisses era un bon passatemps.
Però alguna cosa ara és diferent, com a dones, ara, no estem espantades, estem enrabiades
Pots imaginar-te el que és sentir-te agraïda per haver reaccionat a temps i aconseguir escapar de tres homes que havien decidit agafar-te i tocar-te els pits i la vulva mentre reien? Pots imaginar-te com és de frustrant estar a punt d’acabar el 2018 i manifestar-te darrere de pancartes on demanem que deixeu d’assetjar-nos, de violar-nos i d’assassinar-nos?
Aquest 2018, un home va decidir arrambar el seu penis erecte contra el meu cul durant tot un trajecte de metro. Era primera hora del matí. Aquest 2018, el senyor que seia el meu costat al bus em va fer retirar els auriculars per preguntar-me alguna cosa, quan ho vaig fer em va xiuxiuejar que era preciosa. En ambdues ocasions només tenia ganes de plorar i de vomitar. I després va arribar la culpa, penses en si vas reaccionar tard, o si no estàs prou empoderada per reaccionar. I em vaig sentir vulnerable, violentada i espantada.
Però alguna cosa ara és diferent, com a dones, ara, no estem espantades, estem enrabiades. Ja no comprem el discurs masclista de vigilar pel carrer, de vigilar com anem vestides, de no sortir ni tornar massa tard. Perquè demà la Laura tindrà un altre nom, i una altra cara si els governants i la societat continuen alimentant aquest sistema que ens mata a totes.
La manifestació feminista al passeig de Gràcia de Barcelona. Foto: Adrià Costa
Jo no vaig amb por pel carrer, però quan arribo, sempre aviso que he arribat. Porto les claus de casa a les mans o a la butxaca i el telèfon a l’altra, memoritzo les llicències dels taxis que agafo o faig veure que parlo per telèfon quan em sento incomoda o penso que em poden estar seguint.
Són coses que ja tinc interioritzades i les faig de manera natural, sense ni tan sols pensar que em pot passar quelcom o que puc ser agredida. Perquè procurar seguir viva ha esdevingut una rutina.
Aquesta setmana, a les xarxes, tothom compartia un cartell on es demanava que totes les noies i nenes aquest 2019 puguin tornar a casa seva segures i vives. Jo en vaig compartir un demanant un 2019 on cada noi i home que surti al carrer torni a casa sense assetjar, violar ni matar a cap noia ni dona.
No necessito que em digueu que no tots els homes ho fan, o que també hi ha dones dolentes, això ja ho sé, ja ho sabem. Però la violència contra les dones és tan estructural que és un atemptat contra un dels nostres drets més fonamentals: la llibertat.
I aquí l'última petició pels i les alcaldables de Barcelona i de tots els pobles de Catalunya: les dones no volem sentir-nos valentes pels carrers, volem sentir-nos lliures. Ajudeu-nos.