26
de desembre
de
2016, 09:54
Actualitzat:
27
de desembre,
16:37h
L'editor del Financial Times, Lionel Barber, ha definit aquest 2016 que s’escola com L’any de la demagògia, liderat pel triomf de Donald Trump i la victòria del Brexit al Regne Unit. Dos esdeveniments que no preveia quasi cap analista i que han donat aire a un seguit de moviments populistes arreu que amenacen l’estabilitat internacional.
Les perspectives del nou any són ombrívoles. Després de l’era Obama als Estats Units, amb uns anys que van veure l’inici esperançador de les primaveres àrabs, aquest any ha ofert tot tipus d’ensurts. Des del Brexit, la realitat internacional no s’ha cansat de donar sorpreses.
Gener: comença l’Administració Trump
El 20 de gener Donald Trump prendrà possessió com a 45 president dels Estats Units. S’iniciarà una nova era als EUA i des d’Europa s’obre un gran interrogant sobre com seran les relacions amb l’Administració nord-americana, que arriba nodrida de figures amb poca experiència política i clams proteccionistes.
Els primers moviments del president electe –des de gestos amb Taiwan que han irritat la Xina fins a anuncis d’una escalada nuclear- han generat preocupació. Les mirades simpàtiques cap a la Rússia de Putin no tranquil·litzen precisament a la UE, que ja tenia prou maldecaps a l’altre costat del canal de la Mànega.
Març: compte enrere cap al Brexit
La primera ministra del Regne Unit, la conservadora Theresa May, té previst iniciar a finals de març el camí que durà el seu país, en dos anys, a abandonar la Unió Europea. Es donarà així compliment al mandat sorgit del referèndum del 24 de juny passat. L’inici del final en la vinculació britànica al projecte comunitari passa per invocar l’article 50 del Tractat de Lisboa.
Si no hi ha sorpreses, la Gran Bretanya deixaria de ser membre de la Unió l’any 2019, poc abans de les properes eleccions generals al Regne Unit. Així que març serà un moment psicològic important per l’ecosistema europeu. Des del moment en què May faci l’anunci, ja no hi haurà marxa enrere i començaran les negociacions per a la sortida. Hi ha incertesa en els mercats perquè es tracta d’un procés llarg –que podria fins i tot ser prorrogat per acord de la UE- i es desconeix la lletra petita de les relacions futures entre Gran Bretanya i la comunitat.
Maig: qui aturarà Le Pen a França?
El maig se sabrà qui ocupa un Palau de l’Elisi que François Hollande abandona sense glòria. Els bons pronòstics de Marine Le Pen a les enquestes dibuixen una silueta espectral sobre el continent. Un triomf del Front Nacional –extrema dreta, xenofòbia, antieuropeisme- podria certificar la fi de la Unió. L’existència de dues voltes electorals dificulten la victòria ultra, però hi ha un profund malestar social a França.
François Fillon, el candidat de la dreta, pot ser l’altre candidat fort, mentre s’espera que el Partit Socialista decideixi el seu aspirant, en un camp de l’esquerra bastant trossejat i on Manuel Valls vol imposar-se. De moment, però, el FN ja ha aconseguit condicionar un debat polític que, amb l’“ajuda” de la violència terrorista, gira entorn de temes com l’emigració i la seguretat.
Setembre: pressió electoral sobre Merkel
Alemanya celebra eleccions generals aquesta tardor. L’atemptat a Berlín ha indicat que els alemanys no estan al marge de l’onada terrorista i afebleix la política d’acollida de la cancellera Angela Merkel. A la dreta extrema, l’Alternativa per Alemanya pressiona sobre les urnes. “Alemanya ja no és un país segur”, diuen els ultres, però també els socialcristians de Baviera, la CSU.
La Unió Europea es va construir sobre l’aliança de França i Alemanya. Pot sobreviure sense el Regne Unit, però necessita els dos països sòlids perquè facin de columna per mantenir dempeus un temple assetjat. La sort de certa idea d’Europa es pot decidir entre París i Berlín.
"Guerra" a l’Organització Mundial del Comerç (OMC)
El fantasma d’un enfrontament comercial entre la Xina i els països occidentals pot prendre forma. Pequín va ser admès a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) fa quinze anys com a país amb una economia no de mercat. Ara toca revisar aquell rang i el govern de Xi Jinping vol guanyar estatus. Si aconseguís que l’OMC acceptés que la seva economia és de mercat, la UE i els Estats Units veurien reduïda la seva capacitat d’aplicar càrregues aranzelàries a la importació de productes xinesos.
Rússia: Putin ensenya la carta nuclear
L’anunci del president rus, Vladimir Putin, que el país ha de reforçar el seu arsenal nuclear –que han coincidit amb un altre de Trump en la mateixa direcció-, han generat neguit en les cancelleries. Putin va fer aquestes declaracions davant la plana major de les forces armades russes en un moment en què se sent poderós, després del seu èxit a Síria i davant la crisi que travessa la UE. El líder rus ha parlat de la necessitat de disposar d’un sistema de míssils capaços de contrarestar els sistemes antimíssils existents. Moscou contempla el panorama internacional amb satisfacció, mentre estén les seves xarxes per l’est d’Europa. A Bulgària i Moldàvia, s’han elegit recentment dirigents prorussos. Aquest 2017 es commemoren els cent anys de la Revolució Russa, i Putin ho vol celebrar. En benefici seu, és clar.
Tensió a la mar de la Xina
Les tensions entre el Japó i la Xina, i les provocacions bel·licoses del règim de Corea del Nord, han creat un clima de tensió a la mar de la Xina. Kim Jong-un, el líder nord-coreà, continua amb les proves nuclears, generant preocupació a Corea del Sud, aliat dels Estats Units. El govern japonès del conservador Shinzo Abe ha posat fi a la tradicional política de defensa del país i ha reforçat el pressupost militar. A Tòquio hi ha por a l’hegemonia de la Xina. Per acabar-ho d’adobar, només faltava la conversa cordial de Trump amb la presidenta de Taiwan, enemic número u de Pequín, un episodi que ja ha generat un toc d’atenció per part de les autoritats xineses.
Síria: l’Estat Islàmic després d’Alep
La recuperació de la ciutat d’Alep –en mans de diversos grups rebels- per les tropes del règim sirià ha suposat una inflexió en la guerra civil d’aquell país. Pel rais de Damasc, el fet pot canviar el curs de la història. La majoria d’analistes consideren que la sort de la batalla en decantarà d’altres i pot permetre al règim d’al-Assad de fer-se amb el control de bona part del país (amb Damasc i Homs, ja té ara en les seves mans les tres ciutats més grans). Com quedarà la força de l’Estat Islàmic després que la guerra s’hagi decantat? Sembla un fet que la victòria de Damasc afeblirà enormement aquesta organització que s’estén de la regió d’Alep a la de Mossul a l’Iraq.
Turquia: inestabilitat al Bòsfor
A tocar del conflicte sirià, Turquia ha viscut des de l’intent de cop d’estat del juliol una situació de crisi interna sense precedents. L’onada de repressió engegada pel govern d’Ankara ha sacsejat la societat turca, que aquesta primavera serà convocada a les urnes per ratificar un projecte de constitució autoritària. El president Erdogan es vol perpetuar en el poder i fer-se amb facultats executives més extenses. Turquia, abans un dels països estables de la zona, viu avui enclotada en un seguit de conflictes interns (minoria kurda, dos milions i mig de refugiats sirians, una oposició contrària a la islamització d’Erdogan…) que han convertit el país en un altre factor d’inestabilitat.
El conflicte etern Israel-Palestina
La guerra de Síria i la crisi a Turquia han deixat fora dels primers focus informatius el conflicte àrab-israelià, que sempre fumeja. El 2016 s’ha acomiadat amb la condemna pel consell de seguretat de l’ONU dels assentaments israelians en els territoris ocupats palestins. Una trucada de Trump al líder egipci, el general al-Sisi, va fer que el Caire retirés la moció, però aquesta va tornar a ser presentada per Nova Zelanda, Veneçuela, Malàisia i el Senegal. Catorze vots i una abstenció va ser el resultat: els EUA d’Obama no van vetar la resolució, un fet notable però que potser no tindrà continuïtat, ja que la nova Administració nord-americana apareix a ulls dels observadors com un aliat de la línia falcona del govern de Beniamin Netanyahu. Més foc a les brases.
Les perspectives del nou any són ombrívoles. Després de l’era Obama als Estats Units, amb uns anys que van veure l’inici esperançador de les primaveres àrabs, aquest any ha ofert tot tipus d’ensurts. Des del Brexit, la realitat internacional no s’ha cansat de donar sorpreses.
Gener: comença l’Administració Trump
El 20 de gener Donald Trump prendrà possessió com a 45 president dels Estats Units. S’iniciarà una nova era als EUA i des d’Europa s’obre un gran interrogant sobre com seran les relacions amb l’Administració nord-americana, que arriba nodrida de figures amb poca experiència política i clams proteccionistes.
Els primers moviments del president electe –des de gestos amb Taiwan que han irritat la Xina fins a anuncis d’una escalada nuclear- han generat preocupació. Les mirades simpàtiques cap a la Rússia de Putin no tranquil·litzen precisament a la UE, que ja tenia prou maldecaps a l’altre costat del canal de la Mànega.
Març: compte enrere cap al Brexit
La primera ministra del Regne Unit, la conservadora Theresa May, té previst iniciar a finals de març el camí que durà el seu país, en dos anys, a abandonar la Unió Europea. Es donarà així compliment al mandat sorgit del referèndum del 24 de juny passat. L’inici del final en la vinculació britànica al projecte comunitari passa per invocar l’article 50 del Tractat de Lisboa.
Si no hi ha sorpreses, la Gran Bretanya deixaria de ser membre de la Unió l’any 2019, poc abans de les properes eleccions generals al Regne Unit. Així que març serà un moment psicològic important per l’ecosistema europeu. Des del moment en què May faci l’anunci, ja no hi haurà marxa enrere i començaran les negociacions per a la sortida. Hi ha incertesa en els mercats perquè es tracta d’un procés llarg –que podria fins i tot ser prorrogat per acord de la UE- i es desconeix la lletra petita de les relacions futures entre Gran Bretanya i la comunitat.
Maig: qui aturarà Le Pen a França?
El maig se sabrà qui ocupa un Palau de l’Elisi que François Hollande abandona sense glòria. Els bons pronòstics de Marine Le Pen a les enquestes dibuixen una silueta espectral sobre el continent. Un triomf del Front Nacional –extrema dreta, xenofòbia, antieuropeisme- podria certificar la fi de la Unió. L’existència de dues voltes electorals dificulten la victòria ultra, però hi ha un profund malestar social a França.
François Fillon, el candidat de la dreta, pot ser l’altre candidat fort, mentre s’espera que el Partit Socialista decideixi el seu aspirant, en un camp de l’esquerra bastant trossejat i on Manuel Valls vol imposar-se. De moment, però, el FN ja ha aconseguit condicionar un debat polític que, amb l’“ajuda” de la violència terrorista, gira entorn de temes com l’emigració i la seguretat.
Setembre: pressió electoral sobre Merkel
Alemanya celebra eleccions generals aquesta tardor. L’atemptat a Berlín ha indicat que els alemanys no estan al marge de l’onada terrorista i afebleix la política d’acollida de la cancellera Angela Merkel. A la dreta extrema, l’Alternativa per Alemanya pressiona sobre les urnes. “Alemanya ja no és un país segur”, diuen els ultres, però també els socialcristians de Baviera, la CSU.
La Unió Europea es va construir sobre l’aliança de França i Alemanya. Pot sobreviure sense el Regne Unit, però necessita els dos països sòlids perquè facin de columna per mantenir dempeus un temple assetjat. La sort de certa idea d’Europa es pot decidir entre París i Berlín.
"Guerra" a l’Organització Mundial del Comerç (OMC)
El fantasma d’un enfrontament comercial entre la Xina i els països occidentals pot prendre forma. Pequín va ser admès a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) fa quinze anys com a país amb una economia no de mercat. Ara toca revisar aquell rang i el govern de Xi Jinping vol guanyar estatus. Si aconseguís que l’OMC acceptés que la seva economia és de mercat, la UE i els Estats Units veurien reduïda la seva capacitat d’aplicar càrregues aranzelàries a la importació de productes xinesos.
Rússia: Putin ensenya la carta nuclear
L’anunci del president rus, Vladimir Putin, que el país ha de reforçar el seu arsenal nuclear –que han coincidit amb un altre de Trump en la mateixa direcció-, han generat neguit en les cancelleries. Putin va fer aquestes declaracions davant la plana major de les forces armades russes en un moment en què se sent poderós, després del seu èxit a Síria i davant la crisi que travessa la UE. El líder rus ha parlat de la necessitat de disposar d’un sistema de míssils capaços de contrarestar els sistemes antimíssils existents. Moscou contempla el panorama internacional amb satisfacció, mentre estén les seves xarxes per l’est d’Europa. A Bulgària i Moldàvia, s’han elegit recentment dirigents prorussos. Aquest 2017 es commemoren els cent anys de la Revolució Russa, i Putin ho vol celebrar. En benefici seu, és clar.
Tensió a la mar de la Xina
Les tensions entre el Japó i la Xina, i les provocacions bel·licoses del règim de Corea del Nord, han creat un clima de tensió a la mar de la Xina. Kim Jong-un, el líder nord-coreà, continua amb les proves nuclears, generant preocupació a Corea del Sud, aliat dels Estats Units. El govern japonès del conservador Shinzo Abe ha posat fi a la tradicional política de defensa del país i ha reforçat el pressupost militar. A Tòquio hi ha por a l’hegemonia de la Xina. Per acabar-ho d’adobar, només faltava la conversa cordial de Trump amb la presidenta de Taiwan, enemic número u de Pequín, un episodi que ja ha generat un toc d’atenció per part de les autoritats xineses.
Síria: l’Estat Islàmic després d’Alep
La recuperació de la ciutat d’Alep –en mans de diversos grups rebels- per les tropes del règim sirià ha suposat una inflexió en la guerra civil d’aquell país. Pel rais de Damasc, el fet pot canviar el curs de la història. La majoria d’analistes consideren que la sort de la batalla en decantarà d’altres i pot permetre al règim d’al-Assad de fer-se amb el control de bona part del país (amb Damasc i Homs, ja té ara en les seves mans les tres ciutats més grans). Com quedarà la força de l’Estat Islàmic després que la guerra s’hagi decantat? Sembla un fet que la victòria de Damasc afeblirà enormement aquesta organització que s’estén de la regió d’Alep a la de Mossul a l’Iraq.
Turquia: inestabilitat al Bòsfor
A tocar del conflicte sirià, Turquia ha viscut des de l’intent de cop d’estat del juliol una situació de crisi interna sense precedents. L’onada de repressió engegada pel govern d’Ankara ha sacsejat la societat turca, que aquesta primavera serà convocada a les urnes per ratificar un projecte de constitució autoritària. El president Erdogan es vol perpetuar en el poder i fer-se amb facultats executives més extenses. Turquia, abans un dels països estables de la zona, viu avui enclotada en un seguit de conflictes interns (minoria kurda, dos milions i mig de refugiats sirians, una oposició contrària a la islamització d’Erdogan…) que han convertit el país en un altre factor d’inestabilitat.
El conflicte etern Israel-Palestina
La guerra de Síria i la crisi a Turquia han deixat fora dels primers focus informatius el conflicte àrab-israelià, que sempre fumeja. El 2016 s’ha acomiadat amb la condemna pel consell de seguretat de l’ONU dels assentaments israelians en els territoris ocupats palestins. Una trucada de Trump al líder egipci, el general al-Sisi, va fer que el Caire retirés la moció, però aquesta va tornar a ser presentada per Nova Zelanda, Veneçuela, Malàisia i el Senegal. Catorze vots i una abstenció va ser el resultat: els EUA d’Obama no van vetar la resolució, un fet notable però que potser no tindrà continuïtat, ja que la nova Administració nord-americana apareix a ulls dels observadors com un aliat de la línia falcona del govern de Beniamin Netanyahu. Més foc a les brases.