“O s’abaixen els preus, o vaga de lloguers”. Aquesta és la consigna que han llançat les organitzacions en defensa de l’habitatge en els últims mesos. Però, quin encaix legal té que els inquilins deixin de pagar les quotes? Experts en dret immobiliari consultats per l’ACN confirmen que es tracta d’una acció “que no té empara legal” a l’Estat i avisen que pot acabar generant un “col·lapse” en els jutjats i, en últim terme, desnonaments. Altres veus, en canvi, asseguren que pot ser una “solució” si s’afronta com un “litigi estratègic” per assenyalar fons d’inversió propietaris de blocs sencers. També es fixen en casos com el de Nova York, on els inquilins tenen dret a autoreduir-se les mensualitats en algunes condicions.
De moment, el Sindicat de Llogateres no ha concretat com planteja la vaga de lloguers i qüestions com a partir de quan s’hauria de fer, quina part de les quotes afectaria o qui estaria cridat a participar-hi són encara una incògnita. L’organització ha convocat una mobilització pel pròxim dissabte 23 de novembre a Barcelona “per començar el camí” cap a aquesta acció que, per ara, plantegen com una crida a “deixar de pagar el lloguer de forma massiva”.
“Aquesta manifestació no és un final, sinó que és un principi i a partir d’allà ens haurem de començar a organitzar per veure com caminem cap a aquesta vaga de lloguers”, explica la portaveu del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, en una entrevista amb l’ACN. Arcarazo assegura que de moment “tot està sobre la taula”, aposta per fer una acció “consensuada” i remarca que perquè “funcioni” ha de ser “de masses”. “No estem parlant d’una cosa petita, sinó que hem de ser milers i milers”, diu.
D’entrada, el Sindicat d’Habitatge de Gràcia avança que donaria suport a una vaga de lloguers. “La veig factible, la veig futura i la veig real”, diu una de les membres de l’organització, Judit Esposa. “Si en un futur veiem que és possible, apostarem per aquest tipus de protesta”, afirma, alhora que lamenta que les lleis “protegeixin la propietat per sobre de tot”, enfront del dret a l’habitatge. “Hi ha un sistema judicial que realment no està per protegir les veïnes, no està per protegir les persones que no són propietaris, i hi ha uns polítics que són rendistes. La mateixa ministra d’Habitatge ho és”, critica Esposa.
Una crida sense empara legal, però útil com a "exercici polític”
El criminòleg i professor de la Facultat de Dret de la UPF Jordi Bonshoms, autor de diversos estudis relacionats amb les vagues de lloguers, indica que el context actual d’encariment generalitzat d’accés a l’habitatge ha propiciat “tots els ingredients” perquè a l’Estat es pugui produir una acció d’aquestes característiques i la defensa no tant com una “vaga general” en la que, en última instància, tota la població pugui sumar-s’hi, sinó com un “exercici polític”.
“A l’inici es pot donar en un bloc de propietat vertical -quan tots els pisos són d’un mateix propietari- contra un fons d’inversió que estigui pujant les rendes, posant clàusules abusives o realitzant assetjament immobiliari”, diu Bonshoms, que creu que aquest pot ser “el primer pas més efectiu” de cooperació veïnal. “Si els llogaters diuen prou i es plantegen fer alguna cosa, això pot ser una vaga de lloguers”, afegeix.
En aquest cas, suposant que el propietari decideixi presentar una demanda per impagament, Bonshoms assegura que els inquilins “es podrien defensar”, malgrat que actualment la vaga de lloguers no sigui un dret reconegut. “Si hi ha un greuge sostingut en el temps per part de la propietat, una vaga de lloguers té formes, en condicions específiques, de defensar-se”, argumenta.
El professor recorda que vagues de lloguers com a protesta pacífica n’hi ha hagut des de finals del segle XIX i cita la de Barcelona de 1931 o la de la pandèmia de la covid-19, que va ser secundada per més de 16.000 persones a l’Estat, segons el Sindicat de Llogateres. Aleshores es va fer una caixa de resistència per assumir les despeses derivades d’aquests impagaments massius.
Per la seva banda, l’experta en dret immobiliari i professora de la Càtedra d’Habitatge de la UPF Maridalia Rodríguez remarca que deixar de pagar el lloguer com a mesura de protesta “en si no és un dret” a Espanya i reitera que suposa un incompliment del contracte que pot provocar, en última instància, un desnonament. “Una vaga laboral és un dret, però en relació amb els lloguers no existeix com a tal”, compara. És per aquest motiu que considera que seria “important” que els qui criden a la vaga de lloguers “assenyalin” què pot comportar adherir-s’hi. “Mentre no existeix una regulació de la vaga de lloguer, sí que existeix una regulació sobre el desnonament per manca de pagaments”, diu. “El desnonament està emparat, regulat i tipificat per la norma”, agrega.
El cas de Nova York
Ambdós experts coincideixen a dir que el dret a una vaga de lloguers no es contempla enlloc, però matisen que hi ha casos on el llogater està emparat a pagar menys si hi ha un incompliment del contracte per part del propietari, el que es considera una vaga de lloguers parcial. Un d’ells és Nova York. “Està legalitzat que si hi ha greus desperfectes a l’habitatge i el propietari no se’n fa càrrec, el llogater pot autoreduir-se el lloguer”, explica Bonshoms. “Si el llogater ha hagut d’arreglar les parets, les portes, les finestres... tot això que ha invertit pot deixar-ho de pagar amb el lloguer, i això seria una vaga de lloguers”, apunta.
A l’estat espanyol fer això no és legal. “Si deixes de pagar un 10% o un 1% de la renda mensual al teu propietari, aquest té el dret de posar-te una demanda per impagament de la renda i això pot comportar un desnonament”, diu el professor de la UPF, que opina que legalitzar aquesta qüestió “hauria de ser l’horitzó cap a on s’hauria d’anar”. “Igual que un propietari avui en dia amb la regulació a la mà pot apujar el lloguer si fa una inversió en l’habitatge, el mateix hauria de ser al revés, no?”, reflexiona.
En aquest punt, Bonshoms torna a defensar que els inquilins puguin dir prou davant dels propietaris, independentment que aquests siguin fons d’inversió o petits tenidors. “Un llogater hauria de tenir tota la legitimitat per plantar-se i dir: o m’arregles els desperfectes, o ens organitzem, deixem de pagar les rendes i li diem al jutge que fins que no s’arregli i no hi hagi una solució per part de la propietat, no paguem el lloguer”, assevera.
Els propietaris avisen de les conseqüències i carreguen contra el Sindicat de Llogateres
Ara bé, els propietaris són contundents a l’hora de parlar sobre la viabilitat d’una vaga de lloguers. “El dret a no pagar el lloguer no existeix”, sentencia el gerent de la Cambra de la Propietat Urbana, Òscar Gorgues, que qüestiona la “repercussió real” que pugui tenir la proposta del Sindicat de Llogateres i diu que és “el colofó”. “Algú que es nega a pagar el lloguer després s’haurà d’atendre a les conseqüències”, avisa.
Gorgues carrega contra l’acció que planteja l’organització en defensa del dret a l’habitatge i demana als seus líders que pleguin. “El Sindicat de Llogateres no valora mai el que diu perquè des que han aparegut i s’han anat implantant les polítiques que ells han anat proposant anem a pitjor”, opina el gerent de l’entitat. “Els demanaria una mica de coherència. Si hem aplicat i fet tot el que volíeu i no ha sortit, doncs retireu-vos. Accepteu la derrota i deixeu que un altre faci i proposi solucions, però no continueu en aquesta mateixa línia”, etziba.
En una línia similar s’expressa el president de l’Associació de Promotors Constructors d’Edificis (APCE), Xavier Vilajoana. “Em sembla absurd que posin en el centre del debat un enfrontament entre arrendadors i arrendataris”, opina. “Si té encaix legal o no ho haurà de decidir un jutge, però em sembla una actitud absolutament adolescent, amb tot el respecte als adolescents”, diu.
També es pronuncia l’Associació de Propietaris, que la considera un “error” i alerta de les conseqüències legals que pot comportar. El seu president, Sergi Llagostera, assegura que és una acció que “no té sentit” i “no és la solució” perquè assenyala els petits i mitjans propietaris que lloguen immobles i no pas l’Estat, que és “qui ha de resoldre el problema” d’accés a l’habitatge.