Poc a poc, però de manera insistent i persistent, veiem com la jubilació va produint tancaments de tota mena d’establiments, en pobles petits o mitjans, com també a les grans ciutats. La diferència és que en un poble gran, o en una ciutat, el fenomen passa més desapercebut i sense especial incidència, pel conjunt de la gent que hi viu.
No és així quan es tracta de pobles petits. Entenc per petits, els de menys de 1.000 habitants que de fet son més de la meitat dels municipis que té Catalunya. Si en total en tenim 947, de petits- petits en tenim 500. I és en aquests, on es pateix de valent, quan un establiment tanca i no troba relleu. Es igual que sigui una botiga de queviures, un bar, un restaurant o un forn de pa. La mutilació del teixit comercial, suposa un cop dur, per al conjunt del poble.
Doncs bé, ens trobem en plena operació de comiat, a centenars d’establiments històrics, per no tenir relleu. Molts d’ells, podrien continuar durant uns anys més, i fins i tot una nova generació, però si cap de la família, ni cap del poble, està disposat a agafar el relleu, el tancament esdevé inevitable i definitiu. Una ferida més, en la batalla per la supervivència del poble.
No és fàcil lluitar contra aquest fenomen, perquè per llei de vida, tothom mereix arribar a la jubilació, i disposar d’una llarga i merescuda pensió. A alguns ,els suposarà descans i canvi de vida radical, a d’altres, els permetrà iniciar una nova etapa, per dedicar-la a qüestions que fins aleshores no havien pogut pensar. Es lògic, desitjar-los-hi llarga vida amb salut i bones amistats.
Quedarà per a la història del poble, l’activitat que havien dut a terme durant uns anys, o tota una vida o diverses vides si el negoci havia passat de generació a generació. Un local més, apareixerà buit, i es sumarà a d’altres que l’han precedit. Aquesta imatge de portes tancades, en places i carrers, dona un aire de tristesa perquè contrasta amb la joia i el bullici que hi havia quan tots els establiments estaven oberts, treballant a ple ritme.
Es el que em passa quan volto per diverses capitals de comarca, on m’agrada recordar vells temps, sigui a Solsona, Ripoll, Puigcerdà, La Seu, Olot, etc. Arreu del país, veiem aquests tancaments i ens demanem quants podran resistir el pas del temps i la competència de les compres on-line. Queda clar que entre tots, hem de fer els possibles perquè puguin resistir i subsistir.
I si això passa amb les botigues i comerços, en general, molt més ràpid és el canvi ,en el mon de la restauració a pagès. Es a dir, estem perdent bona part de la multitud de restaurants que tenim dispersos pel món rural. Antigues cases de pagès, reconvertides en restaurants, o fondes i hostals que rebien gent de pas, i que en els darrers anys, suposaven una rica varietat de menjar rústec, autèntic, de la mateixa casa o cases veïnes.
També aquests s’estan jubilant, i molts d’ells no troben relleu. Ja no és fàcil anar d’un lloc a un altre, segurs de trobar on menjar. N’han tancat molts, i en tenim un bon grapat a punt de donar el pas de tancament. S’ha de fer el possible per salvar-los perquè la seva desaparició no solament suposa perdre qualitat gastronòmica, sinó també desertitzar una mica més el territori. No ens ho podem permetre.