Per raons diverses, he hagut de fer algunes gestions relacionades amb serveis a la gent gran, molt especialment residències i centres de dies. En totes les consultades, falta personal, fins el punt de posar en perill la feina diària. Més ben dit, ja no es poden garantir horaris ni condicions establertes, perquè en alguns casos, hi ha un deu o quinze per cent de baixes, i no s’ha aconseguit trobar personal de substitució.
També en el cas d’alguns ajuntaments, he comprovat la dificultat per contractar personal destinat a serveis socials, específicament el destinat a treballadores familiars. I, finalment, també en l’àmbit privat, algunes famílies conegudes, estan buscant personal per netejar la casa, i els costa enormement trobar-ne.
Faig aquesta introducció per demostrar l’absoluta necessitat de facilitar l’entrada d’immigrants, per a cobrir llocs de treball que no volen els d’aquí. Es més, algunes persones coneixedores de la situació en general, tenen clar que si el personal llatinoamericà tornès als seus països, ens quedaríem totalment bloquejats, de tants com hi ha en aquests equipaments. Son el primer col·lectiu, seguit de molts altres, procedents de diversos països de l’Est. I, poc a poc, es van introduint els que provenen de països africans.
En el meu lloc de treball voluntari, com professor de castellà, de Creu Roja, assisteixo a una progressiva i constant arribada de persones, majoritàriament homes joves, procedents de Mali, Senegal, Somàlia, Burkina Faso, Congo, etc. Son països amb una greu i perllongada inestabilitat econòmica, política i tribal, que obliga als més joves a marxar, per trobar lloc i feina, en algun indret del món i així poder enviar recursos, a la família que s’ha quedat a casa.
Aquest nou personal, està disposat a treballar en el què sigui, i en funció de la formació que se’ls doni, cap allà se’n van. Tots els que s’han format en especialitats com soldador, ajudant de cuina, o de magatzem, de pagès o de ramader, han trobat feina immediatament. Pel que fa dones, l’àmbit precisament de la llar, les residències, centres de dia, i altres equipaments públics o privats, també han absorbit aquest personal, l’endemà mateix d’acabar els cursos.
Així, doncs, farien bé tots els partits, espanyols i catalans, en estudiar com cal, les necessitats i actuar en conseqüència. Ara, parlo especialment del món de la gent gran, però el mateix està passant en el món de l’hostaleria, on falten cambrers i ajudants de cuina, sense els quals molts establiments estan condemnats a tancar.
Si es viatja una mica, i es recorren carrers i places, es poden veure un bon nombre de cartells, demanant personal. Si es consulten agències i portals de treball, passa el mateix, de manera que ara i aquí som un país amb unes grans necessitats de persones que vulguin treballar. Toca, doncs, facilitar la vinguda, per cobrir places. Es evident que tot el que es pugui fer en origen, molt millor, i aquesta és la via que el Govern central, ha obert, no solament a Llatinoamèrica, sinó també a Àfrica, però la implementació és lenta. Mentrestant, acollim els nous vinguts i facilitem-los-hi la integració perquè es bo per a ells i molt especialment per a nosaltres.