Quan un sector aporta un 12% al PIB del país, i suposa un 13% dels llocs de treball, tot el que li afecti, ha de ser estudiat i avaluat. Durant 40 anys, he estat actor i espectador dels profunds canvis, en tots els pobles i ciutats, en tant que càrrec municipal d’un dels seus municipis. Precisament un, amb una rellevant implantació turística, conformada per càmpings, cases de turisme rural, terrenys d’acampada, casa de colònies, etc.
Ara, alguns posen en qüestió aquest creixement i el consideren negatiu, amb un munt d’exemples d’aspectes negatius, en zones o llocs molt concrets. Certament, trobarem excessos, producte de la mala planificació i programació, però no per això s’ha de generalitzar, a tots els territoris i a tot el país.
La implantació i creixement del turisme, ha estat molt descompensat i no és el mateix parlar de la franja costanera, o de ciutats concretes, que del món rural, en general, amb particularitats evidents, en funció de situació geogràfica.
Pel camí, és cert que s’han descuidat temes importants, com el de l’habitatge de lloguer assequible. La planificació urbanística, en molts pobles, no ha anat acompanyada de reserves de sol, per aquesta modalitat, però això no es pot generalitzar. Hi ha molts llocs en que sí s’ha contemplat i s’hi ha actuat, ara bé hi ha un munt de llocs en que això no s’ha fet.
Es possible revertir aquesta situació? Això és el que ens hem de demanar quan critiquem el model de desenvolupament turístic. Jo dic clarament que sí, que és possible revertir aquesta situació, si tots els actors es posen d’acord. I crec que en aquests moments tots veuen clar que l’oblit, la deixadesa o simplement la mala gestió no ho ha resolt.
En totes les capitals comarcals, i en molts pobles rurals, hi ha un bon nombre de cases i edificis tancats i abandonats. El primer gran objectiu ha de ser la compra i rehabilitació per part de les institucions públiques: ajuntaments o Generalitat. Crec que és més ràpid i pràctic que ho facin els ajuntaments, i constitueixin empreses públiques que s’encarreguin de la gestió. En els més petits, serà més pràctic ho faci la Generalitat, per disposar de més i millors mitjans.
Amb suficients ajuts externs i mobilització dels recursos propis, la majoria d’ajuntaments poden emprendre una política d’habitatge, suficientment potent, com per poder disposar d’un parc propi que posi a disposició dels habitants del poble i de tots aquells que vinguin a treballar.
També és bo, frenar nous desenvolupaments residencials, si distorsionen la realitat del poble. Això, també ha canviat respecte idees del passat en que naixien i creixien implantacions que suposaven tenir nous nuclis o sectors , totalment desèrtics la major part de l’any. Replantejar aquestes propostes i limitar-les, forma part dels nous plantejaments que també tenen els propis interessats en un turisme sostenible.
En resum, replantejar propostes futures, i adaptar-les a una nova realitat, sí, però atacar un sector vital pel país, no. Entre els extrems, sempre es pot trobar l’adequat equilibri. I el turisme és un sector estratègic que mereix atenció i dedicació, precisament perquè continuï produint riquesa i llocs de treball.