Si algú tenia alguns dubtes sobre l’impacte electoral d’Aliança Catalana, la darrera enquesta del CEO ( Centre d’Estudis d’Opinió), les aclareix. Tots els partits queden força iguals, excepte Junts que perdria 3 o 4 diputats al Parlament, que guanya, clarament AC. I, és una primera enquesta amb aquest nou partit, en el Parlament. Estic convençut que en properes enquestes es veurà incrementat aquest resultat.
Per proximitat geogràfica amb Ripoll, i per contactes, molt sovintejats, amb persones que hi viuen i treballen, puc assegurar que el no haver pactat, l’endemà de les eleccions municipals, per evitar l’arribada de Silvia Orriols, a l’alcaldia, passarà factura a tots els partits, excepte al d’ella que pot veure incrementada la seva representació.
Es curiós, fer el seguiment de la seva creació i de la progressiva implantació, en els territoris propers. Primer a casa i poc a poc, en d’altres de més llunyans, com per aspirar a tenir una considerable representació, en les properes eleccions municipals, de 2027. I, es que actuen com aquells nous fidels que volen alliberar el país, d’un gran nombre de calamitats, i es dediquen en cos i ànima a fer-ho possible. D’aquí que a Ripoll, a Vic, Manlleu, Torelló, però també a Terrassa, hagi pogut veure carpes, en mercats municipals, fires i festes, amb persones repartint pamflets, per donar-se a conèixer i intentar trobar nous afiliats a la causa.
I la causa, topa amb molts dels nous plantejaments, de Junts. No entenc massa, el clar viratge cap a la dreta, d’aquest partit. Sembla, voler marxar de les comparacions, amb l’antiga Convergència, tot i que molts d’ells havien militat en aquest partit i, fins i tot, havien ostentat importants càrrecs institucionals. Però no, no volen copiar aquella trajectòria, tot i que segurament era més clara i profitosa que la d’ara.
Estrany partit que aplega, velles glòries de Convergència, amb d’altres que es van forjar en els anys del procés, i el van portar cap un dels majors fracassos de la política catalana dels darrers decennis, per no dir, de la història contemporània. Posar de president, un ex president, fugitiu, com Puigdemont, acompanyat d’altres protagonistes del procés, és una mostra de manca de realisme i clara desconnexió de la societat catalana, d’avui dia. Per a molts d’ells, els pot semblar poca cosa, els set anys transcorreguts, des del nefast 2017, però és que semblen haver-ne passat quinze o vint. Estem en un altre moment, en un altre concepte de país, en que es veuen aquells fets com una mena de “bogeria col·lectiva” de la qual s’ha passat pàgina i no es vol recordar.
Per tant, Junts, ho tindrà molt complicat, a l’hora de mantenir candidatures municipals, ja no dic ampliar-les, i encara menys guanyar-les, perquè son molts els que no entenen la deriva dretana, del partit i encara menys la negativa a pactes que haurien anat molt bé, al seu poder municipal. I, competir amb Aliança Catalana, els posa el repte, encara més difícil. Si els votants volen radicalisme, el tindran més amb AC que no pas amb ells. D’aquí que les meves previsions és que poden arribar a conformar un centenar de candidatures municipals, i a fer un salt en el Parlament, dels dos actuals, als vuit o deu previsibles. Si Junts es manté en les actuals posicions de radicalisme dretà, li està fent un favor immens a AC. Poc a poc, ho anirem veient, en una doble direcció. Moltes candidatures de Junts, es dissoldran, i apareixeran moltes, lligades a AC. Temps al temps.