25
de març
del
2024
Actualitzat
a les
17:08h
La llegenda del cor menjat és només això, una llegenda. I pertany a una època (finals del segle XII i principis del XIII) en què la barbàrie i la brutalitat eren, una mica més habituals.
Els grans senyors feien i desfeien al seu antull i sense pagar-ne les conseqüències. Com molts d’ara. A més, la vida de les dones tenia un escàs valor exceptuant la seva capacitat reproductiva. A proporció, hem millorat gaire?
En aquell entorn va fer fortuna la llegenda del cor menjat que s’atribueix al trobador català Guillem de Cabestany del Rosselló. Aquest artista estava enamorat de Saurimonda, esposa de Ramon de Castell de Rosselló. Ella, la seva estimada, era jove alegre, gentil i formosa. I ell era un home agradable i famós per la seva cortesia.
En canvi, el marit era un noble molt ric però molt orgullós i dolent. Guillem li escrivia poemes a Saurimonda i les hi cantava. Ramon, enfurismat, el va fer matar, li va fer treure el cor i el va fer guisar. Després obligà la seva esposa a menjar-se’l...
Només una llegenda? O ara podria estar basada en fets reals?
Fa pocs dies, al diari, hi va aparèixer un notícia real: un home havia degollat la mascota familiar, un conill, davant de la seva dona, després va refregar-li el cadàver per la cara i va obligar-la a veure com el guisava per, finalment, intentar que se’l mengés.
Aquest fet es va produir després que ell s’enfurís perquè ella l’hagués escopit. Segons la declaració d’ella només havia bufat la màquina d'afaitar amb què li tallava els cabells. Abans de l’escena del conill, però, va posar-li un ganivet al coll amenaçant-la de matar-la. I tot plegat sembla que tingui uns ingredients força similars als de la llegenda però amb vuit segles de diferència. La ciència avança però la humanitat segueix sent inhumana.
Pel judici sabem que la violència física era constant i, en els quatre mesos que la parella va conviure, l'home la pegava amb un garrot, l’amenaçava de cremar-la viva i la humiliava fent-la caminar de genolls sobre el terra ple d'arròs mentre la pegava. A la mascota no li infligia les barbaritats que li feia a ella. A ella, li tenia menys consideració que a la mascota.
I tota aquesta violència no tenia altra finalitat que sotmetre la dona per exercir ell una relació de poder i domini que va obligar-la a viure, durant mesos, terroritzada.
Així, creieu que hauria intentat escopir-lo? La brutalitat de l’home pot ser considerada com violència vicària, encara que no hagi matat cap persona, per perjudicar-la a ella. Però el Codi Penal actual també castiga la violència contra animals.
I és que si un marit medieval real i amb poder podia fer el que volia amb la seva dona, ara, la pena per a una bèstia humana sense poder ―i quan presumptament es protegeix les dones―, és de 3.500€ i 12 anys de presó. I què farà la dona quan ell surti de la presó? Tornar a viure terroritzada per si vol matar-la a ella o al seu fill? Perquè va aguantar totes les brutalitats perquè no li fes res a ell.
Els grans senyors feien i desfeien al seu antull i sense pagar-ne les conseqüències. Com molts d’ara. A més, la vida de les dones tenia un escàs valor exceptuant la seva capacitat reproductiva. A proporció, hem millorat gaire?
En aquell entorn va fer fortuna la llegenda del cor menjat que s’atribueix al trobador català Guillem de Cabestany del Rosselló. Aquest artista estava enamorat de Saurimonda, esposa de Ramon de Castell de Rosselló. Ella, la seva estimada, era jove alegre, gentil i formosa. I ell era un home agradable i famós per la seva cortesia.
En canvi, el marit era un noble molt ric però molt orgullós i dolent. Guillem li escrivia poemes a Saurimonda i les hi cantava. Ramon, enfurismat, el va fer matar, li va fer treure el cor i el va fer guisar. Després obligà la seva esposa a menjar-se’l...
Només una llegenda? O ara podria estar basada en fets reals?
Fa pocs dies, al diari, hi va aparèixer un notícia real: un home havia degollat la mascota familiar, un conill, davant de la seva dona, després va refregar-li el cadàver per la cara i va obligar-la a veure com el guisava per, finalment, intentar que se’l mengés.
Aquest fet es va produir després que ell s’enfurís perquè ella l’hagués escopit. Segons la declaració d’ella només havia bufat la màquina d'afaitar amb què li tallava els cabells. Abans de l’escena del conill, però, va posar-li un ganivet al coll amenaçant-la de matar-la. I tot plegat sembla que tingui uns ingredients força similars als de la llegenda però amb vuit segles de diferència. La ciència avança però la humanitat segueix sent inhumana.
Pel judici sabem que la violència física era constant i, en els quatre mesos que la parella va conviure, l'home la pegava amb un garrot, l’amenaçava de cremar-la viva i la humiliava fent-la caminar de genolls sobre el terra ple d'arròs mentre la pegava. A la mascota no li infligia les barbaritats que li feia a ella. A ella, li tenia menys consideració que a la mascota.
I tota aquesta violència no tenia altra finalitat que sotmetre la dona per exercir ell una relació de poder i domini que va obligar-la a viure, durant mesos, terroritzada.
Així, creieu que hauria intentat escopir-lo? La brutalitat de l’home pot ser considerada com violència vicària, encara que no hagi matat cap persona, per perjudicar-la a ella. Però el Codi Penal actual també castiga la violència contra animals.
I és que si un marit medieval real i amb poder podia fer el que volia amb la seva dona, ara, la pena per a una bèstia humana sense poder ―i quan presumptament es protegeix les dones―, és de 3.500€ i 12 anys de presó. I què farà la dona quan ell surti de la presó? Tornar a viure terroritzada per si vol matar-la a ella o al seu fill? Perquè va aguantar totes les brutalitats perquè no li fes res a ell.