En pocs anys, hem passat de la Catalunya dels sis milions a la dels vuit, i continuem pujant, a raó de més de cent mil cada any que passa. Aquesta massificació ja és ben visible des de fa anys, a moltes ciutats del país, però molt especialment a les àrees metropolitanes. Això comporta els problemes de mobilitat, en mitjans públics i per descomptat en tots els privats que es troben amb col·lapses, cada vegada més grans i més sovintejats.
Bé, aquesta realitat, els del món rural, ens la miràvem de lluny i pels mitjans de comunicació, però ens va arribant a casa nostra, amb major rapidesa de la que ens pensàvem. Precisament la massificació d’una majoria “d’urbanites”, obliga a sortir ni que sigui per un dia o fins i tot unes hores, cap a llocs, a l’aire lliure.
Aquesta expulsió de persones, porta milers de vehicles cap a llocs on les vies de comunicació son les mateixes que cent anys enrere, en qüestió d’amplada i sinuositat, cosa que motiva un increment notable de la perillositat, afegida a la presència massiva de fauna salvatge que malgrat els esforços no s’aconsegueix reduir a xifres més raonables. El resultat, el veiem cada setmana que passa, i molt especialment els caps de setmana, i ara, fins i tot entre setmana, amb l’arribada del bon temps.
Abans, el bon temps anunciava l’inici de la temporada de motorisme. Ara, s’hi ha afegit el del ciclisme, pel fet de l’existència de bicis amb bateries que els permeten fer molts més quilòmetres dels que feien anys enrere. Es així com ens arriben colles de municipis llunyans que s’atreveixen a rutes, abans impensables.
Tenim, doncs, un greu problema sobre la taula. Més ben dit, sobre les carreteres, perquè l’increment de tota mena de vehicles, ha vingut per quedar-se i en canvi les renovacions, ampliacions i modernitzacions de les carreteres, van a pas de carro. Les massificacions ja no son pròpies de les grans vies interurbanes, sinó que les tenim també en les vies secundàries i fins i tot terciàries.
Aquesta sortida cap a l’interior, a la recerca d’espais lliures, va acompanyada de visites i ocupació d’espais naturals protegits, els quals es veuen envaïts i fets servir, encara que hi hagi lleis que els protegeixin i en regulin la presència. Comença, doncs, un altre repte, lligat a la conflictivitat per evitar danys a fauna i flora, de molt difícil gestió.
A cada comarca de muntanya, tenim diversos espais, protegits. El Parlament va legislar durant un bon nombre d’anys, imposant proteccions especials, sense destinar-hi els recursos necessaris per fer-ho possible. Es va traslladar la gestió i protecció a ajuntaments que no disposen ni de mitjans materials, econòmics ni en personal, per fer-ho possible, de manera que cada primavera, i sobretot cada estiu, assistim a unes batalles constants per reduir presència en determinats espais, amb resultats molt dispars.
El constant creixement de població, ens fa témer als del món rural, una major pressió contra la qual no tenim ni eines ni mitjans per frenar-la i encara menys fer-la compatible amb la realitat que tenim. Algú haurà de repensar el model de creixement com per facilitar una major qualitat de vida, en els territoris més urbans, com per no necessitar tant la invasió del món rural.