Si algú considerava esporàdics els efectes del canvi climàtic, ha pogut comprovar que han vingut per quedar-se. Fins i tot, amb previsions que puguin empitjorar. I determinades zones del país, tan si parlem de Catalunya com d’Espanya, en general, tenen tots els números per sortir-ne greument perjudicades. No vaig cap altres indrets del món, perquè prou feina tenim aquí com per ocupar-nos d’ells, però és evident que el que val per aquí, val per allà. 

Això, em porta records de quan amb els tècnics municipals, en col.laboració amb altres aportats per Diputació o Generalitat, planejàvem la xarxa de clavegueram ,de cara a la futura ubicació i construcció de l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals ( EDAR ). Al final, tinguérem clar que el dimensionament de la xarxa, havia de ser pensant en futurs, a mitjà i llarg termini, i alhora aplicant mesures adequades en cas d’emergència. 

Es a dir, ja no solament calia pensar en el règim habitual de pluges, sinó amb episodis esporàdics en que hi hagués un increment notable, de manera que en alguns punts, l’aigua que podessin absorbir i transportar les xarxes podés sortir cap a algun torrent o riera i així evitar ruptures en punts de la xarxa i fer saltar tapes, en carrers i places, amb el conseqüent perill que això podia suposar. 

Dic això, a la vista de multitud d’imatges en que precisament això ha passat. La majoria de xarxes de clavegueram no estaven dimensionades per pluges d’intensitats mai vistes que col·lapsen tot el sistema. Aquesta situació provoca inundacions de carrers i places i al final ja sabem que l’aigua sempre s’obre pas, per les vies previstes o per les imprevistes, i la seva força és immensa.

També recordo, ja en el Parlament de Catalunya, sessions en les quals es discutien els traçats de carreteres, autopistes, vies de tren, o de camins, en general. De tant en tant, venia algun tècnic especialment sensible a planificacions a llarg termini que avisava sobre traçats poc respectuosos amb torrents i rieres, moltes vegades amb escàs cabal d’aigua però que podien convertir-se en autèntiques forces de destrucció, si terres amunt plovia amb intensitat. 

Bé, tot allò discutit, en alguns casos, va servir per modificar projectes, i en altres casos, no. Doncs bé, aquests dies veiem que tot el que s’ha agafat a l’aigua, l’aigua ho recupera i no ens estranyin les grans avingudes que veiem en centenars d’indrets de la nostra geografia. No queda altre remei que fer els deures i quan més aviat millor per a tots. 

S’han de renovar canonades, s’han de treure obstacles, s’hauran de modificar plans d’urbanisme, i repensar moltes de les infraestructures , equipaments i serveis si estan en zones perilloses. Quan més aviat ho fem, més aviat ajudarem a resoldre els efectes negatius que estem veient per tot arreu. En uns minuts o unes hores, es poden destruir multitud d’obres i projectes que seria una temeritat refer. Toca, doncs, ser realistes per una banda i previsors per l’altre. I ser-ho a llarg termini de manera que millor passar-se que quedar-se curt. Si a alguns ens titllaven d’exagerats, ara ens han de donar la raó. Totes les institucions, però també els particulars, han de modificar planificacions, en funció del que estem veient. No fer-ho seria cometre errors que han esdevingut fatals.