Ser bruixa no era una identitat. Ningú no neix bruixa. Era una etiqueta imposada pel poder que volia disciplinar-les. No van tenir un perfil únic: majoritàriament eren vídues soles que ningú no podia defensar, o pobres, o remeieres, o llevadores, o poc dòcils... La seva persecució va ser una estratègia social i moral. No sols volia castigar les que enviava a la forca, també era un missatge col·lectiu: no t’hi assemblis en res o patiràs els mateixos turments. El patró comú per a les acusacions i execucions era de crisi: males collites, mortalitat infantil, epidèmies, tensió religiosa... La comunitat repressora necessitava un cos on dipositar la por. I aquest, sovint, era femení.
A Catalunya, entre els segles XV i XVIII, sobretot durant el període 1616-1622, va haver-hi unes 400 execucions documentades de les quals el 90% van ser dones. En un cap de setmana, dos espais m’hi han apropat. Al Centre d’Interpretació de la Bruixeria de Sant Feliu Sasserra, després de rebre’ns molt amablement la regidora, Lourdes Burdo, l’antropòloga Queralt Alberch ens va fer una magistral explicació sobre les bruixes del Lluçanès: Montserrat Fàbregas, Segimona Vilardell (una de les més documentades dels processos del Lluçanès), Margarida Casafont, Maria Casals, Eulàlia Puig, Joana la Negra... Les condemnades eren executades al Serrat de les Forques d’on va agafar el nom.
El Mag Lari, a La Casa del Àngels, el seu espai museïtzat dins una casa antiga, ens ofereix una experiència que combina la història real amb el relat simbòlic. Francina Redorta, segons la tradició històrica i les llegendes locals era la minyona de la casa senyorial de Castellserà. Va ser acusada de bruixeria i executada l’any 1616. La història s’inscriu en el context de la cacera de bruixes a Catalunya.Tant el Centre d’interpretació de la Bruixeria de Sant Feliu Sasserra com la Casa dels Àngels de Castellserà són dos espais òptims per aproximar-nos a la violència institucional i al masclisme perpetrat sobre dones vulnerables que van ser acusades sense proves, sotmeses a duríssimes tortures i, finalment, executades.
Actualment, ja no cremem bruixes però de manera molt sibil·lina continuem fabricant-les. Encara ara, moltes dones són sotmeses a l’escarni públic, a la sospita constant, al menysteniment, a la pressió estètica dels seus cossos, a la ridiculització de les que incomoden, a vexacions, a desqualificacions... La societat ha canviat els rituals, però no la persecució encoberta.
I és que la bruixa no és una denominació del passat, sinó una construcció recurrent, perquè la necessitat d’assenyalar dones es manté intacta.