Ves per on les onades de calor també s’acarnissen més contra les dones. Com sempre i per no variar, una altra vegada les de perdre!

La calor hauria de ser democràtica i que els quaranta graus deixessin tant aixafats homes com dones. Doncs, no! La calor també és masclista!

Fins i tot suar té perspectiva de gènere! Quina malícia,oi? El termòmetre, però, no és el culpable. Els estralls de la calor estan principalment relacionats amb el cos, la salut i les condicions socioeconòmiques. I amb aquests tres ingredients, les dones ja en tenen més que prou perquè la calor extrema les envia a l’altre barri força més que als homes.

No és pas que les dones tinguin una insòlita incapacitat femenina per suportar la calor. El problema és que elles solen suportar-la amb una motxilla molt més feixuga. L’equipatge femení sol anar carregat amb embalums com haver de viure soles a edats avançades, tenir menys recursos econòmics i, sobretot, arrossegar el pes mort d’una vida fent de cuidadores.

Per acabar de rematar-ho, en una societat que té més gossos que nadons, a la calor també li ve de gust martiritzar les dones embarassades. La gravidesa exigeix molts més esforços als cossos femenins: els augmenta la demanda cardiovascular, els canvia la regulació de la temperatura i fa que una correcta hidratació pugui ser especialment problemàtica. Per tot això, les temperatures extremes es relacionen amb un major risc de complicacions que poden acabar amb parts prematurs.

Tanmateix, l’embaràs és una situació temporal: a vegades dos cops a la vida, a vegades any sí, any no. Però l’estrès femení no acostuma a fer vacances. L’estrès té una fatídica vocació d’inquilí habitual. I la calor sol augmentar l’estrès, l’ansietat, la irritabilitat i els problemes de son. I qui acostuma a acumular més càrrega mental i responsabilitats de cura? Les dones!

Mentre el canvi climàtic ha traslladat el forns de la cuina als menjadors i d’altres estances de les cases, les dones, dins d’aquests forns segueixen comprant, cuidant criatures i avis, recordant cites mèdiques, horaris... tot mantenint la seva feina remunerada. A més de seguir cuinant plats calents dins d’una cuina convertida en un volcà.

Una dona pot afegir a la seva agenda el pla de les emergències climàtiques? A saber: beu més aigua, refresca’t i cuida’t. D’on treu aquest temps? Quin cinisme més cruel: ara la responsabilitat col·lectiva de buscar solucions al problema climàtic es fa individual i la dona s’ha de sentir culpable quan no pot complir l’agenda recomanada.

I és que les onades de calor, abans que arribin, ja són més insuportables per a les dones. Un cop arribades, no afecten de la mateixa manera els homes i les dones. Ni la calor és capaç de tractar-nos amb sororitat.