A diferència dels països centrals de la UE, i molt especialment dels nòrdics, aquí no sabem planificar ni fer previsions a mitjà i llarg termini. Som els reis de la improvisació i quan ens posem a fer canvis, els podem dur fins on ningú podia preveure. Podria posar diversos exemples, però ara em centro en el sector o àmbit de les autocaravanes. 

No fa pas més de quatre o cinc anys que va sorgir un fort moviment a favor d’impulsar els viatges en autocaravana, venent la llibertat que donen i les possibilitats d’anar per tot arreu sense haver de patir per reserves en hotels o càmpings. Els propietaris d’una autocaravana tenien tot el país al seu abast, i sinó en tenien prou, podien anar fronteres enllà.

Alguns es van agafar la proclama al peu de la lletra i van creure que tot el que és verd, és jardí, disponible per a posar-hi l’autocaravana i fer-lo servir com gespa pròpia. I com que tothom s’hi va posar bé, fins i tot alguns governs autonòmics varen concedir subvencions, a molts ajuntaments, per tal que participessin d’aquesta nova moda. 

Fou així com un munt d’ajuntaments varen ser animats, impulsats i fins i tot, mig obligats a buscar zones d’estacionament per autocaravanes. No era admissible animar a comprar-ne si a continuació no tenien un mapa extens i intens d’espais on anar a buidar, carregar i estacionar unes hores o uns dies. 

En poc temps, el desplegament d’àrees d’atenció a les autocaravanes fou increïblement extens, fins el punt que queden pocs pobles, que no en tinguin cap. Es hora, doncs, de passar comptes, o més ben dit d’avaluar les inversions fetes, i els resultats obtinguts. D’entrada, he de dir que els resultats van per barris, és a dir, hi ha diferències notables entre uns llocs i uns altres, però, en general, no hi ha especial satisfacció. Perquè ?

En la campanya de promoció de zones d’autocaravanes, es va considerar que aportarien grans beneficis a cada poble. Els caravanistes es convertirien en segons residents per unes hores o uns dies i comprarien, consumirien, en tots els pobles. Bé, en alguns sí, però en la majoria el seu impacte ha estat molt menys apreciable de l’imaginat. Son molts els que s’ho porten tot, i pocs els que van de compres o als restaurants. 

De totes maneres el que sí ha propiciat aquesta moda, és un desplegament per molts indrets del país, a la recerca, no d’aquestes zones, sinó d’altres d’aïllades i solitàries. No passa res si una autocaravana es fica per un camí rural o una pista forestal, però, sí es converteix en un problema quan es tanca o s’impedeix el pas de maquinària agrícola. O pitjor encara, quan s’aparca en un camp o prat qualsevol, creient que l’herba servirà de jardí. 

Més greu és el problema quan a falta de prou espai, se n’ocupa altre que no està disponible. I encara empitjora el problema quan allà s’hi concentren unes quantes, de manera que el conflicte està servit. Aquest mateix estiu, hem pogut veure conflictes diversos, fruit d’estacionaments en llocs no disponibles, com camps de futbol, aparcaments públics genèrics, o zones verdes i jardins. 

Com tot en la vida, toca ordenar el sector i deixar més clares les regles de convivència. No tot el país està disponible ni es poden envair propietats privades o anar per vies no aptes. Estem en un punt en que les experiències tingudes han de servir per compaginar unes activitats i unes altres, i potser donar-se compte que alguns avantatges exposats, no ho eren, en realitat.