El 18 d’agost de 1920, els Estats Units ratificaven la Dinovena Esmena de la seva Constitució i reconeixien el dret de les dones a votar. Darrere d’aquella esmena hi havia dècades de lluita sufragista, de dones empresonades, insultades i menyspreades per reclamar una cosa tan elemental com poder decidir qui les governava.

Han passat cent sis anys i, ara, hi ha dones, maliciosament manipulades i malauradament obsedides a no voler entendre que deixar la meitat de la població sense poder votar és una injustícia flagrant.

En alguns sectors ultraconservadors americans circula la idea d’un sol vot per família, que tornaria a exercir el cap de família. Perquè tots ho sabem que els homes són més llestos, oi?

Per què dones ignorants i incultes pretenen escampar que la veu de les dones té menys valor? És que tinc clar que tal barbaritat no li podrien colar a cap dona que sàpiga una mica de lletra. Per posar una comparativa: imagineu una dona que, tot cuinant, llença els ingredients bons a les escombraries (el vot) i fa el plat amb rampoines perquè li han dit que així serà més autèntica (no vot).

No és un fenomen completament nou. Phyllis Schlafly, una conservadora nord-americana dels anys setanta, va liderar l’oposició a la reforma que pretenia garantir constitucionalment la igualtat de drets entre homes i dones. Us recomano la minisèrie Mrs America protagonitzada per Cate Blanchett, perquè retrata aquell combat: ella pretenia fer retrocedir les dones presentant la seva oposició com una manera de protegirles. Culta ho era però dolenta, també. La submissió no es pot vestir de llibertat. Renunciar al vot no serà mai una virtut femenina. A no ser que no sàpigues el significat de virtut, una mica d’història, no empatitzis amb les teves congèneres dones...

Tenir menys autonomia no és recuperar la feminitat. Obeir no és escollir. Si tan bona idea és que cada família tingui un sol vot, per què no provem si tenim més sort deixant que només votin les dones? I mentrestant, ells a casa fent totes les bondats que exigeixen a les dones: fer pastissos, netejar, cuidar la canalla i els grans, anar a comprar, planxar... Ai, això ja no és tradicional ni conservador. Cal deixar les dones sense pensar i sense actuar perquè, per elles mateixes, no puguin evitar que els homes segueixin negant-los drets fonamentals. Cal que elles defensin la seva pròpia pèrdua de drets. Repugnant.

 Que una dona vulgui quedar-se a casa, cuidar els fills, fer pastissos o portar una vida tradicional és perfectament legítim. La llibertat consisteix precisament a poder escollir-ho. El que és del tot fraudulent és convèncer-les perquè acceptin que perdre drets és una forma d’emancipació. I és que votar no és una elecció de gènere. Votar és un dret tanfemení com masculí.