L’any 1974, a punt de morir el dictador, vaig llegir dues obres cabdals de Camilo J. Cela: La família de Pascual Duarte i La colmena. Grans obres de la literatura de postguerra pel seu realisme cru i provocador a l’hora de retratar la misèria humana.

 Cela és considerat un personatge molt controvertit per la seva vida personal. Amb voluntat pròpia va ser protagonista de molts escàndols. El 1994 li van atorgar el Premi Planeta per La cruz de San Andrés. Una obra pràcticament infumable per la qual van pagar-li cinquanta milions de pessetes.

 L’escriptora Carmen Formoso, que també s’havia presentat al premi, va voler llegir l’obra del guanyador. Va quedar horroritzada en adonar-se que Cela havia plagiat descaradament fragments de la seva obra. Va interposar una demanda per plagi però no se li va reconèixer jurídicament. Anys més tard, Cela sí que ho va reconèixer però no va fer cap reparació efectiva.

 Cela era un individu de caràcter difícil, maleducat, provocador, antipàtic... però també un virtuós ―encara que no sempre―, del llenguatge.

 Ara corren per les xarxes algunes frases molt masclistes i misògines que se li atribueixen. Algunes podrien pertànyer perfectament a dones que ell retrata com a reflex de la societat franquista que descriu, marcada per la misèria i la incultura. En aquest context, la dona sovint apareix en posició de subordinació dins d’un sistema profundament desigual. 

 Algunes de les frases masclistes que se li atribueixen són: «Las mujeres están bien diseñadas pero están llenas de baches, falla el acabado». «Prefiero a una mujer callada que a una inteligente».

 D’altres provenen d’entrevistes: ―Quins són els seus animals preferits? ―El perro, la mujer y el caballo. Ho deia expressament per provocar, per fer-se notar... Són frases masclistes i del tot condemnables. Com ho és el fet de robar―o plagiar― l’obra d’altres autors.

 Tanmateix, no és un fet aïllat: es creu que Sartre va plagiar idees de Simone de Beauvoir. Que Scott Fitzgerald va plagiar la seva esposa Zelda. Que James Joyce va reutilitzar fragments de cartes de dones del seu cercle... Per no parlar de robatoris descarats com el de Henry Gauthier-Villars a la seva esposa Colette.

 Són molts els casos de dones plagiades i silenciades. Per citar-ne algun de més proper, l’escriptor i editor mallorquí Pere Pons i Clar va publicar la novel·la L’única cara del món, apropiant-se d’un manuscrit que l’escriptora M. Carme Roca li havia enviat. Tanmateix, ella li ha passat la mà per la cara.

 I és que el plagi no és només un delicte literari: és també una forma de silenciar sistemàticament les veus de les dones.