«Marxa o et matarà»: la violència masclista s'enquista

Sort de la barana. La va frenar. Hi havia una alçada considerable des de l'apartament a la platja on havien de passar un cap de setmana perfecte. En aquell moment ja li tenia massa por com per consentir una relació sexual. Li va dir que no volia, que preferia continuar asseguda al sofà. Però ell no ho va entendre, va obrir la finestra i la va empentar. "La barana, sort de la barana", repeteix encara ara amb la veu tremolosa. Va picar amb el cap contra un moble. Es va fer mal al colze i va quedar mig inconscient. "Què vols veure ara a la tele?", li va dir ell tranquil·lament quan després d'uns minuts va aconseguir posar-se dempeus. En no obtenir resposta, va desaparèixer per la porta del menjador. "Vaig pensar: marxa o et matarà", explica aquesta dona de més de 50 anys. I per primera vegada -aquesta no era la primera agressió que patia- va dir prou. El seu testimoni pretén posar llum, aquest divendres que és el Dia Internacional contra la Violència Masclista, a les ombres que viuen moltes dones de portes endins.

La Rosa –nom fictici per garantir l'anonimat de la víctima- es va casar amb qui va ser el seu segon marit. Ella, amb estudis superiors, té fills d'un primer matrimoni. Ell, de família benestant, també. Semblava l'home perfecte. Ja portaven uns quants anys junts quan van decidir casar-se. "Al principi era un príncep blau, era encantador", relata amb la mirada fixada a terra recordant el que, reconeix, no era més que un miratge. Ella ja havia detectat alguna "conducta estranya" que no era capaç de definir aleshores, però ell s'havia posat tota la família de la Rosa a la butxaca. Que la truqués insistentment quan havia anat a sopar amb les amigues, que s'enfadés i es violentés quan no li responia la trucada perquè no l'havia sentit... Ella el disculpava per tot. "Em vaig enamorar, vaig perdre el rumb", sentencia.

"Això no em pot passar a mi"

Les conductes violentes anaven a més, però ella ho atribuïa a "les coses típiques de la convivència". Ella va assumir la càrrega de la casa i ell només es limitava a rentar els plats. "No saps ni cuidar les plantes", li deia el seu marit sovint. I la Rosa anava empassant i acumulant. Quan l'angoixa la superava es tancava a l'habitació per trobar un racó de pau. Ell, però, volia tirar la porta a terra a cops de puny. Crits, pressió verbal, tensió constant. Era el seu pa de cada dia. Fins a tal punt, que no volia estar massa temps a casa. "Quan sortia de treballar voltava pel carrer fins que es fes tard per passar amb ell el menor temps possible", admet. Però en cap moment se li passava pel cap definir-se com a dona que patia violència. "Això no em pot passar a mi", es repetia una i altra vegada.

Va anar a un Punt d'Informació i Atenció a les Dones primer i va intentar convèncer el seu marit per fer una teràpia de parella. Ell s'hi va negar en rotund. I la por anava fent-se cada vegada més gran mentre batallava internament amb les seves pròpies contradiccions. Va contactar amb el Servei d'Atenció, Recuperació i Acollida de Barcelona (SARA), on li van detectar un risc alt de patir una agressió. "Em volien convèncer perquè denunciés i, fins i tot, em vaig enfadar. El meu marit no em farà mai res. Com m'havia d'agredir a mi?", diu quasi sense respirar amb el front arrufat. Però sí, l'agressió va arribar. La Rosa només li havia preguntat com volia organitzar el dia. "Em va agafar pel braç i em va sacsejar fortament. Em va fer un hematoma de la mida d'un telèfon mòbil", relata acaronant-se per sota de l'espatlla esquerra. A partir d'aquí va passar a conviure amb la por de forma constant.
 
"Ho arreglarem, ho arreglarem"

No va ser fins dos dies després quan va anar a l'hospital. Va trigar en assumir-ho. Perquè és cert que s'han reduït la xifra de víctimes mortals, però el fet que cada vegada hi hagi més denúncies evidencia que aquest és un problema enquistat a la nostra societat. "Sí, m'havia agredit. Has de veure tu què t'està passant per actuar. De vegades no serveix que t'ho diguin des de fora", explica. I a urgències van constatar l'agressió, però malgrat tot ella no volia parlar amb la treballadora social. Només plorava i volia fugir. La van retenir mentre deia: "Ho arreglarem, ho arreglarem". Va tornar a casa com si res, però va seguir en contacte amb el SARA. I sort. Perquè aquest servei li va explicar com fugir aquell dia. De nou, es va tancar a l'habitació i va posar unes caixes per impedir que entrés mentre desitjava amb totes les seves forces que no l'agredís. Va poder sortir de casa i es va quedar, durant hores, asseguda en un banc al carrer. I allà va fer la primera trucada a un advocat per demanar informació sobre el divorci. "Quan vaig tornar estava aterrida. Ell, però, estava tranquil", assegura la Rosa. I, de nou, es va quedar. Fins el dia de la barana a l'apartament de la platja.

"No volia que ho sabés ningú"

"Segurament durant tot aquest procés pensaràs en retirar la denúncia. Segueix endavant perquè aquesta vegada te n'has sortit, però potser a la pròxima no podràs", li va dir la metgessa forense quan va interposar la denúncia. La policia la volia posar en contacte amb la seva família. "No volia de cap manera, no volia que ho sabés ningú", diu. Perquè no, la Rosa, tret del SARA, no li havia explicat a cap amiga ni a cap familiar. Ell va ser detingut i en un judici ràpid per interposar una ordre d'allunyament. Els informes forenses acreditaven l'agressió física. La Rosa va tornar a Barcelona i va intentar fer vida aparentment normal a ulls dels seus familiars. Fins que la va trucar la seva mare. "Em va dir que l'havia trucat la família d'ell desesperada", relata. Va qüestionar la versió dels fets. No donava crèdit. Tot i que la Rosa va explicar a la seva mare l'agressió ella, en un primer moment, li va respondre que era la versió d'un contra la de l'altre. "M'havia de defensar davant de la meva pròpia mare", diu amb la veu entretallada. De mica en mica i a base de parlar amb els fills i la resta de la família, la Rosa va trobar el suport i el caliu que li faltava per afrontar la situació.

"Com podia ser que la seva mentida quedés com la veritat?"

El malson no havia acabat. Continuava. D'entrada perquè la situació va passar molta factura a nivell psicològic. "Quan el mes d'agost vaig tornar a l'apartament d'estiueig i vaig veure aquella barana se'm va passar pel cap la idea de tirar-me pel balcó", confessa. Però va trucar a la psicòloga primer i a la seva cunyada després. Tenia por d'ella mateixa, dels seus propis actes. Va tramitar el divorci, va canviar els panys de casa, però ell no es donava per vençut i va trencar reiteradament l'ordre d'allunyament. "Vaig sortir de casa i allà estava ell. Em va mirar i va arrencar. Vaig tremolar durant tot el dia", explica la Rosa. Aquest és només un dels episodis. Durant mesos, tenia el 112 marcat en el seu telèfon mòbil cada vegada que anava cap a casa. També el 016 i el 900900120 són telèfons on les dones poden trobar ajut.

Però el calvari també va seguir a l'hora de plantar-se davant de la justícia. Després de les perícies, dels informes i de disfuncions amb l'advocada d'ofici -la Rosa ha denunciat que va fer tota la fase d'instrucció sense contactar amb ella-, va arribar el dia del judici i la jutgessa el va absoldre. "La versió del meu exmarit va ser dir que jo era agressiva i inestable perquè m'havien diagnosticat un trastorn per dèficit d'atenció. Em va tractar de malalta mental", explica amb els punys tancats indignada. La Rosa no donava crèdit. "Com podia ser que la seva mentida quedés com la veritat?", insisteix. Per primera vegada, va agafar la baixa laboral. La seva advocada va presentar un escrit d'apel·lació a l'Audiència Nacional, però va ser desestimat per "falta de credibilitat de la versió de la víctima". Tot malgrat els informes mèdics, psicològics i del SARA, i de l'ordre d'allunyament interposada.

L'absolució és paradoxal tenint en compte que el presumpte agressor sí va ser condemnat a 9 mesos de presó per trencar l'ordre d'allunyament. Però la Rosa vol que l'agressió sigui reconeguda per la justícia. "Tenim una burocràcia maltractadora i revictimitzadora. En aquest país tenim un sistema judicial però no es fa justícia", etziba. L'última esperança que té és que el Consell General del Poder Judicial faci cas de l'escrit que ha fet després de visionar el vídeo de la declaració del seu marit.

"No minimitzar, normalitzar ni justificar la violència"

Ara que comença a deixar enrere l'episodi d'aquella barana que li va salvar la vida, la Rosa treballa per l'eradicació de la violència contra les dones i organitza tallers d'apoderament. Tot mentre encara està en tractament per recuperar-se. També forma part d'una associació, on ha trobat un cercle de dones amb les quals comparteix activitats. "Després de la denúncia em vaig quedar aïllada, amb por de sortir de casa. Em sento acollida i compresa", explica. Aquesta entitat és un exemple de la xarxa social que s'ha teixit per combatre la violència contra les dones per donar cobertura a un acompanyament i una atenció que no podia assumir el circuit públic.

"La violència no comporta cap perfil específic, ni de víctima ni d'agressor", explica la psicòloga de l'associació, que demana mantenir també l'anonimat per protegir la víctima. L'entitat aten víctimes d'entre 18 i 75 anys, autòctones i migrades, amb formació o sense, amb més o menys recursos econòmics. "És fonamental entendre que qualsevol dona pot patir violència psicològica, física, sexual o econòmica, les estadístiques oficials diuen que 1 de cada 4 dones pateix violència de control", recorda la psicòloga. Des de l'associació detecten algunes de les necessitats que han de ser prioritàries en el circuit públic d'atenció a les dones que pateixen violència. Alerten que és fonamental fomentar la prevenció a través de la coeducació, també l'increment de recursos humans en els equips de detecció i atenció i la formació continuada a professionals de tots els àmbits (sanitaris, jurídics, socials) així com el treball en xarxa. "És essencial no minimitzar, normalitzar ni justificar la violència. Ni culpabilitzar, qüestionar o jutjar les dones. Cal acompanyar-les en el seu procés d'apoderament", sentencia. I la Rosa està en aquest camí, però moltes altres dones segueixen patint en silenci. A ella la va salvar una barana. D'altres no podran explicar-ho mai, però el número de denúncies va en augment i les entitats treballen per acabar amb una xacra que segueix sent una assignatura pendent.