Colom al rescat

Colom al rescat, sí. Al rescat d’una ciutat ferida, segrestada pel cinisme i per la indignitat, pel politiqueig i la mentida. Colom, amb majúscula, que ve de Joan Colom, que va fotografiar coloms, que sabia atrapar amb el seu objectiu la pàtria immensa dels ocells i de les persones. Colom, fotògraf del Raval quan es deia Xino i també del món sencer perquè el seu blanc i negre era universal i així avui salta a la vista de tot aquell qui vulgui contemplar les seves fotos precioses.

El gran Joan Colom va morir la setmana passada i tornar a mirar les seves fotos és un regal, una festa per la vista i pels sentits. Li deien el fotògraf de les putes i el cronista del Xino. Portava la càmera mig amagada i disparava en el moment just, el més oportú. La realitat que retratava era dura, fosca, sovint sinistra, però mai hi burxava amb ànima carronyaire. Això no li va estalviar problemes, a algú no li van agradar les seves fotos i va haver de deixar-ho durant un temps. Un llarg temps.

Va fer moltes fotos quan era jove i també quan es va jubilar. Entremig va fer altres coses. Li va donar temps d’ordenar i classificar el seu fons. Ara tots en podem gaudir. Mirar-les com qui mira un quadre, o un fotograma d’una pel·lícula. Sí, quan miro Colom tinc la sensació que és un tros de pel·lícula el que estic veient. Un passatge de costums d’un film neorealista. Una dona parada en un portal. Esperant. Una altra que, d’esquena, puja a la vorera. Un vell captaire cridant que algú li faci cas. Un nen que ja es veu que la seva família no té ni un ral. Dos germans que somriuen a càmera. 
 
Una tertúlia improvisada al mig del carrer. Un repartidor de viandes que fa cara de gana. Un noi amanerat que posa per la foto. L’entrada d’una casa de barrets. La mestressa d’un bar on hi serveixen els millors cubalibres de la ciutat. Unes corbes carnoses i un paio que se les mira amb la libido pujada. Incomptables, infinites fotos que reclamen la nostra atenció, que capturen els nostres ulls i la nostra ànima. Perquè el que fotografiava Joan Colom eren les ànimes. El seu blanc i negre era el color ideal. I no perquè l’època fos grisa i de plom, sinó perquè en fotografia el millor és que els colors ens els construïm cadascú dins el seu cap. 

Colom al rescat, sí. Al rescat de l’estimada Barcelona profanada per uns bandits que no saben res de la vida. La ignorància, com tothom sap, es combat amb la foto d’un artista, que explica la realitat a través d’un quadradet minúscul al que anomenen objectiu. Objectiu, sí. La polisèmia és capritxosa. Objectiu també vol dir allò que pretens fer, el teu desig quan comences a fer una cosa. I ser objectiu és el que no és mai un periodista ni un fotògraf. No és possible. L’objectiu no objectiu de l’objectiu de Colom. Alguna cosa així, sí. 
 
Joan Colom, fotògraf del carrer, de les persones, dels instants, de la vida. Retratava individus solitaris, senyores que passejaven, caminants sense esma, somiadors que sempre estan i se senten sols. Pocapenes sense estrella, aquelles alegries fugaces i també les que es queden per sempre. Foscors i clarobscurs, llums encegadores, bombetes que tan sols il·luminaven la calba d’un cambrer.

El MNAC conserva el seu fons extraordinari. Seria bonic que li fessin una altra exposició, que la seva obra i el seu llegat naveguessin un altre cop per la superfície intangible que capturen els nostres ulls quan miren. Quan una imatge se’ls queda per sempre conservada a la retina. I a la memòria.