07
de febrer
de
2014
Actualitzat:
29
de setembre
de
2020,
9:32h
Les hospitalitats de la Mare de Déu son associacions de laics sense ànim de lucre que, sota l’empara de l'Església, fan un servei als malalts i discapacitats en els seus desplaçaments a Lourdes i a d’altres indrets. A Catalunya hi ha quinze mil voluntaris. Les hospitalitats es financen a través d'aportacions dels associats i donatius d'entitats particulars i empreses. Els voluntaris es paguen el viatge i l'estada de les seves butxaques, i no reben cap incentiu econòmic pel seu servei.
Si França és el segon país del món més visitat pels turistes (per darrere dels Estats Units i, abans, d’Espanya), més de cinc milions de pelegrins viatgen cada any a Lourdes, la tercera regió turística de França després de París i la Costa Blava. Segons fonts oficials del santuari marià, mig milió són joves i 700.000 malalts, que són atesos en 1.200 llits per 100.000 voluntaris. Cada any arriben a Lourdes més de 600 trens especials i són prop de 14.000 els autocars plens de de pelegrins i turistes.
Fa 125 anys, l'any 1879, uns 3.400 catalans varen emprendre en sis trens el llarg trajecte cap a Lourdes, un esdeveniment que es pot considerar el primer pelegrinatge català al santuari. L’any 2004, gràcies a les millores i les facilitats en infraestructures i comunicacions, 6.000 persones (amb prop de mil malalts) de les vuit hospitalitats catalanes -Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Tortosa, Urgell, Vic i Solsona- van fer un pelegrinatge col·lectiu.
Origen de l’Hospitalitat de Vic
L’Hospitalitat de Lourdes de Vic , fundada l’any 1967, compta amb un nombrós grup de persones de totes les edats que dediquen part del seu temps lliure a acompanyar els malalts a Lourdes i a desenvolupar altres activitats durant l’any, com una representació de Pastorets al teatre del Pare Coll, sortides per conèixer diferents llocs d'interès turístic i cultural, trobades, festes en dates assenyalades i unes colònies a Alpens.
L’any passat, van ser 820 les persones dels bisbats de Vic i Solsona que van pelegrinar al santuari. La xifra de participants d’Osona i el Ripollès va ser de 390, que es van desplaçar amb vuit autocars, a diferència dels antics pelegrinatges que s’acostumaven a fer amb el mític Tren de l’Esperança .
D’aquí a cinc mesos, del 14 al 18 de juny, l’expedició conjunta de Vic i Solsona farà el seu 47è pelegrinatge ritual, un esdeveniment que es produeix any rere any, sense interrupció, i que s’organitza amb molts mesos d’antelació. L’actual president de l’associació vigatana és el pastisser i ex-alcalde de Vic, Jacint Codina i Pujols. El delegat de la comarca d’Osona és Francesc Luna Canamasas, que va prendre el relleu de Sebastià Raurell, mentre que el regidor vigatà Xavier Farrés exerceix de coordinador mèdic de l’Hospitalitat.
Per motius professionals, els anys 1988 i 1992 (el del 25è aniversari de les expedicions osonenques i ripolleses) vaig desplaçar-me a Lourdes per fer dos reportatges periodístics. L’any 1988 vaig conviure cinc dies amb els pelegrins i vaig mantenir una entrevista amb el bisbe de Vic, Josep Maria Guix . Aleshores (i també durant el meu segon viatge del 1992), la frase que vaig escoltar més vegades als voluntaris i al mateix bisbe Guix va ser aquesta: “El miracle de Lourdes no són les curacions inexplicables, sinó la resignació dels malalts quan tornen a casa”.
El tren francès a La Tor de Carol. Foto: Toni Coromina.
Sortida de l’estació de Vic
Fins el 2000, les expedicions de l’Hospitalitat d’Osona es feien amb tren. Aquell dia de juny de 1988, a les sis del matí, l’estació de Vic era un bullici de persones pujant malalts als compartiments i carregant lliteres, matalassos, coixins, cadires de rodes, medecines i aliments al magatzem, sota l’eficaç coordinació de Lluís Segalés. Quan tot va estar a punt, 241 malalts i 200 voluntaris osonencs van sortir en direcció a La Tor de Querol en un primer comboi. Una hora més tard sortia el segon, ple de pelegrins; i poc després un tercer tren procedent de Manresa, que va recollir gent a Centelles. Durant el trajecte anaven pujant pelegrins i malalts de Manlleu, Torelló, Borgonyà, Sant Quirze de Besora i Ripoll.
Als vagons es veia tota mena de personatges, des de comerciants i directius de banca, passant per malalts i infermeres, fins a senyores de la neteja, venedors de cupons, capellans, comptables, jubilats, metges i jovent, molt jovent. Tothom estava animat i hi regnava un especial ambient d’alegria. Mentrestant, el bisbe Guix anava amunt i avall tot visitant els compartiments per saludar els pelegrins.
No sé si per culpa d’un excés de pes o perles deficiències en el traçat de les vies, quan el tren va ser al túnel del cargol , a la collada de Tosses, la màquina no tenia prou força per tirar endavant i un grup de voluntaris va haver de baixar a la via a posar grava als rails, fins que al cap de mitja hora el tren va poder seguir el viatge.
Però els inconvenients mecànics no es van acabar aquí: a l’estació de la Tor de Querol, després d’una complicada operació de transbordament de personal, maletes i material al tren francès (obligats per la diferent amplada de la via), el comboi de la SNCF va sortir de la via, sense tombar-se, quan només havia fet 25 metres, com es pot veure a la foto que encapçala aquesta pàgina. Tot plegat no va ser greu, però una dona esverada va saltar precipitadament del tren i es va causar una petita fractura.
Un equip mèdic format per cinc metges i vuit infermeres titulades
Sis hores després de la sortida de Vic, el Tren de l’Esperança , ja en vagons francesos, es va posar definitivament en marxa en direcció a Lourdes. El comboi disposava d’un vagó-hospital amb llits per als més necessitats. Segons l’equip mèdic de l’expedició (cinc metges i vuit infermeres titulades), hi havia 83 malalts masculins i 131 dones. Les malalties més corrents eren trastorns del sistema nerviós, esclerosis, accidents vasculars cerebrals, poliomielitis, i oligofrènia, entre d’altres. Però també hi havia afectats pel sistema circulatori, afectats per malalties osteodegeneratives, oncològics, pacients amb trastorns endocrins...
El tren francès disposava d’una emissora de ràdio que emetia per tots els vagons, sota la batuta del locutor Jordi Marsó (el Satanàs dels Pastorets de l’Orfeó Vigatà), un home dinàmic que a Lourdes també era el director de la coral de l’Hospitalitat. Pels altaveus es van sentir cançons del grup Duncan Dhu, el Duo Ausona, sardanes, el rosari pregravat i les cançons del grup Sau. Precisament, la mare del músic Pep Sala, la Rosa, durant molts anys va ser una de les ànimes de l’organització dels pelegrinatges.
Abans d’arribar al destí, el bisbe Guix va pronunciar una al·locució radiada per recordar que la filantropia no és el mateix que la caritat. I així, a dos quarts de nou del vespre, el Tren de l’Esperança va arribar a Lourdes, enmig d’una espectacular tempesta d’estiu. Aleshores, l’expedició es va fragmentar en molts equips: els uns van anar a instal·lar-se en pensions més aviat barates, d’altres en hotels més confortables i uns tercers a l’hospital del Santuari.
L’endemà de l’arribada, a les set del matí tots els voluntaris es van trobar a l’esplanada de la basílica per desenvolupar els diferents treballs, com els brancadiers, que arrosseguen els carros dels malalts; el servei de menjadors i cuina de l’hospital; els encarregats de els pregàries, i l'organització en general: portalliteres, vigilància dels infants, urgències...
L’acte principal va ser la missa internacional concelebrada a la basílica subterrània Pius X, una moderna església de ciment de 200 per 80 metres en forma de barca invertida, amb capacitat per a 30.000 ànimes. Durant la missa es varen utilitzar diversos idiomes: llatí, francès, alemany i espanyol. Al final, el cor, integrat per cantaires de diferents nacionalitats, va interpretar l ’ Al·leluia de Haendel , amb llàgrimes i emoció generalitzada. A la sortida, els pelegrins catalans es van desplaçar a les escales de davant de la basílica central per fer-se la foto col·lectiva de l’expedició.
Malalts al peu de la Basílica. Foto: Toni Coromina.
Les piscines d’aigua miraculosa
A la tarda, molts malalts van anar a les famoses piscines, una mena de banyeres de tres metres de llarg i un d’ample, on es van submergir uns instants en l’aigua presumptament miraculosa. Aquest reporter va ser testimoni de l’immensa emoció que experimentaven els malalts en entrar en contacte amb l’aigua provinent de la font que va descobrir la Bernardeta, la protagonista de les aparicions marianes.
El tercer dia, el bisbe de Vic va presidir la missa al peu de la gruta de les aparicions, el sanctu sanctorum de Lourdes. Tanmateix, un dels homes més sol·licitats pels pelegrins osonencs, sobretot els joves, era el carismàtic bisbe de Solsona, Antoni Deig. El pelegrinatge també van comptar entre els voluntaris amb la presència de l’aleshores alcalde de Vic Pere Girbau, i el pastisser Jacint Codina, un fervorós devot de Lourdes, que anys després també seria alcalde de Vic.
Al vespre, enmig de llamps i trons, 20.000 pelegrins d’arreu del món van celebrar la tradicional processó de les torxes i van resar el rosari a l’esplanada. Va ser un vistós espectacle, amb milers de llumenetes, com els moderns concerts de música pop. Al meu costat, mentre escoltava la interpretació del Virolai, un matrimoni francès comentava que tenien la pell de gallina i exclamaven “ Ils chanten bien, ces catalans!”.
El darrer dia de l’estança a Lourdes hi va haver el Via Crucis dels malalts i els pelegrins, la processó del Santíssim i la missa del jovent, amb guitarres i tambors. A la nit, tothom va tornar als respectius hotels, un redós per reposar de la frenètica activitat, on regnava la camaraderia i el bon humor.
El bisbe Guix repartint la comunió. Marsó dirigint el cor. Foto: Toni Coromina.
400 hotels i negocis de souvenirs
A banda de les activitats litúrgiques i les cerimònies habituals, tots els expedicionaris van tenir l’oportunitat de visitar els carrers i les botigues de Lourdes, una ciutat que compta amb més de 400 hotels, amb noms ben curiosos, com Creu de Jerusalem, La Solitude, Gólgota, Hotel del Vaticà o Pax Mundi , entre d’altres. Tanmateix hi ha dues Lourdes, la sagrada i la del negoci. Segons fonts de l’ajuntament, el 1987 van visitar aquesta ciutat de 20.000 habitants uns 4,5 milions de turistes. El primer país en nombre de pelegrins va ser França, seguida d’Itàlia i Espanya. Aquests tres estats configuraven el 60% dels visitants. La resta estava formada per persones provinents de 70 països d’arreu del món.
Un dels aspectes a considerar és el negoci de records i els establiments relacionats amb el tema, amb uns noms de les botigues ben singulars: Palau del Rosari, Negozio Italiano, Aliança Catòlica, Ornaments Nostra Senyora del Perpetu Socors, Souvenirs Joan Pau I, Souvenirs de les Nacions Catòliques, Capelletes de la Verge, Submimistradors Oficials del Vaticà, Bar Edèn... Entre els productes més sol·licitats destacaven les ampolles i garrafes d’aigua beneïda, bolígrafs i ganivets amb al·lusions marianes, rosaris, capelletes, boles de vidre amb la Verge i neu artificial a l’interior, clauers, medalles, caramels i estatuetes.
La tornada a Vic
El cinquè dia, en un ambient entre trist i commogut, el Tren de l’Esperança va arrencar en direcció a la Tor de Querol i Vic. Aquesta vegada, però, sense contratemps. Tot va anar segons les previsions i una altra vegada per l’emissora del tren es va retransmetre el rosari, cançons i poesies. En una conversa mantinguda per aquest cronista amb el bisbe Josep Maria Guix, el mitrat va declarar que l’Església era molt prudent a l’hora d’oficialitzar un miracle, i que, de fet, només se n’havien reconegut 64 en 130 anys, el darrer dels quals el 1970. A Lourdes, però, aleshores s’afirmava que hi havia hagut 6.000 curacions miraculoses.
A la Tor, es va produir l’acostumat transvasament de passatgers, malalts, maletes i material divers. A l’estació de Puigcerdà una tuna va donar la benvinguda als passatgers, que van poder degustar xocolata desfeta amb coca. A cada estació, a mesura que anava baixant la gent, es repetien escenes d’emoció. Segons Joan Oriol, aleshores president de l’Hospitalitat, el pressupost de l’expedició va ser de 20.000 pessetes per persona, tot i que la gent que no podia pagar també va fer el viatge sense problemes.
El Tren de l’Esperança va arribar a l’estació de Vic a les nou del vespre, amb una rebuda multitudinària: familiars i amics van desbordar el cordó de seguretat i tothom es va fondre en abraçades, plors i rialles.
Galeria de fotos:
Si França és el segon país del món més visitat pels turistes (per darrere dels Estats Units i, abans, d’Espanya), més de cinc milions de pelegrins viatgen cada any a Lourdes, la tercera regió turística de França després de París i la Costa Blava. Segons fonts oficials del santuari marià, mig milió són joves i 700.000 malalts, que són atesos en 1.200 llits per 100.000 voluntaris. Cada any arriben a Lourdes més de 600 trens especials i són prop de 14.000 els autocars plens de de pelegrins i turistes.
Fa 125 anys, l'any 1879, uns 3.400 catalans varen emprendre en sis trens el llarg trajecte cap a Lourdes, un esdeveniment que es pot considerar el primer pelegrinatge català al santuari. L’any 2004, gràcies a les millores i les facilitats en infraestructures i comunicacions, 6.000 persones (amb prop de mil malalts) de les vuit hospitalitats catalanes -Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Tortosa, Urgell, Vic i Solsona- van fer un pelegrinatge col·lectiu.
Origen de l’Hospitalitat de Vic
L’Hospitalitat de Lourdes de Vic , fundada l’any 1967, compta amb un nombrós grup de persones de totes les edats que dediquen part del seu temps lliure a acompanyar els malalts a Lourdes i a desenvolupar altres activitats durant l’any, com una representació de Pastorets al teatre del Pare Coll, sortides per conèixer diferents llocs d'interès turístic i cultural, trobades, festes en dates assenyalades i unes colònies a Alpens.
L’any passat, van ser 820 les persones dels bisbats de Vic i Solsona que van pelegrinar al santuari. La xifra de participants d’Osona i el Ripollès va ser de 390, que es van desplaçar amb vuit autocars, a diferència dels antics pelegrinatges que s’acostumaven a fer amb el mític Tren de l’Esperança .
D’aquí a cinc mesos, del 14 al 18 de juny, l’expedició conjunta de Vic i Solsona farà el seu 47è pelegrinatge ritual, un esdeveniment que es produeix any rere any, sense interrupció, i que s’organitza amb molts mesos d’antelació. L’actual president de l’associació vigatana és el pastisser i ex-alcalde de Vic, Jacint Codina i Pujols. El delegat de la comarca d’Osona és Francesc Luna Canamasas, que va prendre el relleu de Sebastià Raurell, mentre que el regidor vigatà Xavier Farrés exerceix de coordinador mèdic de l’Hospitalitat.
Per motius professionals, els anys 1988 i 1992 (el del 25è aniversari de les expedicions osonenques i ripolleses) vaig desplaçar-me a Lourdes per fer dos reportatges periodístics. L’any 1988 vaig conviure cinc dies amb els pelegrins i vaig mantenir una entrevista amb el bisbe de Vic, Josep Maria Guix . Aleshores (i també durant el meu segon viatge del 1992), la frase que vaig escoltar més vegades als voluntaris i al mateix bisbe Guix va ser aquesta: “El miracle de Lourdes no són les curacions inexplicables, sinó la resignació dels malalts quan tornen a casa”.
El tren francès a La Tor de Carol. Foto: Toni Coromina.Sortida de l’estació de Vic
Fins el 2000, les expedicions de l’Hospitalitat d’Osona es feien amb tren. Aquell dia de juny de 1988, a les sis del matí, l’estació de Vic era un bullici de persones pujant malalts als compartiments i carregant lliteres, matalassos, coixins, cadires de rodes, medecines i aliments al magatzem, sota l’eficaç coordinació de Lluís Segalés. Quan tot va estar a punt, 241 malalts i 200 voluntaris osonencs van sortir en direcció a La Tor de Querol en un primer comboi. Una hora més tard sortia el segon, ple de pelegrins; i poc després un tercer tren procedent de Manresa, que va recollir gent a Centelles. Durant el trajecte anaven pujant pelegrins i malalts de Manlleu, Torelló, Borgonyà, Sant Quirze de Besora i Ripoll.
Als vagons es veia tota mena de personatges, des de comerciants i directius de banca, passant per malalts i infermeres, fins a senyores de la neteja, venedors de cupons, capellans, comptables, jubilats, metges i jovent, molt jovent. Tothom estava animat i hi regnava un especial ambient d’alegria. Mentrestant, el bisbe Guix anava amunt i avall tot visitant els compartiments per saludar els pelegrins.
No sé si per culpa d’un excés de pes o perles deficiències en el traçat de les vies, quan el tren va ser al túnel del cargol , a la collada de Tosses, la màquina no tenia prou força per tirar endavant i un grup de voluntaris va haver de baixar a la via a posar grava als rails, fins que al cap de mitja hora el tren va poder seguir el viatge.
Però els inconvenients mecànics no es van acabar aquí: a l’estació de la Tor de Querol, després d’una complicada operació de transbordament de personal, maletes i material al tren francès (obligats per la diferent amplada de la via), el comboi de la SNCF va sortir de la via, sense tombar-se, quan només havia fet 25 metres, com es pot veure a la foto que encapçala aquesta pàgina. Tot plegat no va ser greu, però una dona esverada va saltar precipitadament del tren i es va causar una petita fractura.
Un equip mèdic format per cinc metges i vuit infermeres titulades
Sis hores després de la sortida de Vic, el Tren de l’Esperança , ja en vagons francesos, es va posar definitivament en marxa en direcció a Lourdes. El comboi disposava d’un vagó-hospital amb llits per als més necessitats. Segons l’equip mèdic de l’expedició (cinc metges i vuit infermeres titulades), hi havia 83 malalts masculins i 131 dones. Les malalties més corrents eren trastorns del sistema nerviós, esclerosis, accidents vasculars cerebrals, poliomielitis, i oligofrènia, entre d’altres. Però també hi havia afectats pel sistema circulatori, afectats per malalties osteodegeneratives, oncològics, pacients amb trastorns endocrins...
El tren francès disposava d’una emissora de ràdio que emetia per tots els vagons, sota la batuta del locutor Jordi Marsó (el Satanàs dels Pastorets de l’Orfeó Vigatà), un home dinàmic que a Lourdes també era el director de la coral de l’Hospitalitat. Pels altaveus es van sentir cançons del grup Duncan Dhu, el Duo Ausona, sardanes, el rosari pregravat i les cançons del grup Sau. Precisament, la mare del músic Pep Sala, la Rosa, durant molts anys va ser una de les ànimes de l’organització dels pelegrinatges.
Abans d’arribar al destí, el bisbe Guix va pronunciar una al·locució radiada per recordar que la filantropia no és el mateix que la caritat. I així, a dos quarts de nou del vespre, el Tren de l’Esperança va arribar a Lourdes, enmig d’una espectacular tempesta d’estiu. Aleshores, l’expedició es va fragmentar en molts equips: els uns van anar a instal·lar-se en pensions més aviat barates, d’altres en hotels més confortables i uns tercers a l’hospital del Santuari.
L’endemà de l’arribada, a les set del matí tots els voluntaris es van trobar a l’esplanada de la basílica per desenvolupar els diferents treballs, com els brancadiers, que arrosseguen els carros dels malalts; el servei de menjadors i cuina de l’hospital; els encarregats de els pregàries, i l'organització en general: portalliteres, vigilància dels infants, urgències...
L’acte principal va ser la missa internacional concelebrada a la basílica subterrània Pius X, una moderna església de ciment de 200 per 80 metres en forma de barca invertida, amb capacitat per a 30.000 ànimes. Durant la missa es varen utilitzar diversos idiomes: llatí, francès, alemany i espanyol. Al final, el cor, integrat per cantaires de diferents nacionalitats, va interpretar l ’ Al·leluia de Haendel , amb llàgrimes i emoció generalitzada. A la sortida, els pelegrins catalans es van desplaçar a les escales de davant de la basílica central per fer-se la foto col·lectiva de l’expedició.
Malalts al peu de la Basílica. Foto: Toni Coromina.Les piscines d’aigua miraculosa
A la tarda, molts malalts van anar a les famoses piscines, una mena de banyeres de tres metres de llarg i un d’ample, on es van submergir uns instants en l’aigua presumptament miraculosa. Aquest reporter va ser testimoni de l’immensa emoció que experimentaven els malalts en entrar en contacte amb l’aigua provinent de la font que va descobrir la Bernardeta, la protagonista de les aparicions marianes.
El tercer dia, el bisbe de Vic va presidir la missa al peu de la gruta de les aparicions, el sanctu sanctorum de Lourdes. Tanmateix, un dels homes més sol·licitats pels pelegrins osonencs, sobretot els joves, era el carismàtic bisbe de Solsona, Antoni Deig. El pelegrinatge també van comptar entre els voluntaris amb la presència de l’aleshores alcalde de Vic Pere Girbau, i el pastisser Jacint Codina, un fervorós devot de Lourdes, que anys després també seria alcalde de Vic.
Al vespre, enmig de llamps i trons, 20.000 pelegrins d’arreu del món van celebrar la tradicional processó de les torxes i van resar el rosari a l’esplanada. Va ser un vistós espectacle, amb milers de llumenetes, com els moderns concerts de música pop. Al meu costat, mentre escoltava la interpretació del Virolai, un matrimoni francès comentava que tenien la pell de gallina i exclamaven “ Ils chanten bien, ces catalans!”.
El darrer dia de l’estança a Lourdes hi va haver el Via Crucis dels malalts i els pelegrins, la processó del Santíssim i la missa del jovent, amb guitarres i tambors. A la nit, tothom va tornar als respectius hotels, un redós per reposar de la frenètica activitat, on regnava la camaraderia i el bon humor.
El bisbe Guix repartint la comunió. Marsó dirigint el cor. Foto: Toni Coromina.400 hotels i negocis de souvenirs
A banda de les activitats litúrgiques i les cerimònies habituals, tots els expedicionaris van tenir l’oportunitat de visitar els carrers i les botigues de Lourdes, una ciutat que compta amb més de 400 hotels, amb noms ben curiosos, com Creu de Jerusalem, La Solitude, Gólgota, Hotel del Vaticà o Pax Mundi , entre d’altres. Tanmateix hi ha dues Lourdes, la sagrada i la del negoci. Segons fonts de l’ajuntament, el 1987 van visitar aquesta ciutat de 20.000 habitants uns 4,5 milions de turistes. El primer país en nombre de pelegrins va ser França, seguida d’Itàlia i Espanya. Aquests tres estats configuraven el 60% dels visitants. La resta estava formada per persones provinents de 70 països d’arreu del món.
Un dels aspectes a considerar és el negoci de records i els establiments relacionats amb el tema, amb uns noms de les botigues ben singulars: Palau del Rosari, Negozio Italiano, Aliança Catòlica, Ornaments Nostra Senyora del Perpetu Socors, Souvenirs Joan Pau I, Souvenirs de les Nacions Catòliques, Capelletes de la Verge, Submimistradors Oficials del Vaticà, Bar Edèn... Entre els productes més sol·licitats destacaven les ampolles i garrafes d’aigua beneïda, bolígrafs i ganivets amb al·lusions marianes, rosaris, capelletes, boles de vidre amb la Verge i neu artificial a l’interior, clauers, medalles, caramels i estatuetes.
La tornada a Vic
El cinquè dia, en un ambient entre trist i commogut, el Tren de l’Esperança va arrencar en direcció a la Tor de Querol i Vic. Aquesta vegada, però, sense contratemps. Tot va anar segons les previsions i una altra vegada per l’emissora del tren es va retransmetre el rosari, cançons i poesies. En una conversa mantinguda per aquest cronista amb el bisbe Josep Maria Guix, el mitrat va declarar que l’Església era molt prudent a l’hora d’oficialitzar un miracle, i que, de fet, només se n’havien reconegut 64 en 130 anys, el darrer dels quals el 1970. A Lourdes, però, aleshores s’afirmava que hi havia hagut 6.000 curacions miraculoses.
A la Tor, es va produir l’acostumat transvasament de passatgers, malalts, maletes i material divers. A l’estació de Puigcerdà una tuna va donar la benvinguda als passatgers, que van poder degustar xocolata desfeta amb coca. A cada estació, a mesura que anava baixant la gent, es repetien escenes d’emoció. Segons Joan Oriol, aleshores president de l’Hospitalitat, el pressupost de l’expedició va ser de 20.000 pessetes per persona, tot i que la gent que no podia pagar també va fer el viatge sense problemes.
El Tren de l’Esperança va arribar a l’estació de Vic a les nou del vespre, amb una rebuda multitudinària: familiars i amics van desbordar el cordó de seguretat i tothom es va fondre en abraçades, plors i rialles.
Galeria de fotos: