Cal enviar un escamot de mossos d’esquadra a Madrid perquè facin un escorcoll de dalt a baix al Palacio de la Zarzuela i al de la Moncloa per emportar-se’n tots els documents que hi trobin sobre la persecució de la llengua catalana  i de la seva identitat, sin que se note el cuidado ─si és que aquests documents els caben en el dos vagons que haurien de portar. Quina ràbia, senyors, quin odi a Catalunya i al senyor Artur Mas! No poden sofrir ni les nostres legítimes ganes de ser lliures, ni la visió, la valentia i la generositat del senyor Artur, que veuen que els avantatja en intel·ligència, sang freda i voluntat clara d’alliberar el seu poble del despotisme a què ells el sotmeten, nissaga de mentalitats estretes que no arriben ni a sospitar que les seves marranades, com és ara la persecució multisecular de la nostra llengua i de la nostra nació, generin i engrandeixin en nosaltres l’anhel de ser sobirans, independents i amos de casa nostra, en germanor amb els altres pobles veritablement civilitzats.
   I veureu que Rajoy i comparsa s’estarrufen quan els caps d’estat jacobins i amb la taleia al cervell del tema de la “unitat” europea, amb l‘altre tema de no cedir un àpex del seu poder absolut sobre els pobles que escanyen, els elogien i els ensabonen “per defensar la integritat territorial del seu estat”. Saben molt bé allò que interessa a la veritable Europa, quins són els signes del temps escrits en el seu firmament, i no volen ni llegir-los ni interpretar-los, tot i saber que l’Europa dels estats artificials no serà mai, i que la de les nacions que la integren sí que serà i ells no podran pas parar-ho. En tots aquets elogis obligats de farsant a farsant hi ha més d’un pam i mig d’hipocresia i de comèdia.
   I tornem a allò dels documents contra el drets humans dels catalans i contra la seva nació amb tots els seus atots, que cal començar pel del Decret de Nova Planta i continuar avall dels segles amb tots els que registrin els atacs als nostres drets humans i a la nostra llengua. També caldrà escorcollar els arxius del Tribunal Constitucional i la mateix Constitución, en allò que aquesta ordena i prescriu sobre la unidad esapañola y el ejército que es el garante de la unidad. Dit sigui sense embuts que una unidad que hagi de ser protegida per l’exèrcit, és a dir que hagi de recolzar sobre el suport de la violència armada, o no armada, és una galdosa unidad que ipso facto, ipso scripto invalida aquesta constitució tendenciosa i dissenyada per facilitar, i dissimular, l’abús de poder d’un poble sobre altres pobles
  Aquest tractament de secundaris, tractament d’abjectes que ens fa Madrid, aquesta barra i aquest desvergonyiment a portar aquests escorcolls a casa nostra, quan hi ha tanta corrupció en alts exponents d’ells mateixos, es un mastegot als catalans, l’expressió d’un jou oprobiós i denigrant que cal que ens espolsem de sobre per un sentiment de decència i de dignitat, pel mitjà que sigui, llevat del de la violència, perquè tampoc no se’n treu res i et guanya la repulsió dels justos i clarividents del món. Cal fer-ho vindicant davant el món els nostres drets humans i el dret natural que ens assisteix a decidir nosaltres mateixos el nostre destí ─ni que soni com una música ja massa sabuda.  
    Necessitem que ens donin suport els països lliures del món. La Generalitat hauria d’enviar un grapat de prohoms catalans a instruir els governs afectes, i el no afectes també, per a esgranar-los la història de Catalunya amb Espanya. El món es guia pels resultats de les eleccions, però cal especificar-los que les del 27S i el seu resultat no reflecteixen pas el greuge i atemptat comès per Franco i els falangistes enviat onades de castellanoparlants a Catalunya, mentre la lligaven de mans perquè no pogués fer res per acollir-los i fer-los catalans de bones maneres. Aquest punt és cabdal i els de fora no ho saben. Cal explicar-los que aquest greuge el govern de Madrid no el reconeixerà mai,  que ell sol, el de perseguir la llengua, ja justifica una separació i una sobirania per a Catalunya perquè pugui seguir lliurement el seu camí, salvar-se de la insídia d’un govern que no ens estima i sí que ens odia i ens humilia tant com pot, amb l’intent de desacreditar-nos també davant el món.
    La nostra llibertat ha de venir no per eleccions i per constitucions, que el nostre cas és diferent. A parer meu el nou Parlament català, encapçalat ara per la Carme Forcadell ─heroïna en perspectiva que s’emportarà tots els odis i tots els anatemes dels enemics de la llibertat i de Catalunya, a qui devem generosa barretada─ ha de proclamar Catalunya lliure i no cedir malgrat el volcà de ràbia i de passions que això farà esclatar en la meseta central i arreu de la pell de brau, llevat d’honorables excepcions. Que vindran amb l’exèrcit? L’exèrcit és de l’OTAN i les coses han canviat molt del temps de Companys. Que posaran el senyor Artur Mas a la presó? Què hauria dit el món si el govern de Londres posava el capdavanter dels escocesos independentistes a la presó? Tots els atots bé indiquen que el món ho entendrà i no permetrà que el govern de Madrid maltracti els catalans. I no hem de cedir mai; una vegada proclamada la Catalunya Sobirana hi hem de ser tots, passi el que passi, bufi el que bufi. Parar els primers cops i demanar i esperar que les altes institucions del món hi intervinguin.