(Aeroport del Prat. Oficines de la Policia Nacional. A la dreta, per descomptat, oficina de la Guàrdia Civil. Estranyament, a l'esquerra Oficina dels Mossos d'Esquadra. Motiu de la visita: passaport d'urgència.)
-Hola.-Hola.-Venia a fer-me el passaport. Veurà, no m'hi havia fixat i resulta que el tinc caducat i...
-Como habrá notado usted no soy de aquí, si me puede hablar en español...
Primer de tot, disculpi'm per dirigir-me a vostè en Català. En segon lloc, disculpi'm altra vegada, per la meva intolerància i el meu poc tacte alhora de tractar-lo. Parlar-l'hi en català així a les bones, tot d'un plegat sense reflexionar-hi gens, a l'Aeroport del Prat, Barcelona. Quina gosadia la meva, quin atreviment més inconscient! Si tothom sap que en un aeroport la llengua internacional, i per consegüent obligatòria per llei i per ous, és la de les presses, la dels signes ràpids i les respostes curtes i la dels insults bilingües. Ah, i també és vox populi que si falla aquest reguitzell de recursos comunicatius l'opció més efectiva i recomanable és emprar cavallerescament l'espanyol. No l'espanyol de Cervantes sinó el de Rajoy o Marhuenda, mestres en gai saber de la lírica muda i la prosa sorda.Perdoni vostè la meva manca de coneixements fisonòmics. Mira que no veure que vostè, un senyor “como la copa de un pino”, era andalús.
Al regne de la meva ignorància, com saben els lectors que em solen llegir, mai es pon el sol, mira si n'és de gran. Encara no entenc com em va atendre amb una certa educació i amb una dolça formalitat. Comprenc el seu aparent enfadament; no és només que vaig passar per alt la seva condició i casta andalusa, sinó que , a més a més, el vaig confondre amb un Català. Català! No s'ha dit mai insult més descarnat en un aeroport. Com si passes un àngel relluent fardant asexualitat a flor de pell i el confonguessis amb el dimoni escuat. M'intuïa un cop de porra, però ai las!, se'l va poder aguantar. Tot paciència.Perdoni vostè, per no desxifrar el seu “Hola”. He de reconèixer la meva manca d'atenció a la seva paraula. Hauria d'haver reconegut que vostè no era d'aquí i no vexar-lo parlant-l'hi català.
Em fa por pensar el munt de cops que s'haurà trobat en aquesta situació, senyor agent, i m'apiado de vostè, de com d'incòmode i menyspreat s'ha de sentir quan algun injuriós i maníac li parla en català, ferint-li sense escrúpols el seu orgull. I encara li he de dir que té sort de viure prop de Barcelona que no hi ha tanta gent dotada d'aquesta agressivitat...Si visqués en un poble, veuria que aquest acusament el podria denunciar i tot. Seria curiosa l'ordre d'allunyament; fer allunyar a tot un poble d'una persona per parlar el seu idioma, és a dir, tothom a Aragó castigat per parlar català. Quelcom semblant ja passa a algunes aules d'aquest país marrec i melicós del món.I per últim, deixi'm que esgrimeixi una última disculpa, aquest cop en nom dels Mossos d'Esquadra. Mentre vostè molt amablement estava tramitant perfectament el meu passaport, va haver d'escoltar una cosa perjudicial per la salut de qualsevol, inclús per la meva en aquell moment. En aquell ambient de tensió que s'havia creat només faltava l'espurna per fer-ho petar tot. I com no, ens la va oferir un Mosso d'Esquadra. Li demano perdó per haver de sentir la “Santa Espina”, melodia que sortia d'un aparell mòbil de la comissaria dels esquadres.
Aquella petita sala d'oficines no va petar perquè ja se sap que la guerra calenta només passa al carrer on es reparteixen els cops, allò era simplement la guerra freda, la dels sons i els gestos significatius. I jo allà al mig. Disculpi'm senyor agent, però no sóc pas jo qui ha de pagar el seu enfadament. Jo només passava per aquí! Si a mi això de l'independentisme de samarreta també em queda una mica gran...
-Hola.-Hola.-Venia a fer-me el passaport. Veurà, no m'hi havia fixat i resulta que el tinc caducat i...
-Como habrá notado usted no soy de aquí, si me puede hablar en español...
Primer de tot, disculpi'm per dirigir-me a vostè en Català. En segon lloc, disculpi'm altra vegada, per la meva intolerància i el meu poc tacte alhora de tractar-lo. Parlar-l'hi en català així a les bones, tot d'un plegat sense reflexionar-hi gens, a l'Aeroport del Prat, Barcelona. Quina gosadia la meva, quin atreviment més inconscient! Si tothom sap que en un aeroport la llengua internacional, i per consegüent obligatòria per llei i per ous, és la de les presses, la dels signes ràpids i les respostes curtes i la dels insults bilingües. Ah, i també és vox populi que si falla aquest reguitzell de recursos comunicatius l'opció més efectiva i recomanable és emprar cavallerescament l'espanyol. No l'espanyol de Cervantes sinó el de Rajoy o Marhuenda, mestres en gai saber de la lírica muda i la prosa sorda.Perdoni vostè la meva manca de coneixements fisonòmics. Mira que no veure que vostè, un senyor “como la copa de un pino”, era andalús.
Al regne de la meva ignorància, com saben els lectors que em solen llegir, mai es pon el sol, mira si n'és de gran. Encara no entenc com em va atendre amb una certa educació i amb una dolça formalitat. Comprenc el seu aparent enfadament; no és només que vaig passar per alt la seva condició i casta andalusa, sinó que , a més a més, el vaig confondre amb un Català. Català! No s'ha dit mai insult més descarnat en un aeroport. Com si passes un àngel relluent fardant asexualitat a flor de pell i el confonguessis amb el dimoni escuat. M'intuïa un cop de porra, però ai las!, se'l va poder aguantar. Tot paciència.Perdoni vostè, per no desxifrar el seu “Hola”. He de reconèixer la meva manca d'atenció a la seva paraula. Hauria d'haver reconegut que vostè no era d'aquí i no vexar-lo parlant-l'hi català.
Em fa por pensar el munt de cops que s'haurà trobat en aquesta situació, senyor agent, i m'apiado de vostè, de com d'incòmode i menyspreat s'ha de sentir quan algun injuriós i maníac li parla en català, ferint-li sense escrúpols el seu orgull. I encara li he de dir que té sort de viure prop de Barcelona que no hi ha tanta gent dotada d'aquesta agressivitat...Si visqués en un poble, veuria que aquest acusament el podria denunciar i tot. Seria curiosa l'ordre d'allunyament; fer allunyar a tot un poble d'una persona per parlar el seu idioma, és a dir, tothom a Aragó castigat per parlar català. Quelcom semblant ja passa a algunes aules d'aquest país marrec i melicós del món.I per últim, deixi'm que esgrimeixi una última disculpa, aquest cop en nom dels Mossos d'Esquadra. Mentre vostè molt amablement estava tramitant perfectament el meu passaport, va haver d'escoltar una cosa perjudicial per la salut de qualsevol, inclús per la meva en aquell moment. En aquell ambient de tensió que s'havia creat només faltava l'espurna per fer-ho petar tot. I com no, ens la va oferir un Mosso d'Esquadra. Li demano perdó per haver de sentir la “Santa Espina”, melodia que sortia d'un aparell mòbil de la comissaria dels esquadres.
Aquella petita sala d'oficines no va petar perquè ja se sap que la guerra calenta només passa al carrer on es reparteixen els cops, allò era simplement la guerra freda, la dels sons i els gestos significatius. I jo allà al mig. Disculpi'm senyor agent, però no sóc pas jo qui ha de pagar el seu enfadament. Jo només passava per aquí! Si a mi això de l'independentisme de samarreta també em queda una mica gran...
