El doctor Andreu Roca, en una xerrada sobre la marató de TV3 i els transplantaments Foto: Ramon EstanyL'Andreu Roca Bajona és un jove metge solsoní que recentment ha acabat la carrera i que aquests dies ha dut a terme a Solsona les diferents xerrades sobre la Marató de TV3 d'enguany.
-Andreu, per què es diu que quan s'acaba una vida en comencen 6?
Per què són 6 els òrgans més importants que es poden donar. D'òrgans, se'n poder donar molts. La llista és molt llarga. El que passa és que hi ha el cor, els dos pulmons, els dos ronyons, i el fetge, que són els sis òrgans essencials per a la vida. Hi ha altres òrgans que no salven vides però sí que milloren la qualitat de la vida de la persona, com per exemple la còrnia de l'ull, que ajuda però, a recuperar la vista.
-A Catalunya, i a Espanya, som capdavanters en trasplantaments. A què creus que és degut això?
Certament, som pioners al món en trasplantaments. Tenim la taxa de donants més alta del món, 34 per milió, que és el doble de la mitjana europea i molt més del doble que la mundial. I tot es deu a que s'han fet campanyes molt bones, la gent està conscienciada i no interfereixen gaire els temes culturals o religiosos, com en altres països on els tabús i prejudicis repercuteixen negativament amb les donacions.
A més a més, tenim hospitals molt ben preparats que fan trasplantaments boníssims. I no hem d'oblidar un fet que ajuda moltíssim que és el sistema d'organització dels trasplantaments i que l'estan copiant tots els països de la Unió Europea, per què està molt ben coordinat i s'aprofiten molts òrgans.
-Quin grau de recepció o acceptació cap als trasplantaments estas veient en les xerrades informatives que estas donant sobre la Marató?
Com que la majoria de xerrades són als instituts, la Marató ja prepara un material adaptat per als nois joves. Els passem un video on es veuen casos de nois joves que han rebut transplantaments i els toca de molt a prop.
De fet, a les escoles, quan hi vaig, sempre saben d'algun professor o fill d'algun professor que ha necessitat un transplantament, i quan veuen el video, queden molt encuriosits i fan preguntes amb interès.
-Paralant del procediment dels trasplantaments. Quan temps hi ha per aprofitar els orgues des del moment que es mor una persona?
Tot és relatiu. Però es parla de que hi ha 4 hores per poder extreure els organs. També depén del típus de mort. Si podem mantenir el cos, no la persona, mantenir els organs en vida, es poden donar més hores de marge.
Per això és tan important aquesta xarxa i que estigui ben organitzada per que si ha mort una persona a Barcelona i el cor ha d'anar a Granada, per exemple, s'agafa un helicopter i s'hi porta en el mínim temps possible.
Mentrestant, ja s'està trucant a la persona que ha de rebre el cor, que ja té la maleta preparada per si de cas, per què vagi corrents a l'hospital. I a vegades, abans que arribi l'òrgan a l'hospital, ja s'està començant a operar la persona que el rebrà.
-Quants trasplantaments es fan arreu?
Aquest darrer any, al món s'han fet 100.000 transplantaments, dels quals 3.800 corresponen a Espanya, i d'aquest, 240 entre donants vius.
-Per què també hi ha la possibilitat de donar en vida, quines peculiaritats té aquesta donació?
És més complicada per què només hi ha dos òrgans que podem donar en vida, que són el ronyó i el fetge. El ronyó per què en tenim dos i el fetge per que en podem donar una part sense afectar la qualitat de vida del donant. També es poden donar teixits com la mèdul·la òsea o la sang, però d'òrgans, només el fetge i el ronyó. I es clar, la gent no s'exposa a una operació d'aquest tipus si la persona receptora no és un parent o familiar o persona molt estimada. Poca gent dóna un ronyó a algú que no conegui, encara que s'han donat casos molt puntuals.
-Superat l'obstacle de l'operació quirúrgica del transplantament, amb tota la seva complexitat, quins són els problemes que ha d'afrontar el receptor d'un nou òrgan?
S'hi ha avançat molt, però el que més ha d'avançar, és en el problema del rebuig al nou òrgan. Pel que fa a la intervenció quirúrgica, estem al nivell d'un 98% d'èxit, però el que no podem evitar encara és quan una persona rep un òrgan d'un altre, el fet que el detecti com a estrany i el seu sistema inmunitari el rebutgi.
Els metges ja hi posem fàrmacs per inmunodeprimir-lo, però no ens podem passar, per que el malalt podria agafar infeccions, i la clau és trobar un equilibri per que el rebuig sigui lent i alhora no hi hagi infeccions. Això suposa un problema, per que implica que els transplantaments tenen data de caducitat.
El fetge és el que dura més temps, entre 20 i 25 anys, però hi ha òrgans que duren bastant menys, fins a 10 anys. I això és un problema. I és aquí on la Marató de TV3 pot ajudar més injectant diners per investigar fàrmacs millors per evitar el rebuig.
A nivell de recerca, s'està investigant la manera de transplantar cel·lules mare que regenerin l'òrgan del malalt, o fins i tot, que sembla ciència ficció, crear òrgans amb les cel·lules mare del mateix malalt per que aquest no les rebutgi.
