Conec el Lluís Ballús des que era petit, des que el seu fill, el Martí, anava un curs per darrere meu a les Carmelites i des que el meu pare, l'Antoni Gendrau, compartia amb ell la devoció per la medicina i l'amor pel projecte de l'Hospital Comarcal Sant Bernabé. Però el dia que no oblidaré mai va ser quan el vaig veure tocant la guitarra, a casa seva, fent la introducció que Eric Clapton va composar per a 'Tears In Heaven'. La cara d'il·lusió que posava en cada maniobra, en cada part d'aquell puntejat, em van fer adonar que aquell home sentia la música molt, molt a dins. Els seus fills, el Martí i l'Ignasi, ho confirmen. Com el seu pare, són incapaços de viure sense un instrument o una taula de so ben a prop. 

 La passió per la guitarra era evident en el Lluís, però qualsevol persona que entrés a casa seva podia comprovar que la música i, sobretot, els Beatles, ocupaven una part molt important de la seva vida. S'hauria d'anar a buscar una edició pirata o ben estranya d'algun treball d'aquests quatre músics de Liverpool per deixar en evidència la discoteca de can Ballús. Això, pel que fa als Beatles. Però que era un apassionat de la música i, especialment, del rock dels seixanta també ho vaig comprovar el dia que em va fer conèixer uns, per a mi, desconeguts Shadows. Més tard, entendria que qui mamava d'aquestes fonts, podia parlar amb propietat de com va néixer el pop i el rock de la segona meitat del segle XX. 

Bisturí amb ànima

El Lluís hauria complert, aquest estiu, 63 anys. I és molt injust que una malaltia se l'hagi endut. Encara més, si es pensa en qui sap el nombre de vides que ell ha arribat a salvar exercint una professió a la qual es devia i a la qual es dedicava amb les regles de temps passats. Les regles de quan el metge era el professional de la salut, però també era el psicòleg, l'amic, el confident i el que calgués. De fet, que tenia fusta de metge, pel que en sé, ho va comprovar ben aviat. Un dels hospitals per on ha passat és el Clínic, a Barcelona, poc després d'acabar la carrera. I a urgències, en un centre hospitalari com aquest, de coses se'n veuen més de les que es voldrien veure. 

 A més de devoció per la medicina, i de l'idealisme que afavoria aquesta devoció, el Lluís Ballús era una persona de caràcter fort, convençut i convincent, directe i rotund. Un caràcter que adoraven els que l'estimaven i que havia fet enfurismar més d'un opositor. De fet, un dia, parlant del meu pare, també metge, el Lluís em va comentar que tenia un caràcter fort. No li vaig dir, però vaig pensar que, de ben segur, algun dia o altre havien tingut algun debat encès. M'hi jugaria calés. Tant el Martí com jo hem heretat el caràcter dels pares, i de discussions n'hem tingut més d'una, de dues i de tres. 

El que també compartien amb el meu pare, com he destacat anteriorment, era l'amor pel projecte de l'Hospital Comarcal Sant Bernabé de Berga. Tots dos van fer una cosa que poca gent faria, i és ficar-se en política local per intentar enfocar la gestió del centre hospitalari i millorar-la. Pel que m'ha arribat, tots dos en van sortir més que escaldats, però mai van deixar d'estimar-se aquell somni que havia representat l'hospital. El Lluís va afrontar aquest repte amb el projecte de l'ABI, l'Alternativa Berguedana Independent que va portar Agustí Ferrer al capdavant del consistori a finals dels anys vuitanta. I ni tan sols estant al darrere d'aquella aventura va aconseguir el model de gestió que volia per a l'hospital. Això el va obligar a agafar oxigen i exercir la professió lluny de Berga, però que hi tornés anys més tard i, en definitiva, la seva mirada i actitud, confirmen que mai va deixar d'estimar-se aquelles parets. Des de Bellvitge o des de Manresa, part del seu cor no s'acabava de desenganxar de la ciutat que vigila la Mare de Déu de Queralt. 

Fe en la independència

La dimensió política del Lluís Ballús va estar emparentada amb la medicina però anava molt més enllà. Amb militància activa o sent membre de l'entorn, va estar lligat a diversos partits nacionalistes catalans. Possiblement, l'ABI i Esquerra Republicana de Catalunya són les sigles amb les quals va estar més lligat però la militància del Lluís era de país. Així ho ha demostrat durant tota la seva vida i, especialment, durant aquests últims anys, amb el seu paper a l'Assemblea Nacional Catalana. Ha acabat sent-ne membre del secretariat nacional i no només pel seu bagatge i capacitat, sinó també per la seva fe en el projecte. El Manel Escobet, un dels que el van acompanyar des del primer moment en aquesta aventura, explica com el Lluís es va assabentar del projecte per una notícia de tres ratlles al diari AVUI. "Això pot ser interessant", va assegurar el Lluís mostrant aquell tros de paper. I així va ser com van anar a una reunió. I així va ser com va començar a fer de motor de l'ANC, tant a Catalunya com a Berga. 

 El Lluís Ballús és una de les persones més culpables de tot el que ha experimentat el Principat de Catalunya durant els últims temps. I el motiu és la seva ferma convicció en un patriotisme nacional i també social, de pensar en els altres, per dir-ho ras i curt. De ser just, de ser persona. És aquest tarannà, aquests valors, aquesta manera d'entendre la vida el que faran que, molt més enllà de la política, la medicina o la música, la seva figura no caigui en l'oblit. És tota aquesta maleta de tresors la que l'han convertit en un amant i un company fidel per a la Rosa Maria, i en un pare digne de tenir sempre present per al Martí i per a l'Ignasi. I, també, en una persona que mai em voldré ni em podré treure del cap, l'absència de la qual, quan he sortit a la terrassa, semblava que planés com un sospir que eriça la pell.