De recursos despoblats, terres limitades i amb l’allargada ombra de la inactivitat. On el carbó encara tenyeix les vores d’uns rius de cabalosa intermitència i atrotinats telers ressonen entre parets de naus abandonades a la sort de la gravetat, el temps i l’oblit.
De masos convertits tan sols en pedres, història i poc futur, i camps que cada cop senten més lluny la brama dels ramats, entregant-se a l’hora al nou arbrat. L’aixada ja no es mou i la falç ja no s’esmola, ni tan sols pels motors no és terra afable.
De gent marxant de la vall per buscar el cim, de gent que simplement hi passa i d’aquells que es queden fins que ve a la seva cerca el temps. Hi ha lluita dia a dia contra el vent i el llarg hivern, contra el desànim i l’enyor. Del lloc on néixer no vol dir necessàriament, ni de bon tros, romandre.
A la terra on ressonen petits tambors de guerra que s’ofeguen per la pausa de la monotonia, les guspires no fan foc amb llenya humida. Malgrat sorprengui que a indrets on mana el verd hi hagi tant de gris, hi ha joves somriures que s’alcen davant la inèrcia, somriures que són bosc, vent, pedra i aigua. En la flexible perseverança i l’alegre fermesa rau la seva força.
Dels somnis d’un nou temps arriba l’esperança, caldrà però lluitar-la. És dels que han fet llarg camí que s’ha d’aprendre, però tan sols serà del propi que es faran els mapes del llegat. Demà serà aquí on voldrem ser si avui ens alcem perquè així sigui.
No hi ha crits de socors, no s’espera cap ajuda, tampoc no n’hi hauria prou. El vent en contra no fa nosa, constata que cal perseverar i mantenir el rumb, i fa més fort en el vol ras de compromís, orgull i rebel.lia.
Dels que podrien ser a qualsevol lloc però son aquí, d’ells depèn que aquest no sigui un lloc qualsevol, i recordo, som aquí perquè hi volem ser, sempre amb àgil esforç i un tenaç somriure.
De masos convertits tan sols en pedres, història i poc futur, i camps que cada cop senten més lluny la brama dels ramats, entregant-se a l’hora al nou arbrat. L’aixada ja no es mou i la falç ja no s’esmola, ni tan sols pels motors no és terra afable.
De gent marxant de la vall per buscar el cim, de gent que simplement hi passa i d’aquells que es queden fins que ve a la seva cerca el temps. Hi ha lluita dia a dia contra el vent i el llarg hivern, contra el desànim i l’enyor. Del lloc on néixer no vol dir necessàriament, ni de bon tros, romandre.
A la terra on ressonen petits tambors de guerra que s’ofeguen per la pausa de la monotonia, les guspires no fan foc amb llenya humida. Malgrat sorprengui que a indrets on mana el verd hi hagi tant de gris, hi ha joves somriures que s’alcen davant la inèrcia, somriures que són bosc, vent, pedra i aigua. En la flexible perseverança i l’alegre fermesa rau la seva força.
Dels somnis d’un nou temps arriba l’esperança, caldrà però lluitar-la. És dels que han fet llarg camí que s’ha d’aprendre, però tan sols serà del propi que es faran els mapes del llegat. Demà serà aquí on voldrem ser si avui ens alcem perquè així sigui.
No hi ha crits de socors, no s’espera cap ajuda, tampoc no n’hi hauria prou. El vent en contra no fa nosa, constata que cal perseverar i mantenir el rumb, i fa més fort en el vol ras de compromís, orgull i rebel.lia.
Dels que podrien ser a qualsevol lloc però son aquí, d’ells depèn que aquest no sigui un lloc qualsevol, i recordo, som aquí perquè hi volem ser, sempre amb àgil esforç i un tenaç somriure.