La història començà ja fa un munt d’anys i encara molts més quilòmetres. Avui n’hi ha milions que fugen de la guerra i de la fam, llavors també passava, sempre ha passat. Un millor lloc per viure, un futur digne pels fills o simplement la cerca d’un lloc nou, son motius de pes que empenyen les persones a cercar el desconegut.
Avui escric a raser del Penyes Altes però podria haver estat a la riba del riu de la Plata. Sóc on sóc per moltes raons, però especialment perquè un dia unes persones van decidir arriscar-se, i de ben segur que ho van fer.
Fer-ho fàcil devia ser difícil arribats a un lloc nou per a tots. Em recordo amb els meus germans, lligat al mar, descalç i salat. Tan sols cal dir que avui el simple brisa mediterrània em transporta a una llar sense parets, acollidora i nostàlgica.
Vaig aprendre moltes coses llavors de les que tot just en sóc conscient aquests darrers anys, d’entre les quals estimar la diversitat i la diferència. Sí, cal que el procés d’acollida sigui amable, però també que els acollits ho vulguin. És un bagatge interessant, implica màxim compromís però no es basa en els vincles o les arrels que hi tinguis, perquè nosaltres no les hi hem tingut mai aquí.
És un enfocament que serveix també, o sobretot, per les relacions personals i socials i que comporta justícia, es tracta de no defensar allò propi pel simple fet de ser-ho, sinó d’allò que es creu just, una altra de les coses que vam aprendre llavors i que afortunadament recollim avui.
Posteriorment la vida ens va tornar a moure i vam acabar al Berguedà, un nou món per nosaltres on tots vam haver de començar pràcticament de zero. La llengua, la gent, la muntanya... tot semblava més fàcil perquè algú tibava del carro i aplanava el camí, en realitat no ho devia ser.
Som avui aquí gràcies a aquell esforç titànic per fer de casa nostra qualsevol lloc on fóssim. Avui no escolto el mar ni sento la sal a l’aire però reconec aquest escenari com casa meva. Ja no hi ha la companyia inestimable d’aquella persona que ens va agafar ben fort i va fer el salt al buit en creuar l’Atlàntic, com nosaltres, ella també havia aprés a estimar la terra d’acollida.
És bonic i just que una persona nascuda a l’altra punta del món sigui recordada tan lluny i en un lloc tan diferent a on ella va aprendre a volar i estimar. Avui volem sols i la recordem amb estima perquè som aquí per ella i, com no podia ser d’altra manera, estimem la terra on vivim.
Avui escric a raser del Penyes Altes però podria haver estat a la riba del riu de la Plata. Sóc on sóc per moltes raons, però especialment perquè un dia unes persones van decidir arriscar-se, i de ben segur que ho van fer.
Fer-ho fàcil devia ser difícil arribats a un lloc nou per a tots. Em recordo amb els meus germans, lligat al mar, descalç i salat. Tan sols cal dir que avui el simple brisa mediterrània em transporta a una llar sense parets, acollidora i nostàlgica.
Vaig aprendre moltes coses llavors de les que tot just en sóc conscient aquests darrers anys, d’entre les quals estimar la diversitat i la diferència. Sí, cal que el procés d’acollida sigui amable, però també que els acollits ho vulguin. És un bagatge interessant, implica màxim compromís però no es basa en els vincles o les arrels que hi tinguis, perquè nosaltres no les hi hem tingut mai aquí.
És un enfocament que serveix també, o sobretot, per les relacions personals i socials i que comporta justícia, es tracta de no defensar allò propi pel simple fet de ser-ho, sinó d’allò que es creu just, una altra de les coses que vam aprendre llavors i que afortunadament recollim avui.
Posteriorment la vida ens va tornar a moure i vam acabar al Berguedà, un nou món per nosaltres on tots vam haver de començar pràcticament de zero. La llengua, la gent, la muntanya... tot semblava més fàcil perquè algú tibava del carro i aplanava el camí, en realitat no ho devia ser.
Som avui aquí gràcies a aquell esforç titànic per fer de casa nostra qualsevol lloc on fóssim. Avui no escolto el mar ni sento la sal a l’aire però reconec aquest escenari com casa meva. Ja no hi ha la companyia inestimable d’aquella persona que ens va agafar ben fort i va fer el salt al buit en creuar l’Atlàntic, com nosaltres, ella també havia aprés a estimar la terra d’acollida.
És bonic i just que una persona nascuda a l’altra punta del món sigui recordada tan lluny i en un lloc tan diferent a on ella va aprendre a volar i estimar. Avui volem sols i la recordem amb estima perquè som aquí per ella i, com no podia ser d’altra manera, estimem la terra on vivim.