Fa no gaire temps, la presència de l'extrema dreta a Catalunya era marginal. Els seus discursos es trobaven fora del consens democràtic i eren rebutjats per una societat que, amb matisos, compartia valors fonamentals de convivència, drets humans i respecte institucional. Avui, però, aquestes idees han trobat un lloc al debat públic, no per la seva força electoral real, sinó per la projecció mediàtica que han rebut.
Abans, els mitjans de comunicació exercien un cert filtre davant els discursos d'odi i el populisme. Avui, en canvi, moltes televisions, plataformes digitals i tertulians obsessionats amb el clic fàcil han convertit en protagonistes aquells que fan de la crispació la seva única proposta política. Així, persones sense cap experiència en gestió pública, però expertes en el llenguatge incendiari, reben més minuts d'atenció que els projectes realment transformadors. Fins i tot, un simple conflicte en l'aprovació dels pressupostos d'un petit municipi pot arribar a ocupar portades si serveix per alimentar el relat de confrontació.
L'extrema dreta entén perfectament les regles de l'era de la informació-espectacle. No necessita construir discursos elaborats ni propostes sòlides: en té prou amb llençar titulars impactants, aprofitar-se de la desinformació i atacar col·lectius vulnerables per guanyar quota mediàtica. I el més preocupant és que molts mitjans, lluny de desemmascarar aquestes estratègies, les amplifiquen.
El mecanisme és conegut: una figura polèmica fa declaracions provocadores, els mitjans les repliquen sense contrastar-les, les xarxes socials s'omplen d'indignació i, en pocs dies, aquella veu marginal es converteix en un fenomen mediàtic. Aquest cicle es repeteix una vegada i una altra, donant notorietat a qui no aporta res al debat democràtic.
El problema no és només que se'ls doni veu, sinó com se'ls presenta. Determinats mitjans es limiten a difondre les seves declaracions sense contextualitzar-les ni contrastar-les amb dades reals. Se'ls convida a debats superficials, on poden repetir falsedats sense ser interpel·lats. Se'ls tracta com un fenomen més, com si fossin simplement una nova tendència política i no un perill real per a la democràcia. Aquest blanqueig no és innocent. Cada vegada que un mitjà prioritza aquests discursos sobre el periodisme serós, contribueix activament a la seva normalització.
Els mitjans han de decidir quin paper volen jugar. Poden continuar alimentant el circ del populisme, prioritzant l'audiència a curt termini, o poden recuperar el seu compromís amb la informació rigorosa, refusant ser altaveus de qui només vol desestabilitzar i dividir. Però aquesta responsabilitat no és exclusiva dels mitjans. La política seriosa també ha d'evitar caure en la trampa de la reacció immediata. Cal deixar de respondre a cada provocació i posar el focus en les polítiques que realment milloren la vida de la gent. El treball constant i la gestió eficient no generen titulars cridaners, però són la millor defensa davant l'auge de la demagògia.
L'extrema dreta no creix per la seva força real, sinó perquè se li donen altaveus que fan semblar que és més important del que és. No són majoria, però han aconseguit fer-se sentir com si ho fossin. La democràcia no es debilita només quan guanyen vots, es debilita quan acceptem que l'odi i la confrontació són la nova normalitat.
