La paraula imbècil és inclusiva, transversal, no té gènere. Com idiota, ben igual. I quan en llegeixes els significats al diccionari, si enfoques bé la mirada i et fixes en el que s’amaga darrere les línies que, com un filat, intenten impedir que ningú s’aventuri més enllà de la veritat oficial (disfressada -com sempre i a tot arreu- d’empirisme científic), pots adonar-te de què no som tan lluny d’aquells nostres ancestres peluts i amb el cul pelat, que un dia van baixar dels arbres i van deixar d’anar a quatre grapes, malgrat les calcetes de blonda i els calçotets estampats amb què ens amaguem les vergonyes.
Jo ho he fet, intentant no esgarrinxar-me, però ara porto els dits ben plens de tiretes. No passa res. L’epidermis cicatritza i d’aquí a quatre dies ja podré tornar a burxar-me el nas. El que no sé si curarà mai és el trauma dolorós de trobar-me a mi mateix escrutant-me la mirada, com un mirall funest, un cop superades aquelles definicions objectives que ens empresonen, no sé si amb la ingènua intenció de protegir-nos o amb el propòsit mesquí d’alienar-nos encara més per confirmar el que diuen les seves paraules.
Imbècil i idiota són paraules inclusives, transversals i que no tenen gènere, però sí que tenen plural.