La decadència de l'imperi

Lampedusa, Ucraïna, l'Alt Karabakh, Sudan del Sud, guerres, tràfic de persones, explotació sexual, sequeres, desastres naturals, emergència climàtica… Migració. Qui forma part de la causa n’ha d’assumir la conseqüència, però des d’aquí costa de veure i emergeixen les pors i els sentiments més mesquins de l’espècie humana.
 
Egoisme o instint de supervivència? Potser és legítim i pot entendre’s, però no es pot justificar. Mentre hi hagi un infant que plora de fred, ferit o de fam, i altres persones que s’hi deixen la pell ajudant, mirar cap a una altra banda, fer de la demagògia la retòrica oficial i deixar que els que tenen la responsabilitat delegada per la resta de ciutadans acceptin el populisme com un interlocutor formal i no agafin el bou per les banyes i es posin a treballar amb una visió més àmplia que la que només allarga fins a la nova cita electoral; la resta continuarem sent còmplices d’aquesta deriva tràgica que ens porta a l’esfondrament del nostre imperi, del nostre estat del benestar que tant d’esforç i de dolor ens ha costat edificar.
 
Com les ciutats de Líbia, devastades per la riuada, o les construccions ensorrades pel terratrèmol del Marroc, el futur té els fonaments massa fràgils, corcats per la nostra inconsciència. Tothom té drets, però ningú vol obligacions, i això ens hauria de conduir a una profunda i ben íntima reflexió.
 
La decadència de l’imperi romà que va portar la seva fi va venir per la corrupció dels alts càrrecs de l’administració i la insostenibilitat d’aquesta per haver-se eixamplat desproporcionadament; pel retrocés econòmic degut a l’excés d’impostos que comportava, i que havien de pagar els comerciants i els artesans; per la passivitat del ciutadà davant de problemes i compromisos; per la degradació de les ciutats, abandonades per les classes altes, que s’instal·laven a les seves viles d’esbarjo; per la crisi de la classe mitjana, també aclaparada per la tensió fiscal; per un greu descens demogràfic, i per la pressió que sobre les seves fronteres feien, en aquell moment, els pobles germànics que buscaven terres més riques i fèrtils que les que anaven deixant enrere.
 
No us sembla massa casualitat?
 
Doncs si això és història i en sabem el resultat, no podríem actuar d’una altra manera per evitar aquest final tan anunciat?
 

Xavier Gonzàlez-Costa és escriptor, actor i activista cultural. Ha publicat poesia, narrativa, literatura infantil i teatre, essent aquesta última disciplina per la qual ha estat més reconegut, amb diferents premis i estrenes, arreu dels Països Catalans. És lletrista de cançons i col·labora habitualment en la direcció i conducció d'actes culturals o benèfics. Enamorat de l'Àfrica, ha estat en més d'una dotzena de països d'aquest continent, cooperant amb l'organització "Viatgers sense Fronteres" que va presidir durant setze anys.

Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.