La llavor de l'odi

L’Ibra plora al costat del cadàver de la seva mare, entre les runes de la casa que el va veure néixer, només fa uns mesos, a Gaza.

Ell no sap res de religió, ni de política ni dels hebreus que els romans van expulsar d’aquelles terres ja fa mil quatre-cents anys. Ell només sap que té gana i que el cos calent que l’havia protegit i alimentat fins aleshores, ara és fred i ja no l’acarona, ni es belluga ni diu res. Probablement, ella ha deixat aquesta vida sense que ningú li hagi explicat mai que els seus avantpassats musulmans van arrabassar aquell territori a l’imperi romà d’Orient i van edificar una mesquita sobre les ruïnes del temple jueu de Jerusalem. No s’imaginaven com aquesta rehabilitació adaptada a les necessitats de culte d’aleshores podia arribar a complicar el futur d’aquell indret. El cas és que la majoria de la població que s’hi va quedar, després que els romans toquessin el dos, es va convertir a l’Islam, fou arabitzada en cultura i llengua i, segle a segle, generació a generació, va arribar al segle XX.

Unes mans fortes agafen l’Ibra del terra, i la velocitat d’aquella persona que el trasllada corrent, ves a saber on, fa que les llàgrimes li esquerdin la pols i el sutge que li ennegreixen la cara, dibuixant-hi uns rastres tan indesxifrables com la seva sort. No se sent res de tant soroll com hi ha. Noves explosions, com la que ha ensorrat casa seva, eixorden i ofeguen els plors i els laments de l’altra gent que també fuig al seu voltant, pensant primer a salvar la vida i cap on aniran després per conservar-la.

La primera gran onada migratòria jueva moderna cap al que havien estat, tres mil anys enrere, els primers regnes israelians començà el 1881, amb la fugida massiva de la Rússia meridional, després de la repressió antisemita a causa de l’assassinat del Tsar Alexandre II, del qual en van ser falsament acusats. Però les persecucions no van cessar i, entre 1909 i 1914, un nou èxode deixava enrere les revoltes antigovernamentals que van començar el 1905 en diferents punts de l’imperi rus i, amb els ideals sionistes de la seva religió, aquella gent va arribar a Palestina i va començar a crear un sistema comunal d’assentaments agrícoles, alhora que ciutats com Tel-Aviv naixien per donar recer i un nou futur a tots aquells altres immigrants que preferien instal·lar-se en zones més urbanes. L’idioma hebreu va passar a ser el llenguatge oficial d’aquests nous emplaçaments i es va crear la seva primera gran organització d’autodefensa, precedent d’aquella que ara ataca per aire i ha deixat sense casa i sense mare al pobre Ibra, que torna a plorar entremig d’altres criatures que, com ell, han perdut la família i que els veïns miren d’agrupar en un lloc més segur, a l’espera de saber què podran fer-ne.

La Primera Guerra Mundial va provocar i va ser, en part, conseqüència de les tensions que la convivència entre sionistes i musulmans aixecava en aquell territori. De manera que els aliats el van dividir, quedant Síria i el Líban sota l’administració francesa, i Palestina, de la del Regne Unit. Però els acords a causa de la guerra havien portat que els britànics prometessin als palestins la seva independència, alhora que pretenien establir, al mateix lloc, una llar nacional per al poble hebreu. Una pretensió, aquesta última, que va animar encara més l’arribada de fidels de la Torà a la seva Terra Promesa, i que el sorgiment del nazisme, la dècada de 1930, va acabar d’accelerar. Els àrabs es van revoltar i els britànics van posar límits a la immigració, però l’holocaust perpetrat per Hitler, amb gairebé sis milions de jueus assassinats als camps de concentració, ho va fer replantejar tot. La comunitat semita havia instituït una xarxa d’immigració il·legal que Londres no sabia aturar i el govern anglès va haver d’admetre que es veia incapaç d’arribar a cap solució que fos acceptada per totes les parts, de manera que va renunciar al mandat de Palestina.

Una dona agafa l’Ibra i intenta introduir-li una cosa estranya a la boca. Ell no ho reconeix i, primer, ho evita apartant la cara d’aquell artefacte, però quan una gota de líquid dolcenc li mulla els llavis, el seu instint en canvia la direcció i s’enganxa a la tetina de goma, xuclant tan fort com pot. La llet que ara l’alimenta procedeix d’un estoc que les Nacions Unides havien fet arribar a Gaza abans que Israel n’hagués decretat el bloqueig, després del monstruós i sanguinari atac de les milícies de Hamàs, el dissabte 7 d’octubre.

Les Nacions Unides (que van ser creades el 1945, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, amb la finalitat de mantenir la pau; promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària; garantir la seguretat dels estats, basant-se en els principis d’igualtat i autodeterminació, i vetllar pel respecte dels drets humans), en una de les seves primeres resolucions, va aprovar la divisió del territori palestí en dos estats, un d’àrab i un altre de jueu, designant Jerusalem com a ciutat internacional administrada per la mateixa ONU. La comunitat hebrea ho va acceptar, però els musulmans ho rebutjaren, la violència va esclatar... i encara no s’ha acabat.

Ara, Gaza està a punt de quedar-se sense aliments ni aigua i no té electricitat. Experts de tot el món assenyalen Israel, recordant que deixar morir de gana intencionadament és un crim contra la humanitat, i recorden a la comunitat internacional la seva responsabilitat en abordar les arrels del conflicte. Mentre estant, aliè a totes aquestes disquisicions i el que li espera, l’Ibra s’ha adormit, sembla que tranquil, malgrat que ningú sap què deu estar somiant.

El 14 de maig de 1948, just el dia anterior a la fi del mandat britànic, l’Agència Jueva per la Terra d’Israel va tirar pel dret i proclamà la independència, segons el pla de partició proposat a la resolució de les Nacions Unides. L’endemà, els exèrcits de cinc països àrabs (Egipte, Jordània, Síria, el Líban i l’Iraq) van envair el nou estat d’Israel. Això no obstant, les desavinences entre ells propiciaren que les forces hebrees no només repel·lissin l’agressió, sinó que fins i tot van ampliar el seu perímetre territorial, i la població palestina va haver d’emigrar de la seva terra natal, llavors dins les fronteres jueves, cap a altres territoris musulmans del seu voltant, carregant el poc que podien, amb una llavor d’odi germinant a dins el cor, que s’ha anat empeltant de manera endèmica en la seva descendència, inevitablement.

Una sotragada inesperada desperta bruscament el nostre petit protagonista que sembla insinuar un plor que, finalment, no arriba a esclatar. La capacitat d’adaptació de la raça humana és impressionant. Segurament, és per això que encara seguim aquí, malgrat la nostra facilitat per barallar-nos i matar-nos i destruir-ho tot. Infermers i persones voluntàries traslladen tota aquella mainada i alguns ferits als camions que els han de treure d’aquell infern sota les bombes cap a un lloc una mica més protegit, tot i que també expliquen que la gent que ha fugit cap al sud de Gaza, advertits i amenaçats pel règim d’Israel, està morint als camins per un foc aeri indeterminat, sense haver pogut arribar enlloc... però tant se val. Quan vius al cementiri, el teu únic esdevenidor és aquest i, això, en aquella terra, tothom ho sap. Uns i altres, tothom, ara i des del principi d’aquesta història que anem, de mica en mica, desgranant, i que ens fa aturar al 1967, quan els nacionalistes àrabs es proposen una altra vegada destruir l’estat d’Israel.

Després que, en un escenari de tensió creixent, l’aviació hebrea va abatre sis aeronaus sirianes, Egipte, Jordània i la mateixa Síria expulsen les forces d’emergència de les Nacions Unides, bloquegen l’accés d’Israel al Mar Roig i li fan escac. Semblava que la partida podia posar-se de cara als fidels de l’Islam, però l’estat jueu, presagiant l’atac imminent a gran escala dels seus enemics, es va activar –va dir- preventivament i començà la guerra dels Sis Dies, durant els quals, i contràriament al que podia esperar-se, va ser capaç novament de girar la truita i, com ja havia fet el 1948, no va evitar únicament la invasió, sinó que va multiplicar per quatre la seva superfície, ocupant Gaza i la península del Sinaí a Egipte, Cisjordània i Jerusalem Est a Jordània, i els Alts del Golan a Síria. Noms que, llegits des d’aquí on s’escriu aquest relat, sonen lluny, però perfectament identificables per a tothom com el terreny de joc d’una guerra eterna amb origen difús i un final que potser ens hauria de començar a fer patir, essent l’Iran un actor amb armament atòmic, que pot intervenir sense massa miraments i engegar el món que habitem a pastar fang.

Lluny d’aquestes pors, l’Ibra s’ha tornat a endormiscar amb el sotragueig del camió que el transporta, que fa cua per sortir d’aquell formiguer desesperat i que anirà decidint el destí de la seva ruta a mesura que vagi avançant.

Malgrat l’acord amb Egipte per retirar-se del Sinaí, el 1979, la victòria d’Israel a la guerra dels Sis Dies és clau per entendre el conflicte actual, ja que d’aquells territoris ocupats aleshores, Cisjordània i els Alts del Golan encara es mantenen a contracor dins les seves fronteres, i de la franja de Gaza, tot i haver-se’n retirat, segueix controlant-ne impunement les entrades i sortides, l’espai aeri i les aigües territorials... o això es pensava.

Després de la guerra, el Consell de Seguretat de l’ONU va exigir a l’estat hebreu que abandonés els territoris ocupats per tornar a la situació anterior a l’enfrontament armat i, d’acord amb la llei internacional, que es fes càrrec de la població d’aquests verals mentre hi fos present, no podent-ne permetre de cap manera la colonització per part dels seus ciutadans, ja que havien de ser retornats als països àrabs als quals els van arrabassar. El cert és que Israel no ha complert mai res de tot això. Ni s’ha ocupat de la població, ni ha impedit la proliferació d’assentaments jueus en aquelles regions, sinó tot el contrari: ho ha fomentat des de sempre i ho segueix fomentant.

D’aquí que segueixi la lluita armada i que, cada dos per tres, la bestialitat humana s’acarnissi amb els pobres habitants d’aquella terra –en diuen– santa, com ha passat amb la família del petit Ibrahim que, sense saber-ho, té una llavor al cor que, a mida que es faci gran, anirà germinant i que, potser un dia, acabarà expulsant el seu fruit d’odi, esquitxant un altre cop de sang aquest cementiri on només la mort hi viu, constant.

“Qui estigui lliure de culpa, que llanci la primera pedra”, va desafiar algú –diuen– ja fa més de dos mil anys als habitants d’aquell lloc, però encara avui continuen apedregant-se. I com que a aquesta història no se li albira pas un punt final, però jo sí que he d’acabar-la, vull fer-ho amb una reflexió que subscric de la periodista libanesa Dalal Mawad, quan diu que “pots donar suport als palestins i el seu dret a posar fi a l’ocupació, i no estar en absolut d’acord amb Hamàs; pots defensar els drets dels palestins i no aprovar Hezbollah i el règim iranià; pots ser propalestí sense ser antisemita; pots recolzar la sobirania d’Ucraïna i, alhora, censurar la violació dels drets humans per part d’Israel; pots condemnar el terrorisme i l’assassinat de civils innocents, i creure, malgrat tot,  en el dret a resistir”, i que “aquestes màximes, en cap cas, s’exclouen mútuament”.