Carles Porta: «Absolutament res pot sostenir la versió de l'autosegrest de Maria Àngels Feliu»

20 de novembre de 1992. Olot, la Garrotxa. Un Renault 25 surt esperitat d'un pàrquing. Una veïna i uns escombriaires presencien l'escena. Ningú ho sospita, però en aquell moment s'està produint un segrest que commocionarà milions de persones. Maria Àngels Feliu va passar els següents 492 dies tancada en un forat. Se la va arribar a donar per morta.

Carles Porta (Vila-sana, 1963) presenta a Catalunya Ràdio El Segrest, un podcast de 23 capítols -ja es poden escoltar els primers- en què explica "com ja tocava" el cas de la farmacèutica, malgrat que ella s'ha negat a participar-hi. Ho fa des d'un punt de vista inèdit i situant l'oient en la pell de la víctima, gràcies a una tecnologia sonora molt innovadora. En aquesta entrevista, el periodista ens explica detalls, trenca alguns mites al voltant del cas i reflexiona sobre els perills del periodisme de successos i el show del sensacionalisme.  

- Què vol dir que s'explica el segrest d'Olot "com mai abans s'havia fet"?

- Aquesta és una d'aquelles frases que a mi em fan molta por, perquè són molt rotundes i semblen molt exagerades. Bé, de fet, ho són.

- Però s'està promocionant El Segrest així.

- Sí, cert. Crec que, fins ara, la versió dels fets des de la perspectiva de la víctima no s'ha fet enlloc. S'ha tractat sovint des de la perspectiva de la investigació, amb les versions de la Guàrdia Civil, i des de la perspectiva dels periodistes, amb diferents especials i llibres, però mai des del punt de vista de la Maria Àngels Feliu, que és qui va viure tancada en aquell forat.

- Ella, però, no participa en el projecte.

- No hi participa, i no li agrada que l'hàgim fet. M'ha demanat que ho digui, i ho diré tantes vegades com calgui. Fa dos anys i mig, quan vam parlar per primera vegada, em va dir "no t'ho puc impedir, soc respectuosa amb la teva feina, però no hi puc participar perquè no m'agrada que es remogui el passat". Em va demanar que no li fes més mal, que no expliqués més mentides. Crec que no n'expliquem cap. El mal que li fem és recordar que el seu segrest va existir.

- I per què han decidit fer-lo?

- Perquè ens agrada explicar grans històries i el segrest de la Maria Àngels Feliu és una de les grans històries fosques de la nostra societat. Hem buscat molt i ens semblava que ningú l'havia explicat bé. Ja tocava fer-ho.
 
- Com està ella?

- Està bé, és una dona molt forta. Ara bé, li ha costat molt. Aquest segrest l'ha marcat per tota la vida, com és normal. A banda d'unes seqüeles d'estrès post-traumàtic molt complicades, li ha provocat que sovint apareguin coses a la seva vida que no li són gens agradables. Aquest podcast, per exemple, farà que la gent se la miri, i no li agrada. Si fos per ella, passaria desapercebuda. Ara només espero que la gent sigui respectuosa, que no la vagi a visitar a la farmàcia només pel fet de veure-la.

- Continua treballant-hi?

- Sí. Té una simptomatologia complicada i s'ha de prendre medicació en certs moments, també afronta quadres d'ansietat, però és una dona extremadament valenta.

"La Maria Àngels Feliu em va demanar que no li fes més mal, que no expliqués més mentides. Crec que no n'expliquem cap"

- El cas de la Maria Àngels Feliu és un dels que més conspiracions i històries ha generat en la història d'aquest país. Tothom té o tenia la seva teoria.

- Exacte! Justament per això també hem volgut fer aquest podcast. Parles amb la gent del carrer, i tothom s'ha quedat amb una versió diferent.

- Es va parlar molt d'autosegrest.

- Explico el que crec que realment va passar. He buscat fils al voltant d'aquesta possibilitat i no hi ha absolutament res. El que recull la sentència i el que ella ha explicat és el que va a missa. Fins i tot, hi havia capítols que quedaven un pel a l'aire, com la seva possible relació amb un dels segrestadors, i crec que al podcast ho resolem bé. Queda molt clar què hi va haver i què no hi va haver. Però no faré spoilers.

- Durant la investigació, se la va arribar a donar per morta.

- Sí, la Maria Àngels escoltava per la ràdio tot el que estava passant, i va sentir com la donaven per morta. Era una notícia recorrent. I clar, com ho entomes? Estàs en un forat segrestada i et diuen que busquen el teu cadàver. La capacitat de reacció i supervivència que va tenir va ser sobrehumana.

- Què creu que sentirà l'oient? No què escoltarà, sinó què sentirà.

- Busquem que l'oient senti que està en la posició de la Maria Àngels Feliu.
 
- En un forat amb humitats, cucs...

- I tant. Animals de tota mena, trons, gotes que cauen... sons que directament no saps ni què són. Sentit des d'aquesta perspectiva, te n'adones com de terrible va ser.

"La Maria Àngels Feliu va haver de sentir per la ràdio com la donaven per morta i com buscaven el seu cadàver"

- Com se sobreviviu a una situació així?

- Ho va superar perquè ho vivia dia a dia. Era un infern, però era una dona optimista, que pensava en els seus fills, que sempre creia que l'endemà podia acabar. Però ara, quan ho veus amb perspectiva, pensar que va estar 492 dies en un forat, sota terra, amb un encenedor i una espelma, una llum super petita, sense poder estirar les cames en cap moment, ni estirada ni dempeus, fent les teves necessitats en un cubell... has de ser mentalment tan forta per sobreviure!

- Es pot explicar d'alguna manera d'on va treure les forces, com ho va suportar?

- He arribat a la conclusió que no es pot explicar. No té explicació. Es viu, passa, i s'ha acabat. Ni el Rambo ni cap ninja es pot mentalitzar i preparar per estar gairebé 500 dies segrestat en un forat. No hi ha preparació humana possible. O ho vius i t'hi trobes, o res. Ortega Lara va estar-hi 800 dies, però els etarres eren molt més bons segrestadors que els raptors de la Maria Àngels.

S'afegeix a la conversa Dolors Martínez, directora de realització del projecte i qui posa veu a la Maria Àngels Feliu.

- I com ha estat l'exercici de posar-se en la seva pell?

- Maria Dolors (M.D): Desbordant. No és gens fàcil. T'has de posar constantment en una situació límit, com ella va estar-ho. Angoixa permanent, tensió... és horrorós.

- Carles Porta (C.P): Hem volgut mantenir molt la seva dignitat. Els pensaments que representem, són pensaments que ella ja ha explicat, tant al judici com en els interrogatoris i algunes entrevistes. Amb tot això, hem reconstruït la dualitat entre la fortalesa d'una persona que ho supera tot, però que alhora conviu permanentment amb un sentiment de debilitat. Ha estat el més difícil de lligar i fer creïble només amb àudio.

- M.D: I ho hem hagut de repetir moltes vegades! Però diria que ho hem aconseguit.

"Expliquem el segrest d'Olot des d'una perspectiva inèdita: ens posem en la pell de la víctima, que és qui va estar tancada 492 dies en aquell forat"

- Què té El Segrest de Crims?

- M.D: Carles Porta.

- C.P: No, la manera de narrar. Com expliquem situacions tan complicades d'una manera tan respectuosa amb la víctima. L'estil és diferent que a Crims, però l'ànima és la mateixa. L'equip és el mateix. Sempre busquem un gran relat, que sembla una cosa simple, però és molt difícil.

- M.D: Exacte! Explicar bé una història i no exagerar les coses. És el nostre segell: menys és més.
 
- Expliquin què és això del so binaural.

- D.M: És un so immersiu. S'ha gravat tot així, pensat perquè el so vingui des de diferents direccions. L'objectiu és que l'oient pugui situar-se en l'escena, que la visqui en primera persona, com si fos la Maria Àngels Feliu. Sentirà sons que li venen del costat, de dalt, de darrere.

- Necessitem auriculars.

- C.P: Per anar bé, sí. Però si s'escolta sense, tampoc passa res.

- M'imagino que això haurà fet tot més complicat en el procés de gravació.

- D.M: Sí, i tant. S'ha treballat amb un cap. L'aparell que enregistra els sons en format binaural té forma de cap, amb les seves orelles, nas, ulls... i calia saber on posar-lo quan gravàvem les escenes per aconseguir aquests efectes que comentàvem de la forma més realista. Als capítols finals, els de making of, es pot veure de què estic parlant, per si algun lector o oient no ho acabava de tenir clar. Realment és espectacular, molt interessant.

"Parlo de la part fosca de la nostra societat perquè siguem conscients que existeix. Massa sovint no la mirem, i ens convencem que, pel fet no veure-la, no existeix. Però hi és"

- I en ràdio, el poder de la música.

- C.P: Té un pes vital. I, com sempre, en Sergi Cutillas ha fet una feina excel·lent. D'una banda, crea ambient, t'acompanya i ens regala una ànima sonora meravellosa, tant amb les músiques com amb els sons. I de l'altra, ha fet un treball molt fi, molt discret. La música no intervé excessivament, no t'atabala. No la notes, simplement et penetra.

- D.M: Però la identifiques. No et molesta, però sents que hi ha el segell Cutillas a darrere.

- C.P: És un equip molt bo. La Dolors, el Sergi, l'equip de so immersiu, el de Catalunya Ràdio... tothom!

- En el periodisme de successos, hi ha una línia molt fina que separa el fet de tractar les coses amb rigor del fet de convertir el dolor i el patiment en show. Com s'han de tractar els successos?

- D.M: Amb respecte. I punt.

- C.P: Sempre faig el mateix pensament: com m'agradaria que ho tractessin si m'hagués passat a mi? I m'ho aplico. És evident que sempre hi ha coses que fan mal, que no agradaran a tothom, però el relat d'El Segrest en conjunt és molt respectuós amb la realitat. Expliquem les coses fins al punt que cal explicar-les.
 
- Vostès han conegut molts casos des de dins, amb detalls horribles que no han arribat mai a l'oient o a l'espectador. Ja poden anar tranquils pel carrer?

- C.P: Hi vaig molt tranquil, i tant! Si no ho afrontem així, no sortiríem mai de casa. Ara et pot agafar el Covid, pots tenir un accident, a algú se li pot escapar un piano d'un sisè pis... o sortim al carrer convençuts que hem de viure, o deixem de fer-ho.

- La part "fosca" sempre ens acompanya.

- C.P: Clar! Precisament parlo de la part fosca de la nostra societat perquè siguem conscients que existeix. Massa sovint no la mirem, i ens convencem que, pel fet no veure-la, no existeix. Però hi és. Tractem aquesta part fosca perquè la gent entengui que existeix, no per generar por i que la gent vegi un assassí en cada persona que es creua pel carrer. No cal anar per la vida amb el lliri a la mà, però és meravellosa!

- Què té el món dels crims que ens atrau tant?

- C.P: No ho sé, realment. Però ha funcionat tota la vida. Hi ha dos elements grans aquí. Primer, un bon relat: no hi ha res més poderós que una història ben explicada, ens agrada escoltar bones històries. Segon, la curiositat. Per algú serà morbo, sí. La crònica negra aconsegueix sumar aquests dos grans elements, que alhora són molt bàsics: històries frenètiques amb personatges molt potents que a la gent li desperten extrema curiositat. Hi hauria d'haver algú a les universitats que ho analitzés, que té tota una tesi el tema. Jo dimiteixo!

- D.M: Segur que també hi ha una part de certa addicció a aquest tipus d'històries perquè l'oient o l'espectador no pot evitar pensar que ell té possibilitats de viure-ho en primera persona. No saps mai quan et pots convertir en víctima, forma part de la vida.