Aquest any i el proper es commemoren els 150 anys del naixement de Pau Casals (el Vendrell, 1876-Puerto Rico, 1973). Un moment ideal per revelar vessants poc coneguts del mestre i compositor. És el que fa la bibliotecària i historiadora Gemma Caballer amb una recerca rigorosa, Pau Casals i la Spanish Refugee Aid. El compromís humanitari del mestre, editat i impulsat pel Memorial Democràtic i la Càtedra Unesco Pau Casals. Es va presentar divendres al Departament de Justícia, en un acte presidit pel conseller Ramon Espadaler.
És una investigació important. Gemma Caballer explica a Nació que “la recerca vol posar llum a un aspecte de Casals com era la seva tasca humanitària en suport als refugiats republicans, que estava poc estudiada i que va mantenir fins als seus darrers dies”. L’autora ha furgat en el fons de la Fundació Casals dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya (amb 80.000 documents) i a la Biblioteca Tamament de la Universitat de Nova York, on hi ha la documentació de la Spanish Refugee Aid, l’entitat creada el 1953 per ajudar els republicans espanyols a França de la qual Casals fou president d’honor i suport bàsic.
Quan les esperances s’havien esvaït
La Spanish Refugee Aid va néixer el 1953 de la “mala consciència” -explica Caballer- d’un grup de nord-americans indignats per l’actitud dels vencedors a la Segona Guerra Mundial amb Franco. En plena Guerra Freda, el dictador era vist com un aliat enfront l’URSS. Pels exiliats espanyols i catalans, el somni de tornar a un país democràtic s’havia convertit en una fantasia. Als Estats Units, el president Truman -reticent encara a Franco- era succeït pel republicà Eisenhower, predisposat a abraçar-se al dictador, que va rebre així la seva elecció: “Com a mínim, és militar”.
Nancy Macdonald és clau en aquesta història. Casada amb un militant trotskista, la seva fe presbiteriana (com s’anomenen els calvinistes als Estats Units) la va dur a una intensa activitat social. Va ser ella l’ànima i el motor de la Spanish Refugee Aid, abocada a tot tipus d’ajuda als 120.000 exiliats republicans que encara vivien a França els anys 50. El projecte va aconseguir l’adhesió de figures de la intel·lectualitat progressista, com l’escriptora Mary McCarthy, l’historiador Arthur Schlesinger, els filòsofs Hannah Arendt i Erich Fromm, o el diplomàtic Claude Bowers, exambaixador de Roosevelt al Madrid republicà.
L’entitat va sumar molts suports. En foren socis Ramón J. Sender, Margarita Ucelay (mare de l’historiador Enric Ucelay) i l’arquitecte Josep Lluís Ser. Va obrir oficines a París i Tolosa de Llenguadoc. La dona d’Albert Camus, Francine, va ser la responsable del suport als exiliats a la capital francesa. Però al costat de Macdonald, l’altra peça clau fou Casals.
“La legió dels oblidats”
El mestre va acceptar la presidència d’honor de la Spanish Refugee Aid, però va ser molt més que això. Del 1953 al 1973, quan va morir als 96 anys, va donar ajuda als refugiats. Quan es va crear la Pau Casals Foundation -res a veure amb l’actual fundació-, el primer pagament (5.000 dòlars) va ser per a l’entitat. I pels exiliats -que Macdonald definia com “la legió dels oblidats”- van ser els beneficis dels concerts de l’oratori El pessebre, una de les grans obres del músic. Ballester assenyala que al llarg de la seva trajectòria, l’associació va ajudar 5.500 famílies i 13.000 persones.
Desencontres i contradiccions
El llibre de Ballester també explica les tensions entre Casals i Macdonald. La voluntat de la nord-americana perquè el mestre donés un concert als Estats Units en benefici dels exiliats va xocar amb el rebuig de Casals, que havia promès no tocar en els països que avalaven Franco. Casals, pressionat sempre perquè fes concerts arreu i ja amb més de 80 anys, no volia cedir però va faltar a la seva promesa quan el 1961 va acceptar tocar a la Casa Blanca de Kennedy. La recerca mostra un Casals amb els seus dubtes i contradiccions: “Era una persona molt complexa, no la figura plana que a vegades se’ns ha mostrat”.
En l’acte de divendres, Espadaler va afirmar que Casals és més que la seva obra: “El compromís de Pau Casals amb els exiliats n’és un exemple i ens ajuda a entendre’n millor l’abast”. El conseller va destacar que gràcies a casals, “molts refugiats van poder refer les seves vides”.
