Els valencians estaven disposats a desafiar els tòpics imposats des de Castella. El general Joan Baptista Basset havia exhumat l'esperit irreductible dels aborígens i havia estat aclamat com a comandant de la revolta per defensar els furs de l'amenaça borbònica. La Marina Alta s'havia erigit en el bressol insurrecte contra el desig de l'ocupant. Pego es posaria a les ordres dels maulets i ensenyaria les dents contra els segles de foscor que anunciaven les tropes francocastellanes.

Gairebé tres segles després de garrot i renúncies, un animal mitològic mossegaria a ritme de dolçaina ska-rock als valencians de postal, als senyorets que canviaven de llengua per a sentir-se importants, als fills de les camises blaves que furtaven terres i s'emborratxaven cada matí d'Espanya eterna. La Gossa Sorda emergia de les profunditats del país com a una banda fidel al seu poble. "Som de la Marina i parlem català" era el seu missatge d'adveniment al món. Ancorats a la memòria de Basset, denunciarien amb la seua música als qui ofrenaven les claus de casa, de casa nostra.

Els seus lladrucs farien saó per ofegar la sequera lingüística durant quasi dues dècades. En 2016, deixarien de cantar històries d'Ovidis i Tereses, de Tirants i Carmesines, de gegants del Romaní i dimonis fumadors. La moda de ser feixista, un present irrespirable i la servitud a l'algoritme empentarien la mítica banda a tornar per llaurar musicalment i sembrar la llavor de la polseguera. Aquella sembra, però, tenia data de caducitat i aquest diumenge el grup de Pego, com a bons heretges enfrontats a la llei del sant ofici, farien el seu últim aquelarre. L'última volta per mullar-se els camals, ballar com a rojos i recitar poemes que actuen com a escuts.

A tornallom

La Gossa Sorda es mantindria en el seu darrer concert fidel a la consigna de "fer país", que havia guiat el seu retorn temporal als escenaris. A cada actuació autoproduïda, es donava espai a nous talents de l'escena i s'oferia un altaveu a la resistència contra la negligència del fang, a la lluita contra els voltors amb l'habitatge, als que s'enfronten a les excavadores i el ciment que estan destrossant la terra. Actuaven a tornallom, com la gent del camp que treballava plegada.

Els pegolins escollirien tres artistes de la Marina Alta per acompanyar-los en el seu últim ball. Quinto — amb el seu rap combatiu i nacionalment compromès— i Abril — amb cançons addictives com ara "Afortunada"— inaugurarien aquesta nit de bruixes i bruixots. Els banyuts rojos i amb trident mefistofèlic irromprien a l'escenari amb Romàntic Dimoni, el projecte personal del pegolí Carles Caselles, antic cantant dels Smokings Souls. Caselles, acompanyat de diables, encendria la pista amb la nostàlgia de cançons del seu anterior grup, com ara "La trinxera", i d'altres actuals, com ara Salut. "Visca La Gossa Sorda", exclamaria.

Les llums s'apagaven i el rellotge per al darrer aquelarre colpejava fort. S'escoltaven càntics de "puta Espanya" i "ací estan els antifeixistes", les estelades es mesclaven amb les samarretes farcides de colors quadribarrats i d'un verd dempeus per una educació pública, qualitat i en valencià. Des dels altaveus, sonaria la veu gravada de Juantxo Skalari, un cluc d'ull involuntari a qui va actuar a l'anterior comiat, en aquell juny del 2016.

"Benvinguts a l'últim aquelarre", exclamaria la periodista Aitana Romà, que faria de presentadora i cronista accelerada de la biografia d'una gossa ben combativa. "Si abans cantaven contra Zaplana, Camps i contra el silenci per l'accident del metro de València, ara ho fan per denunciar la negligència de Mazón amb la dana i per criticar com Pérez Llorca i Català trepitgen la nostra llengua. Mazón a presó!", escridassaria per provocar que milers i milers de persones demanaren l'engarjolament de l'expresident valencià. "Abans ens cremava la injustícia de Guillem Agulló i ara ens ocorre amb els encausats de Pego. Ni oblit, ni perdó!", manifestaria, generant el mateix efecte rebot al públic.

El focus es desplaçaria de l'escenari a les seues dues pantalles laterals, on La Gossa Sorda recordaria tots els col·lectius als quals han donat veu, com ara el Correllengua Agermanat, les víctimes de la dana, el Sindicat de Llogateres de València, Joves d'Acció Cultural del País Valencià o la Unió Llauradora. "Més de mil habitatges i un camp de golf —interromprien de manera reivindicativa des de Guaitem la Terra— amenacen el nostre territori!". El col·lectiu de Pego censuraria el macroprojecte residencial que es vol instal·lar "en una zona amb risc d'inundació". "El nostre territori no està en venda. Que ho escolte la burgesia local", proclamarien.

Mai Més, una associació nascuda arran de la negligència de la dana, prendria el relleu per narrar el seu combat als tribunals contra Mazón —mentre el públic corejava, de nou, "Mazón, a presó"— i empentaria "perquè no ens guanyen el país". La denúncia del genocidi a Palestina seria el prolegomen d'una muixeranga a càrrec de La Muixeranga de la Marina Alta i música de les colles La Clandestina i Tocant i Rodant. Els crits de "visca la terra lliure!" per part del respectable escalfarien l'ambient nacional, amb senyeres originàries i estelades al vent.

"Farem que Pego tremole!", augurava Ferran Signes, més conegut com El Piranya, en l'última intervenció abans de l'aparició de la mítica banda valenciana. Bon amic del grup, subratllaria com uns "xavals punkis, rebels i antifeixistes" van convertir-se "en una de les bandes més influents d'aquest país i en la nostra llengua", sota l'atenta mirada dels familiars dels components, asseguts baix de l'escenari, separats dels assistents. Recordaria els integrants que "van marxar de vacances" i es prepararia per a anunciar l'adveniment de la dansa dels dissidents: "Bruixes i bruixots, benvinguts a l'últim aquelarre!".

El (darrer) ball dels heretges

Una llum blanca i el símbol enrogit de La Gossa Sorda embogirien el pols i descontrolarien els batecs del cor fins que la primera nota de la dolçaina va alliberar coets, espentons i llàgrimes. "Farem saó" entraria com a un tro pirotècnic, desencadenant un deliri rude, hereu dels anys d'esplendor de la música ska. L'encoratjador "a la batalla" de Josep Nadal, rostre dels pegolins, esbojarrarien el recinte. I els càntics de "puta Espanya" s'unirien a un micròfon que amplificava "ei, que venen per tu, s'emborratxen d'Espanya eterna i venen per tu". Sonava "De cara a la paret" i la gent mostrava estar esgotada de "ser la platja de Madrid". Ballaven com martells colpejant contra el mur.

El vertigen desescalaria amb La guàrdia, un dels himnes dels adolescents que experimenten amb el cànnabis i temem els controls de la policia, i Quina calitja, una cançó premonitòria de l'abisme climàtic al qual naveguem com si es tractaria d'una versió contemporània del titànic. "Cal ser més radicals. Els punkis van demostrar que tenien raó!", assenyalaria Nadal des de l'escenari, reivindicant les advertències dels ecologistes i els moviments socials sobre el canvi climàtic. "Els usuaris del tren Gandia-Dénia ja no poden ser més desgraciats", retrauria sobre la desvertebració ferroviària del país. Seria el pròleg perquè s'escoltara El pecat original.

"Bona nit, Pego", saludaria Nadal per a fer un viatge pels orígens del grup i dedicar el concert a les protestes dels docents, "als mestres que posen les seues vides al límit". "Els serveis públics són el nostre tresor més preuat", proclamaria com a introducció de La nostra sort, una denuncia de les retallades i com el nostre futur està ancorat a la gran companyia d'assegurances pública que és l'estat del benestar. Aire seria com un huracà de vertigen, com escoltar un àudio a velocitat X2. Retornarien els cercles de gent honrant als originaris jamaicans que es defensaven amb espentes per desallotjar als agents de les seues festes Sound System. "Pérez Llorca, eres un moniato", li dedicaria el vocalista des de l'escenari al president valencià.

Respira conservaria l'acceleració dels cors i Casalla Paradise abaixaria el tempo per transitar cap a les melodies reggae made in Kingston amb Julio Maloa, dels gandiencs La Raíz, a sobre de l'escenari. Babaloco i el seu retrat de Barcelona, "a la ciutat més moderna, més europea [...], on la gent guapa no vol saber res dels sensepapers", conviurien amb apel·lacions independentistes dels assistents. Nadal, però, trencaria la festa per reivindicar la memòria dels pegolins que van ser assassinats al camp de concentració nazi de Mauthausen.

"Gràcies a la investigació de l'IES Enric Valor per treure la veritat. Quan vam escriure aquesta cançó, sabíem que havien estat assassinats tres pegolins al camp de concentració. Ara, coneixem que foren dos més", explicaria. "Carles Sendra, Vicent Sendra, Andreu Sendra, José Cerver, Pasqual Franquesa", citaria els seus noms. La veu d'Alba Terol, cantant de Tito Pontet, arrancaria la cançó amb els pegolins Quinto i Carles Caselles contribuint amb les seues cordes vocals a una atmosfera farcida de ràbia i record, d'avís sobre la barbàrie del jou i les fletxes, de les esvàstiques. "Antifeixistes sempre!", manifestaria Nadal, entremig de l'emotiva Tres de Pego, on també hi havia la presència d'Anna Millo.

Dona d'aigua impregnaria de morat Pego, però les franges negres, blanques i verdes i el triangle roig de la bandera palestina sobrevolarien el recinte. La Gossa Sorda recordaria els seus concerts benèfics a favor de la causa palestina i la col·laboració en aquesta gira amb la marca Palestine Drinks, impulsada per dotar d'ajudar econòmica a la població que pateix l'ocupació israelita. "Des d'ací, volem exigir al Govern espanyol el trencament de les relacions amb Israel i el tancament de les bases de l'OTAN a l'Estat espanyol", reclamaria. Era el moment del Ball de rojos, de la dansa en la nit fosca, de resistir a les bombes i assaltar els palaus d'hivern.

La nostàlgia dels primers anys del grup revifaria amb Garrotades i Som de la Marina, un clam contra la imposició del castellà, l'emergència lingüística del valencià i la penetració de l'anglès a la comarca arran de l'explosió turística. Aquesta visita al seu baül musical més pretèrit es trencaria per assenyalar els Falsos i absurds. Àlex Seguí, l'altre vocalista de La Gossa Sorda, flotaria pels versos acompanyat d'un aclamat Pablo Sánchez, rostre de La Raíz. "Sembla que la caspa no desapareix!", lamentaria Seguí.

El balanceig melòdic seria interromput per una mascletada dolçainera. "No reconeguem més autoritat que la del general Basset", declararia Nadal perquè els gots volaren, els "puta Espanya" revifaren i els pogos tornaren. Senyor pirotècnic, amb el seu combat aborigen contra l'ocupant, dibuixaria cercles entre el públic, pintaria un mosaic lluminós de focs a la pista i convertiria als assistents en dimonis insurrectes contra la València folklòrica, renegada de la seua llengua pròpia i dòcil amb les elits de Madrid. "Visca el País Valencià", llençaria el cantant dels pegolins.

La veu trencada faria de parèntesi abans que la disbauxa es beguera l'enteniment dels assistents i tothom caiguera pres dels ritmes sincopats adobats de dolçaina i trombó. "Som fills i nets de llauradors", trauria pit Nadal, que defensaria a la gent del camp i agrairia a la cooperativa de Pego el suport durant els seus primers anys d'aventura amb La Gossa Sorda. "Van defensar la llengua i el país. Visca la lluita de la gent del camp!", diria emocionat, amb la pluja present als ulls d'aquella gent amb avantpassats que es guanyaven la vida treballant la terra.

El frenesí skatalític mantindria la presència amb Borinot i arribaria a moments d'èxtasi amb Diuen, on apareixeria Xavi Sarrià, rostre de la mítica banda Obrint Pas i un dels màxims referents de l'escena musical catalanoparlant. "Diuen que som el dimoni/La bèstia negra de l'ordre/El paradigma de l'odi/La fera immunda i ferotge", cantaria en l'últim aquelarre; com a preludi d'un dels grans moments de la nit, il·lustrant una València farcida de contrastos. "Hi ha una ciutat que renega de les seues arrels, però hi ha una altra que va lluitar contra el franquisme, que va mostrar la seua solidaritat amb els afectats per la dana i clama contra un govern inepte i incompetent", va exemplificar, amb la gent tornant amb "Mazón, a presó".

"Estan expulsant a la gent de les seues cases. Estan deixant les ciutats com a decorats per al turisme. Tota la força per als acampats a les places", expressaria a favor dels activistes per l'habitatge instal·lats a la plaça de l'Ajuntament de València des de fa una setmana. La reivindicació de la València combativa deixaria pas a un crit ensordidor quan el públic va escoltar: "Cinc de la matinada/no esperava que acabàrem pels carrers de Ciutat Vella/tu davant i jo darrere...". Sí, era Camals mullats. I era el moment de les llums amb els mòbils, de les mans fent de parabrises, dels besos entre les parelles del públic, de les mirades posseïdes per les fletxes de Cupido.

Esteve Tortosa i Marc Andrés, cantants d'Auxili, interpretarien la part rapejada on col·laborava, de manera original, els mítics Pirat's Sound Sistema. Els nostres mestres, faria una reverència Tortosa en abandonar l'escenari. De les abraçades i ballar agafats es va passar a la demència ska amb Esbarzers, un dels hits amb el segell d'Arnau Giménez, amb antiga militància a Zoo i actualment vestint els colors de Malifeta. "Vull donar les gràcies a tota la gent que continua fent música en valencià al nostre país. Als que estan i als que vindran després de la llavor de la polseguera", reconeixeria Nadal.

Aquelles paraules foren el descans perquè amb La polseguera s'agitaren les cames, els braços imitaren els ancestres jamaicans i la gent començara a obrir pas cap enrere per a formar circumferències a les quals entrar sense por de ballar quan la música dictaminara l'ordre. "Vull agrair a tota la gent que ha fet l'esforç de vindre fins a Pego i de comprar una entrada", incrementaria l'emoció, conscient que s'apropava el final. El recordatori per als membres que ja no estan entre nosaltres — "Jordi estigues on estigues, continues present", ressaltaria— ennegriria el cel i faria que a la gent els apareguera aquells companys desapareguts amb els quals van compartir concerts.

L'acordió arrancaria a poc a poc, a un tempo sostingut i íntim, per acompanyar l'angelical, engalipadora, vibrant i apoteòsica veu de La Maria, d'una de les grans estrelles del panorama musical nostrat. Seria l'inici de la nounada A tornallom, on la gent dubtava si era l'epíleg, si vivien els últims compassos de música de La Gossa Sorda. Hi havia qui cantava, altres que botaven per si era l'última volta que els sentia. Desconcert, voluntat d'eixamplar el moment al màxim i por al comiat es barrejaven com a una mena de coctelera mental.

Encara quedava una cançó. Encara quedaven un so de dolçaina forassenyat per a ressorgir de la trinxera i escopir als cretins de la closca pelada. Calia retenir a la pupil·la les batalles. I s'havia de fer amb disciplina i cassalla. Per què, com diu l'animal mitològic pegolí, mentre queda actitud, no s'apaguen les brases. Sonava Entre canuts i des de l'escenari s'incitava a "l'aquelarre". No hi havia cap ball sense espurnes surant pel cel, tothom cantava amb la veu trencada i es desitjava que el rellotge estiguera eclipsat perquè no marcara mai el desenllaç.

"Defensem el País Valencià", incitava Seguí entre una estampa d'estelades ondejant, foc per tot arreu i festa inesgotable, malgrat l'adveniment de l'adeu. "Moltes gràcies, açò és La Gossa Sorda. Des de Pego, des del País Valencià. Visca el poble, visca la terra. Bona nit", tancaria Nadal mentre s'intentava allargar el so de la dolçaina, el repic de les baquetes en la bateria, el trànsit de la pua entre les cordes de la guitarra i el baix. Un colp de percussió seria l'últim lladruc de banda pegolina, l'últim instant d'un aquelarre endimoniat i embruixat, d'una polseguera de nostàlgia i combat.

Els deixebles del general Basset veien com el seu animal musical predilecte es quedava, definitivament, sord. Els himnes contra el desig de l'ocupant, però, restaran sempre a la memòria de tot un país. És la seua manera de fer saó i sembrar la terra a la qual guarden fidelitat.