En aquesta columna no acostumo a escriure de sèries però no em resisteixo a fer-ho avui per a –lamento la nul·la originalitat- recomanar-vos la sèrie de què tothom parla i escriu ara mateix. Mare of Easttown, sí, la producció d’HBO amb la gran Kate Winslet de protagonista. Potser n’heu llegit ja algunes coses, potser ja us l’heu empassada d’una tirada o potser la vau poder anar degustant a poc a poc gràcies a la cadència –cada dilluns un episodi nou- que l’emissora va proporcionar-nos. De què tracta, en essència, la sèrie? Doncs, per exemple, de la maternitat, és clar. De què vol dir tenir descendència, del llegat que deixem en aquest món quan tenim fills. I de què passa quan el fil que ens uneix a ells s’esfilagarsa o, directament, es trenca. Del dolor de la pèrdua, sí, de la pèrdua total o momentània, de què fer quan, contra natura, el fill desapareix.

Mare of Easttown és una sèrie complexa, amb moltes capes, amb personatges ben treballats, contradictoris, emboirats, marcats pel passat. Desitgen ser feliços, fer net, però la fatalitat els persegueix, també el fatalisme existencial, la dissort, l’abandonament. Intento no revelar detalls substancials –els famosos i empipadors spoilers- i traçar algunes claus que potser us poden servir d’alguna cosa. Al voltant de Mare –la fantàstica Winslet- orbiten tots els personatges, la seva mare, la seva filla, la seva neta, la seva amiga de l’ànima (amb la corresponent família, el seu ex, el veïnat i la família de la noia a qui maten en el primer capítol). Mare està també capficada amb la desaparició recent d’una altra noia dels voltants, filla d’una companya seva de l’escola. Hi ha també el capellà local, amb clarobscurs en la seva trajectòria. Entre tots ells, es cuina una trama a estones fascinant, sempre suggestiva i atractiva, amb la capacitat de ser immersiva i absorbent.

El bé i el mal, la seva frontera, la investigació criminal, els desitjos, les pors, la incapacitat de fer net, són molts els influxos i els temes, les textures i rugositats que s’infiltren en transcórrer els capítols. També una qüestió tan sensible i tan silenciada (si, encara avui) com el suïcidi. Hi ha espurnes d’humor per a suavitzar la duresa del conjunt –el personatge de la mare de Winslet- però perfectament fusionat amb la coherència dramàtica que tot ho harmonitza. Molt ben escrita, molt ben dirigida, amb una protagonista que és sempre un regal. Poques actrius hi ha com Kate Winslet, algú que no concep el seu ofici, l’ofici de donar vida a altres vides, sense la total entrega, el total compromís, el total despullament. Tot en ella és versemblança, subtilesa, veritat. Tot ho fa creïble. Quina sort poder gaudir del seu art des de ja fa tants anys i encara durant molt més temps.

No us perdeu Mare of Easttown, si podeu veieu-la amb calma, sense pressa. Percebreu una delicadesa que agraireu, una tristesa que no sabreu si és tristesa o més aviat calma interior.