Marta Rovira

La secretària general d'ERC, Marta Rovira, preveu tornar aquest cap de setmana a Catalunya. En primer lloc, a Vic, amb la seva gent. Va esmunyir-se de la justícia espanyola, que la volia jutjar per rebel·lió en la causa del Tribunal Suprem, i el març del 2018 va exiliar-se a Suïssa. Des de Ginebra, Rovira no ha deixat de fer política sempre amb una visió més estratègica que tàctica i malgrat els alts i baixos d'una situació política i personal complicada.

Amb pantalles pel mig i peregrinacions constants de quadres i militants, ha dirigit ERC amb un cicle de puixança i amb Oriol Junqueras empresonat els primers anys i de baixada en l'últim any, i ha protagonitzat diverses negociacions amb el PSOE i amb Junts. Tot plegat mentre feia una feina, necessària i acompanyada d'altres organitzacions i personalitats, d'explicar-se davant els organismes internacionals i de situar la carpeta catalana a la taula d'entitats de mediació (d'aquí les taules de diàleg a Suïssa).

La feina (necessària) s'ha fet i s'està fent. Però ara toca també recollir els fruits del'estratègia política dels darrers anys, d'haver fet servir els vots per moure coses que el PSOE no hauria volgut tocar. Primer van ser els indults, després la reforma del Codi Penal i ara l'amnistia que, de moment, no s'aplica als dos principals líders del procés, Puigdemont i Junqueras, pels bastons a les rodes del Suprem però sí a molts quadres i dirigents. Les coses no són ben bé com s'havien plantejat, però van sortint. 

El retorn de Rovira aquest cap de setmana serà la segona gran imatge de la desjudicialització després de la dels indults, a l'estiu de 2021 amb la sortida dels presos polítics al carrer. I ara el retorn de qui, amb Puigdemont, és la personalitat de més pes polític de l'exili i a qui es va confiar el pes de la logística de l'1-O.

Però Rovira no arriba, és clar, en el context que ella esperava fruit de la desorientació i la reculada de l'independentisme, en la qual ella també té la seva part de responsabilitat. En aquests mesos ha partit peres amb Junqueras (ella considera que el cicle polític de tots dos s'ha acabat i ell creu que és capaç i que li toca reconstruir el projecte), ERC ha tingut mals resultats i es prepara per deixar el Govern, i ha de gestionar una negociació amb el PSC de la qual en pot treure rèdits però plena de contradiccions. El retorn pot ajudar a asserenar i endreçar el partit (també els seus debats, que són imprescindibles) i a insuflar certs ànims a les bases, decebudes després de les tres patacades electorals i de l'esclat d'un debat intern que està sent més virulent i enfangat del previst. 

Rovira assumeix negociar un acord per investir Illa i donar temps al partit per renovar-se i refer-se, però també de reconstruir els malmesos ponts amb Junts, que ja ha comunicat al PSOE i al PSC que bloquejarà al Congrés qualsevol reforma del finançament que estigui pactada amb els republicans i no amb ells. La secretària general d'ERC ha de procurar, quan baixi el suflé i l'emocionalitat que provocarà el seu retorn -un èxit que ella i la resta d'exiliats mereixen assaborir-, guanyar amb una mà posicions per aconseguir bons continguts en la negociació amb Illa. I amb l'altra ha de deixar el partit preparat i carregat d'arguments per si tot es torça amb el PSC o amb les bases i hi ha noves eleccions el 13 d'octubre.

Serà aleshores, si passa això darrer, quan s'haurà de plantejar si posar fi a l'etapa de 13 anys com a secretària general (i anant sempre a l'una amb Junqueras tot i els intents de confrontar-los políticament) implica també descartar-se com a cap de cartell. Rovira torna en el moment oportú, però la quadratura del cercle és més difícil que mai i té poc marge per als cops de volant i els alts i baixos.        

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.