Alberto Núñez Feijóo va ser ahir a Catalunya en el primer gran acte de campanya del PP. Hi va aterrar després de resignar-se a ungir com a candidat Alejandro Fernández, líder del partit a Catalunya. El diputat tarragoní no és, malgrat la seva indubtable capacitat retòrica, un cap de cartell que li agradi. Entre altres coses perquè ha gosat plantar-li cara internament, un fet gens habitual entre els dirigents territorials del PP, una formació tan cesarista com centralista. Només el tot poderós PP de Madrid, més fort encara quan el partit a escala estatal és a l'oposició com passa ara, alça la veu a qui controla les estructures del carrer Génova cada cop que li convé.
Fernández, però, és una rara avis que també ho ha fet i ha aconseguit sobreviure. Entre altres coses perquè Feijóo no tenia una alternativa clara —Dolors Montserrat no volia tornar a Catalunya, Manuel Reyes diguem que està tendre i no hi havia independents a la vista— i el candidat català no s'ha doblegat. Estava disposat a lliurar la batalla en nom d'una militància massa tipa dels tripijocs dels clans de sempre al PP català (els Fernández Díaz i els Montserrat) i dels dedazos de Génova. Feijóo, que és prudent, ha preferit no obrir la caixa dels trons. El tolerarà, però des de Madrid els seus subordinats intentaran lligar-lo curt i impedir que controli l'aparell i es consolidi.
El cas és que Feijóo, centrat en les bregues madrilenyes pel cas Koldo i la parella d'Isabel Díaz Ayuso, els nomenaments a TVE o la crisi diplomàtica amb Israel, ha assumit ja dos principis de realitat. El primer és que més valia no obrir fronts interns després de salvar el match-ball a Galícia, i per això no li ha mogut la cadira a Fernández. El resultat serà, gràcies al descens de Vox i la desaparició de Ciutadans, bo en qualsevol cas i no paga la pena enrarir l'ambient i crear-se un problema. I tampoc sembla que la formació, a diferència del que va passar a l'Ajuntament de Barcelona fa uns mesos, hagi de decantar balances al Parlament i decidir qui pot o no ser president de la Generalitat.
El segon principi de realitat, i ho admetia el mateix Feijóo, és que "sense Catalunya no es pot governar Espanya". I això vol dir treure un bon resultat a Catalunya (i no que el PSC et guanyi per 13 escons, com li va passar el 23-J allunyant la dreta de la majoria absoluta) i estar obert a parlar amb Junts, que representa el centredreta català amb què José María Aznar va entendre's. Cadascú des de les seves posicions i amb actitud pragmàtica, però poder parlar més enllà de les trobades clandestines en hotels o cases d'empresaris de l'estiu passat. És evident que, a curt termini, és impossible tancar acords de fons, més encara amb Carles Puigdemont o el mateix Fernández a l'equació. Però Feijóo sap que ha de trencar el gel malgrat que no sigui capaç d'articular cap proposta que pugui seduir el gruix de la societat catalana gràcies al marcatge que li fa el gran Madrid. Ho ha de fer encara que sigui posant mala cara, sigui perquè necessitarà socis en un futur o perquè, senzillament, és massa complicat governar Espanya en estat de guerra permanent amb els principals partits polítics catalans. Que ho pregunti si no a Mariano Rajoy.
I encara un tercer principi de realitat, que en aquest cas no aplica al PP, però sí als socialistes, ERC i Junts. Feijóo no va parlar de finançament autonòmic, que serà un dels grans temes de la campanya del 12-M. Pere Aragonès proposa un finançament singular en la línia del concert i els socialistes volen un acord multilateral i "sense privilegis" que revisi l'actual model sense capgirar-lo. El líder del PP es va limitar a dir que la prioritat ha de ser abaixar impostos, que en "sobren" d'estatals i autonòmics i que el tema no és qui recapta o quin és el model sinó reduir la pressió fiscal. No té, en definitiva, gens d'interès a aconseguir una posició conjunta, que seria difícil, dels seus presidents autonòmics i explorar un acord amb Sánchez en aquest àmbit. Illa defensa que aquest pacte d'estat entre territoris i partits és possible i que Catalunya l'ha de promoure, però, amb la boca petita, a la Moncloa i al Ministeri d'Hisenda, assumeixen que és inviable i Feijóo els dona la raó malgrat els precs de l'establishment català. Per tant, el model de finançament del país serà singular o no serà. Si més no en els pròxims anys.
Avui no et perdis
» La designació d'Alejandro Fernández no dissipa la crisi entre Feijóo i el PP català; per Pep Martí.
» Opinió: «Els fitxatges i els partits»; per Montserrat Nebrera.
» Per què ERC ha prescindit de la majoria de consellers a les llistes?; per Carme Rocamora.
» Aragonès promet una conselleria específica pel català si torna a ser president.
» Opinió: «Actualització constant del model policial, per què no?»; per Joan Ignasi Elena (conseller d'Interior, ERC) i Julen Arzuaga (Bildu).
» Perfil: Alícia Romero, la negociadora clau del PSC que guanya força per al 12‑M; per Bernat Surroca.
» La veu de Nació: «Les lliçons del cas Mónica Oltra»; per Joan Serra Carné.
» La prohibició de cotxes amb etiqueta groga a les ZBE s'endarrereix fins al 2028; per David Cobo i Arnau Urgell.
» Rastregen els comptes de Piqué per presumptes comissions de la Supercopa a Aràbia.
» Google eliminarà totes les dades emmagatzemades del mode incògnit.
» Opinió: «La «Volta», esport i ciutadania»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
» Ciència en societat: Jane Goodall, una vida de 90 anys dedicada al comportament dels primats; per Cristina Junyent i Rodríguez.
El passadís
Esquerra va aprovar dimarts al consell nacional les seves llistes per al 12-M. La de Lleida l'encapçala de nou Marta Vilalta, diputada i destacada dirigent de la formació. Vilalta és de Torregrossa, un poble del Pla d'Urgell que havia format part de la comarca de les Garrigues i que fa alguns anys que governen els republicans. Resulta que del mateix municipi és Carme Vidal Huguet, una personalitat molt reconeguda a Ponent que tanca la llista i que durant el 2023 ha estat la comissària de l'any Vallverdú. Vidal, que és filòloga i articulista a diversos mitjans, entre ells Nació, figura en aquest lloc d'honor com a independent i abans havia estat diputada de CiU i dirigent destacada de CDC, on va arribar de la mà del president Jordi Pujol. A Torregrossa, doncs, obren i tanquen la llista d'ERC. De Torregrossa, per cert, eren els germans Badia, responsables d'ordre públic de la Generalitat republicana. El poble sembla haver passat pàgina dels enfrontaments entre els sectors més dretans i espanyolistes del municipi i els catalanistes que es va fer evident per la polèmica retirada d'un monument als caiguts del franquisme el 2013.
Vist i llegit
Era només contra Mònica Oltra o alguna cosa més? El viacrucis judicial, amb una llarga instrucció que no avançava amb noves proves i que finalment ha acabat en no res, contra l'exvicepresidenta i portaveu de la Generalitat valenciana ha generat aquests dies múltiples opinions. Una de ben entenimentada és la del corresponsal de La Vanguardia al País Valencià, Salvador Enguix, que explica que el veritable objectiu (reeixit) era carregar-se l'acord del Botànic, que va permetre que les esquerres governessin durant vuit anys. Oltra era clau per mantenir la cohesió de l'espai a l'esquerra del PSOE, que va acabar fragmentat i debilitat electoralment. Tal com recorda el periodista, els seus companys, i també socis, la van deixar massa sola i la dreta política, judicial i mediàtica va aconseguir el seu objectiu. Podeu llegir-lo aquí.
L'efemèride
Tal dia com avui del 1870 esclatava la Revolta de les Quintes a Gràcia, que aleshores era un municipi veí de Barcelona. La negativa dels joves a anar al servei militar obligatori va provocar una intervenció dels militars que es va traduir en el bombardeig de la vila. Els militars van disparar contra la campana de Gràcia, que va quedar esquerdada, però es va convertir en un símbol. Als voltants de la capital catalana es van donar moltes revoltes d'aquest tipus. Aquí podeu veure un vídeo de resum de la recreació que se'n fa cada any al barri.
L'aniversari
El 4 d'abril del 1945 naixia a Sabadell Antoni Farrés, que va morir a la mateixa ciutat el 2009. Sota les sigles del PSUC primer i d'ICV després, va ser alcalde de Sabadell, el primer dels ajuntaments democràtics que es van escollir el 3 d'abril de 1979. Va estar-se a la casa de la vila entre aquell any i el 1999 i amb ell, la transformació de la capital vallesana va ser extraordinària. Farrés, catalanista, antifranquista i referent municipalista de l'esquerra, era també implacable amb la corrupció: el 1995 va denunciar i fer fora del seu despatx un empresari que el volia subornar. També va ser diputat i en deixar l'alcaldia va continuar vinculat al municipalisme fins que un càncer de pulmó li va segar la vida. És una icona de l'esquerra de la ciutat. Aquest vídeo del Diari de Sabadell va recollir els testimonis del seu entorn més proper quan es van complir els 10 anys de la seva mort.
