Quan hom parla de Mònaco en termes futbolístics, la primera imatge que a tots ens ve a la ment és la de l’AS Mònaco, el rival que s’enfrontarà aquest vespre al Barça en l’estrena dels de Hansi Flick en aquesta Lliga de Campions de nou format. I, certament, el Mònaco és, sens dubte, el gran representant del futbol monegasc fins al punt que l’equip llueix els colors de la bandera del país i té una estreta relació amb la dinastia dels Grimaldi, que regna a Mònaco des del segle XIII, com ho demostra que la mateixa princesa Grace Kelly, esposa de Rainier III, és la responsable del singular disseny de la seva samarreta. Tot i així, al principat hi ha un altre Mònaco que també congrega les simpaties dels quaranta mil habitants d’aquesta luxosa ciutat-estat que és, després del Vaticà, el segon estat independent més petit del planeta. Es tracta de la selecció nacional del principat, un combinat futbolístic que, a diferència de l’AS Mònaco, on la presència de monegascos és pràcticament inexistent, està integrat completament per jugadors originaris de la petita ciutat-estat i, per tant, amb nacionalitat monegasca, o, en el seu defecte, esposos, pares o fills de monegascos.
Aquesta selecció, que va néixer l’any 2000 després de la constitució formal de la federació de futbol de Mònaco, presenta la singularitat de ser, juntament amb la del Vaticà, l’única europea que, tenint un estat al darrera, no està oficialment reconeguda per la UEFA i la FIFA i no participa, doncs, en les seves competicions oficials. L’equip nacional de Mònaco ha de conformar-se, en conseqüència, amb jugar, periòdicament, partits amistosos contra d’altres seleccions no reconegudes o contra petits clubs amateurs d’un nivell similar.
Aquesta peculiar selecció comparteix colors amb l’AS Mònaco ja que vesteix amb el blanc i el vermell de la bandera monegasca que són, de fet, els colors de l’escut d’armes de la dinastia dels Grimaldi. Una dinastia que havia estat tradicionalment la propietària del principal club de la ciutat-estat i que presideix, de manera honorària, la federació de futbol local a través de la figura del príncep Albert II. De fet, els Grimaldi són omnipresents al si del futbol monegasc ja que avui continuen mantenint una part de la propietat de l’AS Mònaco, un equip que juga en un estadi que duu el nom del príncep Lluís II. Per si no n'hi hagués prou, la principal competició organitzada per la federació monegasca, aquella mateixa que presideix Albert II, porta el nom del príncep Rainier III. És precisament d’entre els jugadors d’aquesta competició, el Challenge Rainier III, que es va començar a disputar el 1975 a iniciativa del príncep que li dona nom, d’on la selecció monegasca es nodreix de futbolistes. Això provoca que aquest equip nacional estigui exclusivament format per jugadors amateurs que vesteixen la samarreta d’equips locals com l’antic Sun Casino, dominador absolut de la competició, que es disputa el títol davant de combinats com el dels Carabiners del Príncep, o els de l’hospital o l’ajuntament locals. Els treballadors dels casinos o els funcionaris de l’administració constitueixen, doncs, el gruix dels integrants d’una selecció completament allunyada del professionalisme un fet que que fa, però, que el combinat representi de manera molt fidedigna la identitat monegasca.
Aquesta voluntat de simbolitzar la identitat local arriba fins al punt que, en ocasions, el combinat es promocioni com «la seleciun de Munegu», recuperant així la llengua monegasca, una variant local del lígur que tot i ser parlada per una xifra relativament reduïda d’habitants del principat és considerada com la llengua nacional de Mònaco.
La singladura d’aquesta selecció monegasca, que en els darrers anys ha vist notablement reduïda la seva activitat, es va iniciar el juliol de 2001 amb un simbòlic partit que la va enfrontar a la renascuda selecció del Tibet, un altre combinat sense reconeixement oficial que, en aquest cas, pretenia simbolitzar internacionalment la causa de la llibertat tibetana.
Durant la primera dècada del segle XXI, la selecció monegasca va mantenir una intensa activitat que la va dur a enfrontar-se amb d’altres combinats no oficials però que lluitaven pel seu reconeixement, com és el cas dels de Gibraltar o Kosova, que avui són membres de ple dret de la UEFA i de la FIFA, o de Txetxènia, Occitània o Lapònia, que no han aconseguit encara l’oficialitat.
Fruit d’aquesta tasca, la federació de futbol de Mònaco va ser una de les impulsores del NF-Board, una federació internacional que agrupava diferents seleccions nacionals sense reconeixement i que reivindicava el drets dels pobles a poder participar en les grans competicions del futbol mundial. Paradoxalment, Mònaco era, juntament amb la república oceànica de Kiribati, l’únic membre d’aquesta singular federació que sí que comptava amb un estat al darrera i que complia, doncs, amb els requisits de la FIFA per admetre nous membres.
Arran de la seva implicació al NF-Board, la selecció de Mònaco va participar, el 2006, a la VIVA World Cup, un mundial alternatiu que, en la seva primera edició, es va disputar a Occitània i on el combinat monegasc va aconseguir una meritòria segona plaça malgrat haver perdut la final davant de Lapònia per l’humiliant resultat de 21-1.
A pesar d’haver-hi assolit el segon lloc, Mònaco no va tornar a participar en cap de les següents quatre edicions d’aquesta peculiar copa del món. La raó cal anar a buscar-la en la decisió política que va adoptar el príncep Albert II, que va prohibir explícitament a la selecció de Mònaco enfrontar-se al combinat de la Padània, una selecció molt vinculada a la Lliga Nord de qui el príncep desaprovava la línia política, propera a l’extrema dreta i partidària, inicialment, de la independència padana d’Itàlia.
En conseqüència, la federació de futbol de Mònaco va abandonar, el 2010, el NF-Board, en bona part per la força creixent que el combinat de la Padània hi havia adquirit, manifestat, entre d’altres, en les tres victòries consecutives dels padans a les edicions de la VIVA World Cup de 2008, 2009 i 2010, així com també per l’ús publicitari que aquesta federació alternativa realitzava de la imatge de Mònaco i del príncep Albert II, un fet que va disgustar profundament les autoritats monegasques.
Arran de la seva retirada del NF-Board, la selecció de Mònaco va haver de buscar nous rivals per mantenir la seva activitat. D’entre aquests, cal destacar el combinat del Vaticà, que és amb qui més vegades s’han enfrontat els monegascos en un «derbi» que oposa els dos estats més petits d’Europa. Un rival que sí que és del grat del príncep Albert II i d’aquest altre Mònaco que passeja pel món el nom i els colors de la ciutat-estat del roquer.