Amb vuit lligues i cinc copes a les seves vitrines, el Mònaco, el rival que aquest vespre s’enfrontarà al Barça al trofeu Joan Gamper, pot presumir de tenir un dels millors palmaresos del futbol francès, només superat pel PSG, l’Olympique de Marsella i l’històric Saint-Étienne. Paradoxalment, a diferència d’aquests tres gegants del futbol gal, el Mònaco no és un club assentat en territori francès sinó que és originari del principat independent de Mònaco, de qui adopta el nom, en un fet que el converteix en un dels pocs equips del món que disputa el campionat nacional d’un estat que no és el seu.
En certa manera, aquesta és una decisió comprensible, ja que la ciutat-estat de Mònaco, considerada com un microestat sobirà, no arriba ni tan sols als 40.000 habitants, cosa que comporta que tot i tenir una selecció nacional, Mònaco sigui, juntament amb el Vaticà, l’únic estat independent d’Europa que no forma part de la UEFA i que no participa, per tant, en les seves competicions internacionals, com sí que fan, per exemple, altres països d’una població similar a la monegasca com San Marino o de Liechtenstein.
En absència d’una selecció oficial, el rol d’enarborar la bandera de Mònaco sobre la gespa dels estadis d’arreu recau en l’AS Mònaco, un club creat el 1924 fruit de la fusió de quatre equips que, paradoxalment, no eren tots originaris del principat monegasc. Aquest nou Mònaco va sorgir de la fusió de tres clubs de la ciutat-estat, el Monaco Sports, el Riviera AC i el Monte-Carlo Swimming Club, amb l’ASPTT, el club associat a l’empresa pública de correus francesa, de la veïna localitat de Bèusoleu (Beausoleil, en francès), un nom molt apropiat a la climatologia de la vila.
Evidenciant la voluntat de participar en les competicions futbolístiques del seu poderós veí, aquest nou Mònaco es va registrar abans a la Federació Francesa de Futbol del que ho va fer davant de les autoritats monegasques. En conseqüència, el nou club amateur va iniciar la seva singladura participant en les categories inferiors del futbol gal, concretament al campionat del districte de la Costa d’Atzur.
Tot i tenir un vincle molt estret amb el principat de Mònaco i la família Grimaldi que, per exemple, ja havia ordenat, el 1939, la construcció d’un nou estadi que permetés al club complir totes les normes exigides per la federació francesa i que havia estat batejat amb el nom del príncep Lluís II que n’havia estat el promotor, la simbiosi entre la dinastia regnant i el Mònaco no va arribar fins que el príncep Rainier III no va succeir el seu avi Lluís II, un fet que va comportar que l’entitat es convertís en un autèntic club-estat que comptava amb tots els favors de la família reial monegasca.
Aquesta circumstància es va produir el 1949, un any després que el Mònaco hagués assolit el seu primer ascens a la segona divisió del futbol francès, fita que va consolidar la seva condició de club professional. L’associació del Mònaco amb la família Grimaldi, i, molt especialment amb Ranier III, va fer que el principat es convertís en el propietari del club i que s’iniciés així una història d’èxit que, el 1953, el va dur a ascendir per primer cop a la màxima categoria del futbol francès.
L’autèntic esclat del club-estat monegasc va arribar, però, amb l’inici dels anys 60 del segle XX. El 1960, tot just estrenada la nova dècada, el Mònaco va guanyar el seu primer títol, la Copa de França, després de derrotar a la final el Saint-Étienne (4-2) en un emocionantíssim partit que es va resoldre a la pròrroga. Aquell matx va ser un dels darrers en què el Mònaco va vestir la seva fins aleshores tradicional samarreta de franges verticals vermelles i blanques, que feien que l’equip lluís d'aquesta manera els colors de la bandera de Mònaco, heretats dels que, des del segle XIV, distingien la Casa de Grimaldi.
Després de l’èxit que havia suposat el triomf a la Copa de França, el Mònaco va decidir modificar la seva samarreta i, a partir de la temporada següent, va començar a utilitzar una elàstica que havia estat dissenyada, ni més ni menys, que per la princesa Grace Kelly, l’exitosa actriu nord-americana, guanyadora d’un Oscar el 1955, que l’any després de rebre aquest prestigiós reconeixement cinematogràfic s’havia casat amb Rainier III convertint-se així en princesa de Mònaco. Així, durant l’estiu de 1960, la princesa va proposar una nova indumentària per a l’equip monegasc, que va continuar lluint els colors del país i de la dinastia Grimaldi, però que ho va fer amb una elegant samarreta on una diagonal dividia el roig i el blanc, substituint d'aquesta manera les tradicionals franges verticals que havia vestit fins aleshores.
L’icònic disseny de Grace Kelly, que encara perdura avui, va ser portador de fortuna per a l’equip del principat fins al punt que, el 1963, el club monegasc va assolir un doblet inèdit que el va dur a guanyar, en una mateixa temporada, la lliga i la copa franceses, un èxit sense precedents per un equip que ja havia esdevingut la nineta dels ulls del príncep Rainier III.
Amb la inestimable col·laboració de Kelly i del seu espòs, el Mònaco havia entrat en una nova dimensió esportiva, reforçant la imatge de Rainier III com a "príncep constructor", un pseudònim que el regent havia adquirit fruit de l’expansió constructiva que Mònaco va conèixer durant el seu regnat, que va dur la ciutat fins i tot a guanyar terreny al mar, però que ben bé podria ser aplicable a l’àmbit esportiu, ja que el príncep monegasc és qui havia permès l’esclat del Mònaco, convertit en un reeixit club-estat que comptava amb el suport inestimable de la dinastia dels Grimaldi.
Els èxits de la dècada dels 60 van anar seguits de la consolidació del Mònaco com un dels grans del futbol francès durant les dècades següents, un fet que va propiciar que Rainier III decidís remodelar el terreny de joc que el seu avi havia fet construir per a l’equip de la Roca i que, el 1985, inaugurés un flamant nou estadi Lluís II que es va convertir en un dels orgulls d’un club que, el 2004, assoliria la inèdita fita d’arribar fins a la final de la Lliga de Campions, que va perdre contra el Porto de José Mourinho.
Durant aquest període de glòria, el Mònaco va comptar amb diversos presidents, sempre propers a la Casa de Ranieri, entre els quals cal destacar Jean-Louis Campora, que no només va exercir com a màxim dirigent del club entre 1978 i 2003, sinó que també va ocupar el càrrec de president del Consell Nacional, és a dir, de la cambra legislativa monegasca, durant la darrera dècada en què va encapçalar el club principatí. Durant el seu mandat, més enllà dels títols, el Mònaco va emergir com un club formador de primer ordre per on van passar jugadors tan brillants com els campions del món Emmanuel Petit, Lilian Thuram, David Trézéguet, Thierry Henry o Kylian Mbappé.
La història del club monegasc, però, va fer un tomb radical el 2011 quan va baixar a la segona divisió francesa i, pocs mesos després, el príncep Albert II, que havia succeït el seu pare Rainier III el 2005, va decidir vendre dues terceres parts de la propietat de l’entitat al magnat rus establert al principat Dmitri Rybolóvlev. Per primera vegada, la propietat del club-estat quedava fora del control directe de la Casa de Ranieri que, així i tot, encara conservava un terç de les accions.
Després de diversos anys patint dificultats econòmiques, que van acabar propiciant el descens de l’equip, l’arribada de Rybolóvlev va revitalitzar l’entitat i va permetre que els monegascos ascendissin ràpidament a la màxima categoria per acabar protagonitzant, el 2017, la titànica fita d’imposar-se al totpoderós PSG dels qatarians aconseguint el vuitè títol de lliga de la seva història. Un triomf que no ha fet oblidar que els destins del Mònaco ja no són a les mans d’aquella mateixa família Grimaldi que havia fet dels del principat un club-estat amb una samarreta tan singular que havia estat dissenyada per la princesa Grace Kelly. Una cosa de què, malgrat els canvis en la seva propietat, tan sols el Mònaco pot presumir.