Fa pocs dies, en Josep Ma Mallarach feia una piulada a Twitter adjuntant una fotografia del magnífic til·ler que hi ha a la placeta que conforma el carrer Aranjuez amb l'avinguda de Santa Coloma. L'esmentava com a bon exemple d'arbre "urbà". I, òbviament, reclamava que als nostres carrers i places n'hi hagués molts més. Aquest cap de setmana em passejava pel que diuen va ser el primer gran parc urbà dels Països Baixos a la ciutat de Harlem veïna d'Amsterdam. N'hi havia un fotimer de grans, vells i honorables til·lers. Intentàvem abraçar-los amb la meva filla i no ens en vàrem sortir. Quin encert, haver-los plantat al Haarlemmerhout d'ençà del segle XVI.
Tot tornant cap a Catalunya pensava que l'enginyeria i l'arquitectura hem de fer un mea culpa ben gros. Des de fa una colla d'anys, amb diferents pretextos, ens hem dedicat amb una afició gairebé malaltissa a pavimentar-ho tot. No volem pols, no volem fang, volem trepitjar ferm, doncs, au, a tallar arbres, a asfaltar camins i a enrajolar voreres i passejos. Ens cal donar una imatge de modernitat a una plaça, doncs, au, esdevindrà una plaça dura, on l'únic semblant a una ombra serà una pèrgola com més metàl·lica i estrambòtica millor... Els enginyers més reconeguts s'han enderiat per afegir carrils per a la circulació de cotxes a carreteres i avingudes. Els arquitectes més de moda, han copiat sense cap criteri l'anomenat model Barcelona, talant arbres monumentals que caracteritzaven els millors espais urbans i oferien ombra i fresca a la ciutadania.
Arreu del país s'han comès errades d'aquesta mena. Les excepcions són comptades. A Olot, després de les malifetes de les avingudes de Les Tries i de Santa Coloma, un intel·ligent projecte d'en Ramón Fortet va salvar in extremis els plàtans del Passeig de Barcelona. Anys després es va fer un disseny integrat amb l'entorn del tram de l'avinguda Sant Jordi que creua els paratges de la Moixina. Avui la generosa plantada de vegetació als vorals l'integra prou bé en el paisatge, oculta el trànsit i modera el soroll.
Sembla que la dissortada tendència de l'arquitectura i l'enginyeria del formigó i de l'asfalt comença a entrar en crisi i a ser substituïda per models més respectuosos amb l'entorn, i sobretot amb les persones. Us imagineu quatre til·lers com el del carrer Aranjuez, en comptes dels quatre fanals llefiscosos de la plaça dels Gegants. Aquell arbre es va plantar fa 40 anys... Quin llegat no deixaríem a la mainada que juga sota el sòl abrasador de la plaça, o als avis que s'hi tornarien a estar! Em direu que potser taparien un xic de visibilitat el dia que balli la faràndula. Però surt a compte un guany tan minso, en temps d'escalfament global?
Un altre exemple a la mateixa avinguda de Sant Jordi: en el seu pas per Sant Cristòfol s'han suprimit places d'aparcament. Ben fet! Però en comptes de fer-hi un bon jardinet amb abundant vegetació, s'ha formigonat de bat a bat... quina llàstima!
Cal un canvi de mentalitat que hem d'assumir, en primer terme, els professionals de les tècniques vinculades a la ciutat i al territori. Com sempre passa, hi ha bons referents. El que fou arquitecte en cap de Barcelona a l'època de l'alcalde Tries, en Vicente Guallart ha esdevingut un mirall internacional. Defensa, com ho feia l'Ildefons Cerdà "ruralitzar la ciutat, urbanitzar el camp" (això darrer s'ha d'entendre com dotar als pobles dels serveis i de la qualitat de vida de les ciutats) i fa propostes tan suggerents com la de la reintroducció de la fusta en la construcció d'edificis. L'enyorat enginyer Albert Vilalta va integrar obra civil i medi ambient, creant escola a l'enginyeria catalana.
A Olot, als pobles de la Garrotxa, a les nostres cases, podríem aplicar algunes senzilles regles d'aquest nou model: Arbres, arbres i més arbres, per començar.
Tot tornant cap a Catalunya pensava que l'enginyeria i l'arquitectura hem de fer un mea culpa ben gros. Des de fa una colla d'anys, amb diferents pretextos, ens hem dedicat amb una afició gairebé malaltissa a pavimentar-ho tot. No volem pols, no volem fang, volem trepitjar ferm, doncs, au, a tallar arbres, a asfaltar camins i a enrajolar voreres i passejos. Ens cal donar una imatge de modernitat a una plaça, doncs, au, esdevindrà una plaça dura, on l'únic semblant a una ombra serà una pèrgola com més metàl·lica i estrambòtica millor... Els enginyers més reconeguts s'han enderiat per afegir carrils per a la circulació de cotxes a carreteres i avingudes. Els arquitectes més de moda, han copiat sense cap criteri l'anomenat model Barcelona, talant arbres monumentals que caracteritzaven els millors espais urbans i oferien ombra i fresca a la ciutadania.
Arreu del país s'han comès errades d'aquesta mena. Les excepcions són comptades. A Olot, després de les malifetes de les avingudes de Les Tries i de Santa Coloma, un intel·ligent projecte d'en Ramón Fortet va salvar in extremis els plàtans del Passeig de Barcelona. Anys després es va fer un disseny integrat amb l'entorn del tram de l'avinguda Sant Jordi que creua els paratges de la Moixina. Avui la generosa plantada de vegetació als vorals l'integra prou bé en el paisatge, oculta el trànsit i modera el soroll.
Sembla que la dissortada tendència de l'arquitectura i l'enginyeria del formigó i de l'asfalt comença a entrar en crisi i a ser substituïda per models més respectuosos amb l'entorn, i sobretot amb les persones. Us imagineu quatre til·lers com el del carrer Aranjuez, en comptes dels quatre fanals llefiscosos de la plaça dels Gegants. Aquell arbre es va plantar fa 40 anys... Quin llegat no deixaríem a la mainada que juga sota el sòl abrasador de la plaça, o als avis que s'hi tornarien a estar! Em direu que potser taparien un xic de visibilitat el dia que balli la faràndula. Però surt a compte un guany tan minso, en temps d'escalfament global?
Un altre exemple a la mateixa avinguda de Sant Jordi: en el seu pas per Sant Cristòfol s'han suprimit places d'aparcament. Ben fet! Però en comptes de fer-hi un bon jardinet amb abundant vegetació, s'ha formigonat de bat a bat... quina llàstima!
Cal un canvi de mentalitat que hem d'assumir, en primer terme, els professionals de les tècniques vinculades a la ciutat i al territori. Com sempre passa, hi ha bons referents. El que fou arquitecte en cap de Barcelona a l'època de l'alcalde Tries, en Vicente Guallart ha esdevingut un mirall internacional. Defensa, com ho feia l'Ildefons Cerdà "ruralitzar la ciutat, urbanitzar el camp" (això darrer s'ha d'entendre com dotar als pobles dels serveis i de la qualitat de vida de les ciutats) i fa propostes tan suggerents com la de la reintroducció de la fusta en la construcció d'edificis. L'enyorat enginyer Albert Vilalta va integrar obra civil i medi ambient, creant escola a l'enginyeria catalana.
A Olot, als pobles de la Garrotxa, a les nostres cases, podríem aplicar algunes senzilles regles d'aquest nou model: Arbres, arbres i més arbres, per començar.