No sé si gaires lectors de Nació Garrotxa coneixen el barri londinenc de Hackney. Es tracta d'un districte amb una forta personalitat i amb grans contrastos econòmics i socials. A una banda té la City i els carrers confrontants responen a un perfil de ciutat de negocis i rica. A la resta, els índexs de riquesa i de benestar assoleixen nivells inferiors al conjunt de la capital britànica. Fa quaranta anys era considerat un lloc perillós i pobre. Una de les respostes que s'hi va donar de cara a augmentar la qualitat de vida dels seus habitants va ser la cultura.
Vaig tenir l'oportunitat de participar d'un programa d'animació cultural organitzat per la Diputació de Barcelona, l'any 1991 i conèixer de prop la realitat del barri i les polítiques culturals – que de fet eren socials – que s'hi començaven a desenvolupar. Una de les activitats va ser l'organització d'un carnaval.
Els gestors del programa explicaven que, vista la procedència transoceànica de molts dels estadants de Hackney, muntar un carnaval es va considerar un element positiu de cara a augmentar l'autoestima i la socialització de la gent. Un carnaval vol dir vestits, i per tant tallers de disseny i de confecció. Vol dir música, i en conseqüència, grups de percussió i instruments a aprendre a tocar. Vol dir organitzar la rua i, per tant, cercar persones que aprenguin a gestionar el seu muntatge, a garantir el civisme i la protecció civil...
El Carnaval va teixir un abans i un després en el districte. Avui, bona part dels seus carrers estan ocupats per activitats culturals, lúdiques, musicals, creatives. I el més important de tot, es varen generar espais de convivència i de participació.
Em demanareu a què ve aquesta reflexió anglòfila. Vinc cap a Olot. A casa nostra, llevat de la gent de l'Orfeó que, fins i tot, en la llarga i negra nit del franquisme, varen anar celebrant el seu carnaval, aquesta festa rebutjada per l'església i prohibida pel règim, tenia ben poca tradició. Primer varen ser la gent de Rialles que el varen portar a les escoles. Després en Ruscalleda i companyia el van treure al carrer amb una patina irredempta i provocadora. Era, però, una festa en la qual la majoria d'olotins no participava.
La gent del CIT va tenir una idea genial. Perquè no celebrar el Carnaval una setmana després del que toca? De manera que les colles carnavalesques existents als municipis de marina, poguessin aprofitar vestits i carrosses una mica més. Dit i fet. Agermanament amb Platja d'Aro per començar. I, èxit creixent. De mica en mica, a Olot i als pobles de la comarca, varen començar a sorgir colles, grups de gent que s'organitzaven. Que mesos abans confeccionaven els vestits, amb la fenomenal ajuda de genis com en Carles Solé, que muntaven unes carrosses cada vegada més grans, que assajaven coreografies agosarades on participaven des dels més menuts a les àvies del barri. Un Carnaval de la gent del barri, un Carnaval de tot el poble (Santa Pau i Castellfollit com a exemple).
En la nostra societat de Netflix i de gent tancada a casa, el Carnaval ens aporta tot el contrari: gent que comparteix feinada i xerinola, gent que s'organitza i que invita al veïnatge a participar, gent que aprèn que les grans alegries no venen dels centres comercials sinó de la col·laboració i l'amistat...
Ben segur que Olot i la Garrotxa no són com aquell barri londinenc que quasi no recordo, però la recepta del Carnaval ha estat aquí tan reeixida com a casa dels benvolguts súbdits de sa graciosa majestat...
Vaig tenir l'oportunitat de participar d'un programa d'animació cultural organitzat per la Diputació de Barcelona, l'any 1991 i conèixer de prop la realitat del barri i les polítiques culturals – que de fet eren socials – que s'hi començaven a desenvolupar. Una de les activitats va ser l'organització d'un carnaval.
Els gestors del programa explicaven que, vista la procedència transoceànica de molts dels estadants de Hackney, muntar un carnaval es va considerar un element positiu de cara a augmentar l'autoestima i la socialització de la gent. Un carnaval vol dir vestits, i per tant tallers de disseny i de confecció. Vol dir música, i en conseqüència, grups de percussió i instruments a aprendre a tocar. Vol dir organitzar la rua i, per tant, cercar persones que aprenguin a gestionar el seu muntatge, a garantir el civisme i la protecció civil...
El Carnaval va teixir un abans i un després en el districte. Avui, bona part dels seus carrers estan ocupats per activitats culturals, lúdiques, musicals, creatives. I el més important de tot, es varen generar espais de convivència i de participació.
Em demanareu a què ve aquesta reflexió anglòfila. Vinc cap a Olot. A casa nostra, llevat de la gent de l'Orfeó que, fins i tot, en la llarga i negra nit del franquisme, varen anar celebrant el seu carnaval, aquesta festa rebutjada per l'església i prohibida pel règim, tenia ben poca tradició. Primer varen ser la gent de Rialles que el varen portar a les escoles. Després en Ruscalleda i companyia el van treure al carrer amb una patina irredempta i provocadora. Era, però, una festa en la qual la majoria d'olotins no participava.
La gent del CIT va tenir una idea genial. Perquè no celebrar el Carnaval una setmana després del que toca? De manera que les colles carnavalesques existents als municipis de marina, poguessin aprofitar vestits i carrosses una mica més. Dit i fet. Agermanament amb Platja d'Aro per començar. I, èxit creixent. De mica en mica, a Olot i als pobles de la comarca, varen començar a sorgir colles, grups de gent que s'organitzaven. Que mesos abans confeccionaven els vestits, amb la fenomenal ajuda de genis com en Carles Solé, que muntaven unes carrosses cada vegada més grans, que assajaven coreografies agosarades on participaven des dels més menuts a les àvies del barri. Un Carnaval de la gent del barri, un Carnaval de tot el poble (Santa Pau i Castellfollit com a exemple).
En la nostra societat de Netflix i de gent tancada a casa, el Carnaval ens aporta tot el contrari: gent que comparteix feinada i xerinola, gent que s'organitza i que invita al veïnatge a participar, gent que aprèn que les grans alegries no venen dels centres comercials sinó de la col·laboració i l'amistat...
Ben segur que Olot i la Garrotxa no són com aquell barri londinenc que quasi no recordo, però la recepta del Carnaval ha estat aquí tan reeixida com a casa dels benvolguts súbdits de sa graciosa majestat...